El 03 /01 /2012 la CUP va presentar, al Ple de l’Ajuntament, una moció que demanava al Parlament Català l’inici dels tràmits necessaris per presentar una proposició de llei al Congrés espanyol, de reforma de la Constitució, que permeti l’abolició de la monarquia i iniciar un procés de separació de la Nació catalana, i de qualsevol altra nació, de l’Estat espanyol.
El resultat de la votació de la moció fou: 4 vots sí, dels regidors i alcalde de la CUP, 4 abstencions dels regidors d’ERC, 3 abstencions de CIU, el regidor del PSC, no hi era, estava malalt, i 1 vot en contra del regidor del PP.
Em sembla important l’aprovació de la moció per l’ Ajuntament d’un poble amb una llarga tradició de republicanisme independentista, que entronca amb el període de la Generalitat republicana i l’alcalde d’ERC Josep M Soler ( Martí Basí). Al llarg d’aquests darrers 20 anys, hi ha hagut al poble un llarg procés de sensibilització cultural i política, impulsada en bona part pel Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA), mitjançant la presentació de llibres conferències, debats, cursets d’història, que han generat debat, reflexió i clarificació, la Consulta per la independència del 13s de 2009 fou l’eclosió d’aquest procés d’acumulació de forces i de sensibilització cultural del teixit social del poble, del treball personal d’un nucli actiu, que encomanà el seu entusiasme a la resta del poble, i a un context nacional de rebuig de l’autonomisme com a projecte fracassat.
Crec important que es presentés la moció, per la força simbòlica que representa la seva aprovació, i perquè és un element important de clarificació ideològica. És un acte polític de volada, que situa el poble a l’avantguarda del procés cap a la independència que s’està produint al Principat i, amb menys intensitat a la resta dels Països Catalans.
L’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació implica la substitució de la monarquia, una institució obsoleta, pròpia de temps reculats històricament, que representa una càrrega econòmica innecessària, per un model polític nou, que no estigui vinculat com ara passa, als guanys del capital financer i les multinacionals, sinó a la defensa dels interessos del poble treballador.
Al llarg de la nostra història nacional, s’han produït actes de sobirania, que han estat fites en el procés de reconstrucció nacional, n’esmentem tres:
1.- L’aprovació del text de la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana1928) per una assemblea de militants d’Estat Català, després d’una consulta als catalans d’Amèrica i de l’interior. La Constitució fixa les bases per a la Catalunya independent.
2.-La proclamació de la República Catalana per Francesc Macià, el migdia del 14/04/1931, fou un acte revolucionari que durà tres dies, per manca d’una tàctica, estratègia, i audàcia, que haurien permès de consolidar la República Catalana.
3.- La proclamació de l’Estat Català de la República federal, pel president Lluís Companys el 06/10/1934, com acte de sobirania política, que situà el Govern català com a subjecte de decisió política.
Algú ens dirà de forma assenyada, o des de posicions de pseudo- esquerra, que de fet és el mateix, que el que cal ara és superar la crisi. Però és que la crisi l’ha generat el mateix sistema que ha permès i fomentat l’existència d’una economia especulativa que ens ha dut a la crisi sistèmica, que patim. Ara els resultats de la crisi la paguen les classes populars, mentre els directius de Bancs i Caixes que han rebut diner públic cobren uns sous més aviat ajustats per arribar a fi de mes, Rodrigo Rato, president de Bankia cobra 2,3 milions €/any i Adolf Todó president executiu de Catalunya Caixa,1,5 milions €/ any.
Un model social més just solament es pot aconseguir canviant l’estructura econòmica, només amb un teixit productiu lligat a les necessitats de la població es podrà eliminar aquesta situació de crisi, dins la crisi, del model especulatiu capitalista.
Amb aquestes darreres consideracions volem remarcar la importància del gest simbòlic de l’aprovació de la moció, que va més enllà del que sembla, que apunta de forma crítica als mateixos elements de la infraestructura i superestructura del sistema, és a dir, al seu teixit nerviós.
