Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ens volen excloure del coneixement superior. Ara més que mai: renda estudiantil!


La intenció dels governs estatal i autonòmics d'augmentar les taxes universitàries un 66% es tradueix en l'exclusió d'una gran part de la societat del coneixement.


En els darreres mesos hem explicat alguns passos que han fet els poderosos a l'Estat espanyol per tal de desmantellar la universitat pública i com han anat imposant un model d'universitat mercantilitzada al servei del capital privat. A l'article Ens juguem el model d'universitat vam concloure que les dràstiques retallades pressupostàries actuals eren utilitzades com una estratègia de shock per a poder justificar les grans reformes encaminades a la liberalització total de l'educació superior. A Guanyem la partida de la renda estudiantil aprofundíem en la tàctica que empren governs de tota mena per liquidar l'equitat social en l'accés i progressió als estudis superiors.

A més a més, sobre els preus de les matrícules universitàries la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (que agrupa professors, estudiants i membres del PAS de diverses universitats) va elaborar fa un mes un escrit exposant les mentides  que utilitza el secretari d'Universitats i Recerca català, Antoni Castellà, per a justificar augment l'augment d'aquestes.

D'això només han passat unes setmanes i ara els guardians del règim de l'1% sembla que els han entrat les presses. La convergència ideològica entre els governs de la dreta hispànica (PP) i els de la dreta regionalista (CiU) comença a donar els seus fruits i sembla que per executar els dictàmens del comandament global sí que van per feina. La perfecta sintonia s'ha fet palesa arran de l'anunci del ministre espanyol José Ignacio Wert d'accedir a la petició de la Generalitat de Catalunya d'apujar fins a un 66% el preu dels crèdits universitaris.

En el present article desgranarem en tres eixos els objectius d'aquesta mesura i cercarem d'argumentar quina hauria d'ésser l'aposta del moviment per escometre l'ofensiva capitalista en la línia que ja havíem iniciat en els articles anteriors.

- Pagar la seva incompetència:

El primer i més immediat objectiu que cerca l'increment del preu del crèdit és eixugar el deute acumulat per les universitats públiques. En els darrers anys els incompliments financers dels governs autonòmics han generat un deute creixent a la tresoreria de les universitats, cosa que les gerències han aturat aplicant severes retallades pressupostàries en els exercicis dels anys 2011 i 2012.

Els acomiadaments, extincions de titulacions, tancaments d'edificis, supressions de beques, etc. han corsecat la qualitat acadèmica. Això bé que ho sabem la comunitat universitària que en patim les conseqüències, però també porta de corcoll els rectorats, perquè allò que veritablement els interessa, els rànquings internacionals, evidencien que les universitats catalanes estan en caiguda lliure.

Els governs doncs han capit que el pressupost universitari no es pot reduir gaire més sense marfondre l'estructura científica. Així han determinat que per sortir de l'atzucac on s'han ficat a base de retallades cal incrementar el finançament privat de les universitats via les matriculacions. Per tant les administracions públiques eludeixen les seves responsabilitats i, enlloc de perseguir el frau o l'espoliació fiscal, prefereixen carregar la factura de la festa bolonyesa sobre les delmades butxaques dels estudiants.

- Estimular el negoci de la banca:

Aquesta dràstica política de captació d'ingressos allunya la universitat d'oferir preus assequibles per la majoria d'estudiants, sobretot en un moment on l'atur juvenil supera el 50%. Per tal d'evitar una deserció excessiva de les carreres universitàries els governs estan improvisant un mètode per costejar-se els estudis superiors. Però, lluny d'implementar una potent sistema de beques públiques, cediran ullclucs les possibilitats d'obtenir finançament a la ventura de les entitats bancàries, mitjançant préstecs monetaris en línia amb el que han fet altres governs europeus.

Ja fa una pila d'anys que la banca privada anhelava un encariment de l'accés a la universitat que maldés perquè els estudiants haguessin de recórrer als seus serveis. Per això no han escatimat esforços en incrementar la seva influència sobre el món universitari a través de la confecció d'informes, participació de consells assessors, mecenatge de programes científics, etc., perquè més enllà de la dimensió econòmica que els reportaran els quantiosos interessos dels préstecs, l'endeutament és un mecanisme clau del sistema capitalista per sotmetre l'autonomia social de les persones. El deute controla les nostres vides i el capital regeix el nostre albir, per exemple quan acceptem els treballs precaris que ens esperen dins i fora de la universitat.

- Mercantilitzar l'activitat acadèmica:

Un altre objectiu cabdal és alterar la conducta vers les carreres universitàries, ja que l'augment del cost d'oportunitat condicionarà l'elecció racional dels estudiants. En aquest sentit la necessitat d'endeutament estimularà iniciar uns estudis amb una elevada taxa d'inserció al mercat de treball, perquè hom quan finalitzi la titulació haurà d'aconseguir un salari per poder retornar el préstec. Alhora també s'exhaureix la possibilitat material de cursar una segona titulació, tot empenyent els graduats a encadenar màsters.

La mesura vol resultar colpidora també sobre l'actitud vers els estudis, ja que els increments de les segones i terceres matriculacions són encara més punyents. D'aquesta manera s'empeny els estudiants a concentrar amb escreix els seus esforços vers l'activitat curricular per tal que superin les avaluacions i entrin al mercat laboral amb celeritat.

El conjunt de dissuasions que comportarà l'augment del cost d'oportunitat dels estudis superiors provocarà rebaixar el nombre d'estudiants, no només perquè s'evitaran les segones titulacions i els repetidors, sinó perquè força joves directament renunciaran a la universitat, tal i com ha succeït a Anglaterra (descens del 9,9 en les matriculacions). El govern i la patronal es freguen les mans davant l'eventual reducció del nombre d'estudiants, ja que els permetrà amb major subtilesa eliminar totes aquelles titulacions, especialitzacions, matèries, etc. amb una baixa demanda, perquè no es troben en condicions d'oferir valorització en termes de mercat de treball.

- La nostra resposta és la renda estudiantil:

Com hem vist les pretensions de l'augment de les taxes són extremadament perverses per l'equitat social i trencarà amb allò que recull la Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre de 1948, on es diu que “Tota persona té dret a l'educació” i que “l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots”. Però el més greu de tot plegat, i aquesta és una tendència a l'alça als darreres temps, és la instrumentalitat amb que són tractades les persones per part del sistema, ja que només són enteses com mers elements de la cadena de producció.

La reforma tindrà greus conseqüències
per les dimensions de les institucions científiques i la seva qualitat acadèmica, ja que esperonarà encara més la mercantilització del coneixement. És a dir l'oferta docent poc a poc es situarà exclusivament en paràmetres de satisfacció de les necessitats del mercat de treball i els equips de recerca només investigaran quelcom amb alta aplicabilitat sobre els negocis empresarials.

 El coneixement, però, és un bé comú i no podem deixar que sigui expropiat pel capital. Defensar un accés equitatiu als estudis superiors i, per ara, una congelació de les taxes no és cap demanda corporativa dels estudiants. Avui dia el món es regeix pel coneixement i en la mesura que aquest és transferit més universalment s'incrementa el saber i la cooperació d'una comunitat. La història ens ha ensenyat que al llarg dels segles la saviesa ha estat cardinal pel progrés de les societats afermant la seva existència social, el seu poder vers la dominació.

Per tant, un bé comú com el coneixement és quelcom que tota persona pot desitjar que sigui incentivat amb esmerç per tal de maximitzar l'intel·lecte col·lectiu i el benefici que potencialment reporta a la societat. Més enllà de rompre les barreres econòmiques que posa l'Estat capitalista a l'accés i la lliure distribució del coneixement, és hora que comencem a defensar una promoció activa del mateix per tot el potencial investigador, creador i innovador que assolirà la societat. La renda estudiantil és l'element que ens permet visualitzar aquest futur més pròsper i digne per la nostra terra i per tota la humanitat.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid