El primer regidor de Plataforma X Catalunya a l'Ajuntament de Manresa no era ni de la ciutat, era de Barcelona, i havia estat membre destacat de les Brigadas Blanquiazules. L'actual president del PP manresà havia estat dirigent del Movimiento, el partit únic durant la Dictadura Franquista. Un dels actuals dos regidors de PXC havia participat activament en atacs a concerts independentistes i en pallisses a joves de tendències diverses, la seva furgoneta era tristament famosa. Al perfil del facebook d'un membre de la llista del PP manresà a les darreres eleccions municipals no hi ha una imatge de la seva cara sinó una creu cèltica, un símbol de la ultradreta europea equivalent a la creu gamada. Un altre candidat (el número dos a les eleccions del 2007) aquest cop també de PXC de Manresa, havia estat un destacat membre de Fuerza Nueva. Un conegut i empresari ultradretà d'Artés, amic personal de Blas Piñar, fou també del PP. Són només alguns exemples locals obtinguts sense pretendre-ho (amb una bona investigació en trobaríem molts més) que demostren, entenc, que la xarxa feixista és més atapeïda i forta del què ens hem pogut pensar i que ha servit, entre altres coses, per fer llistes d'Alianza Popular (després del PP) fa uns anys i de PXC més recentment.
És una xarxa complexa i canviant que utilitza paraigües molt diversos per incidir socialment: des de l'anti-immigració a la nostàlgia del franquisme, passant per l'ultranacionalisme (normalment espanyol, però també català i/o europeu), el nacional-socialisme més o menys explícit, el hooliganisme futbolístic o determinats cultes juvenils i musicals. Els casos d'individus que han passat per diversos d'aquests grups, des dels més pintorescos, com els ”Españoles bajo el yugo del Separatismo”, fins als més violents o els aparentment més civilitzats, en trobaríem dotzenes arreu del país. Per sort, les baralles ideològiques i, sobretot, les rivalitats personals els lleven força i capacitat d'incidència. També, per sort, malgrat l'atur i el desastre socio-econòmic que patim, sembla que els anti-cossos contra el feixisme de la nostra societat són encara prou forts (de moment..) i limiten la implantació de la ultradreta a nivells relativament residuals. Malgrat això, però, encara són capaços de fer mal, ni que sigui de forma miserable i traïdora com divendres passat a la porta de l'Stroika.
És una xarxa complexa i canviant que utilitza paraigües molt diversos per incidir socialment: des de l'anti-immigració a la nostàlgia del franquisme, passant per l'ultranacionalisme (normalment espanyol, però també català i/o europeu), el nacional-socialisme més o menys explícit, el hooliganisme futbolístic o determinats cultes juvenils i musicals. Els casos d'individus que han passat per diversos d'aquests grups, des dels més pintorescos, com els ”Españoles bajo el yugo del Separatismo”, fins als més violents o els aparentment més civilitzats, en trobaríem dotzenes arreu del país. Per sort, les baralles ideològiques i, sobretot, les rivalitats personals els lleven força i capacitat d'incidència. També, per sort, malgrat l'atur i el desastre socio-econòmic que patim, sembla que els anti-cossos contra el feixisme de la nostra societat són encara prou forts (de moment..) i limiten la implantació de la ultradreta a nivells relativament residuals. Malgrat això, però, encara són capaços de fer mal, ni que sigui de forma miserable i traïdora com divendres passat a la porta de l'Stroika.
