És difícil qualificar el paper dels grans sindicats de Catalunya, la UGT i CCOO, vist el seu pacte amb la patronal CEOE i algunes protestes en què han utilitzat el català com a arma de desgast davant l'administració. Analitzat en perspectiva, el balanç dista molt de semblar-se al compromís què les seves bases proclamen en assemblees i accions al carrer. El resultat rebel·la molt poca cultura sindical i escassa defensa del país en questions referides a l’autogovern o als drets col·lectius.
Quan a les polítiques sindicals, cal citar el darrer acord amb l’Executiu popular i els empresaris sobre la base de salvar l’involució en matèria de llocs de treball. Altra vegada, UGT i CCOO s’han vestit de pragmatisme per acabar assumint el vergonyant principi que cal evitar mals majors perquè “no hi ha altre remei”. Així ha passat en l’últim acord, obrint la beda una major flexibilitat en els acomiadaments i una pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors d’un 1,5%. El mateix argument ja van utilitzar per donar validesa a les reformes durant el període Zapatero o per acabar claudicant davant l’edat de jubilació, primer passant del 60 anys als 65, i més tard dels 65 als 67 anys. Tot sota el puny i lletra dels seus correlegionaris, els exministres socialistes del Treball Manuel Chavez o Valeriano Gómez, insignes membres de la UGT.
Pel que fa als drets nacionals, resulta grotesc que els dos sindicats defensin ara un referèndum sobre les retallades de CiU quan encara és hora que es manifestin contra l’espoliació fiscal de què és víctima Catalunya (3.000 euros per persona/any) o per la reclamació de la seva sobirania econòmica i fiscal. Un instrument amb el qual no hauria calgut decretar aquesta mesura lesiva per als treballadors i treballadores del nostre país, senzillament perquè l’atur i la destrucció de llocs de treball –com passa a Euskadi– no hauria estat, ni de lluny, tan sagnant per al benestar.
Fer sindicalisme no es pot limitar a proporcionar serveis a l’empara d’un conveni loboral. També significa ser corresponsable amb la voluntat d’aquests mateixos treballadors, de les classes que representen i de la col·lectivitat nacional en la qual s’actua. Segurament UGT i CCOO són només el mirall d’aquesta socialdemòcracia plegada a la lògica del mercat que, sense brúixola pròpia, ni fan contrapoder al capitalisme d’Estat ni tampoc ofereix alternatives davant d’un centralisme que atempta contra les llibertats dels pobles. Així les coses, un altre sindicalisme nacional i de classe, com així ha demostrat el 15-M, les marxes contra les retallades o a Euskadi els sindicals ELA i LAB, sembla més necessari que mai, per les aspiracions de Catalunya i dels seus treballadors.
Quan a les polítiques sindicals, cal citar el darrer acord amb l’Executiu popular i els empresaris sobre la base de salvar l’involució en matèria de llocs de treball. Altra vegada, UGT i CCOO s’han vestit de pragmatisme per acabar assumint el vergonyant principi que cal evitar mals majors perquè “no hi ha altre remei”. Així ha passat en l’últim acord, obrint la beda una major flexibilitat en els acomiadaments i una pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors d’un 1,5%. El mateix argument ja van utilitzar per donar validesa a les reformes durant el període Zapatero o per acabar claudicant davant l’edat de jubilació, primer passant del 60 anys als 65, i més tard dels 65 als 67 anys. Tot sota el puny i lletra dels seus correlegionaris, els exministres socialistes del Treball Manuel Chavez o Valeriano Gómez, insignes membres de la UGT.
Pel que fa als drets nacionals, resulta grotesc que els dos sindicats defensin ara un referèndum sobre les retallades de CiU quan encara és hora que es manifestin contra l’espoliació fiscal de què és víctima Catalunya (3.000 euros per persona/any) o per la reclamació de la seva sobirania econòmica i fiscal. Un instrument amb el qual no hauria calgut decretar aquesta mesura lesiva per als treballadors i treballadores del nostre país, senzillament perquè l’atur i la destrucció de llocs de treball –com passa a Euskadi– no hauria estat, ni de lluny, tan sagnant per al benestar.
Fer sindicalisme no es pot limitar a proporcionar serveis a l’empara d’un conveni loboral. També significa ser corresponsable amb la voluntat d’aquests mateixos treballadors, de les classes que representen i de la col·lectivitat nacional en la qual s’actua. Segurament UGT i CCOO són només el mirall d’aquesta socialdemòcracia plegada a la lògica del mercat que, sense brúixola pròpia, ni fan contrapoder al capitalisme d’Estat ni tampoc ofereix alternatives davant d’un centralisme que atempta contra les llibertats dels pobles. Així les coses, un altre sindicalisme nacional i de classe, com així ha demostrat el 15-M, les marxes contra les retallades o a Euskadi els sindicals ELA i LAB, sembla més necessari que mai, per les aspiracions de Catalunya i dels seus treballadors.
