Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Blanca Serra, membre de l'ANC i antiga participant a l'Assemblea de Catalunya

 
 «Tot fa pensar que caldrà organitzar l'exercici del dret a l'autodeterminació de la nació catalana fora de la legalitat espanyola» 

 

10/11/2011 01:52 Entrevistes


Blanca Serra té una prolongada militància independentista i també en el camp del sindicalisme en l’àrea d'ensenyament i en la defensa de la llengua. Ha estat membre del Front Nacional de Catalunya (FNC), del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans (IPC). Va ser representant del PSAN-Provisional a l'Assemblea de Catalunya. Més recentment és membre de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i de l’Assemblea Nacional Catalana  (ANC) en procés de constitució.

 

El passat 7 de novembre es va commemorar el 40è aniversari de l'Assemblea de Catalunya. Un acte que va esdevenir en un clam per culminar el punt programàtic de l'organització que queda pendent: l'exercici del dret d'autodeterminació. En aquell acte, Blanca Serra va criticar l’actual democràcia espanyola, “amb llei de partits, presos polítics, audiència nacional, llengües de primera i de segona, drets socials en retrocés... això es una democràcia de pa sucat amb oli”. És per això que s’ha preguntat “a què esperem?” per fer el pas cap a l’emancipació nacional. 

Recollint aquestes paraules Llibertat.cat ha volgut entrevistar-la i ens ha explicat entre altres coses els elements que van entrar en joc per dissoldre l'Assemblea de Catalunya i com els independentistes van ser l'únic sector polític que va denunciar allò que ara tots denuncien: el fracàs de l'autonomisme i d'una Constitució que en res beneficiava els Països Catalans. També ens comenta que "tot fa pensar que caldrà organitzar l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de la nació catalana fora de la legalitat espanyola i per això necessitem aquest instrument popular que serà l'ANC, que tingui les mans lliures, que tiri endavant actuacions que no poden sortir d'un parlament autonòmic espanyol, però que poden rebre suport i impuls dels parlamentaris compromesos amb la llibertat del nostre poble". Ara bé, ens remarca que "no hauríem de repetir errors del passat".

Com creus que avui dia podem recordar l'Assemblea de Catalunya?

L'hem de recordar sense nostàlgia  com un moviment  polític i social de gran importància que va demostrar que per fer un trencament radicalment democràtic i popular amb un règim dictatorial des d'una nació oprimida cal tenir un projecte molt ampli i sòlid i reunir una gran suma de voluntats entorn a un programa creïble amb uns lideratges també sòlids i creïbles; això ho tenien els 4 punts de l'Assemblea, dels quals se n'ha fet al llarg dels anys una lectura reduccionista i interessada: el punt 1 parlava d' aconseguir llibertats democràtiques que garantissin "L'accés efectiu del poble al poder econòmic i polític" i el 3 reivindicava "L'Estatut d'autonomia partint del restabliment provisional de l'estatut del 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació".
 
Això vol dir que hem de recordar que encara ara no s'han aconseguit la totalitat d'aquestes reivindicacions i que continuem necessitant -malgrat la recuperació d'una part de llibertats i d'institucions democràtiques i de fórmules parlamentàries- moviments organitzats nacionals i populars com la futura Assemblea Nacional Catalana.
 
Què en penses de la dissolució que es va provocar coincidint amb les primeres eleccions de la Transició del postfranquisme? Recordes qui la va dissoldre i qui s'oposava a la seva dissolució?

 

He parlat de trencament radicalment democràtic i popular i de lideratges sòlids i compromesos amb aquest trencament. Aleshores s'actuava en clandestinitat i quedava molt soterrada la lluita pels lideratges polítics i socials en la sortida de la dictadura, lluita que era realment molt forta i produïa tota mena de manipulacions: el PSUC-PCE comunista era la força clandestina més organitzada, controlava les naixents Comissions Obreres i estava embarcat en la seva estratègia de "pacte per la llibertat" , que era una estratègia de pacte amb els sectors burgesos més o menys compromesos amb la dictadura i amb els sectors de l'exèrcit i de la societat reaccionària (monàrquics, opus...)   que veien que el dictador s'acabaria i temien una ruptura que els escombrés de les seves posicions de privilegi.

Al mateix temps hi havia una  força real de la catalanitat organitzada i popular (havia nascut el PSAN, la reivindicació de la república catalana era viva...)  i això també exigia concessions: el naixement i accions de l'Assemblea va ser obra de totes aquestes concessions per part d'uns i altres però el control del lideratge i les decisions que van debilitar l'Assemblea i rebaixar la seva força rupturista (entre elles deixar morir en Puig Antich (1974) i els cincs afusellaments finals (1975) )  i van decidir, finalment, la dissolució de l'Assemblea va ser l'aliança PSUC-PCE-Socialistes-Monàrquics (Areilza)-burgesia tecnocràtica (procatalana o no)-sectors de l'església. Van quedar fora del pacte de dissolució  els moviments de no violència, sectors de l'església, els independentistes i els nuclis assemblearis i de lluita popular, que no tenien aparells prou sòlids per contrarestar aquesta estratègia, però que, sens dubte,  van continuar oposant-se a les grans rebaixes democràtiques, nacionals i socials  que van venir a continuació: només cal recordar la feina de la Marxa per la Llibertat, la del del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, l'oposició als estatuts, fills d'aquesta Constitució. Els independentistes van ser l'únic sector polític que va denunciar allò que ara tots denuncien: el fracàs de l'autonomisme i d'una Constitució que en res beneficiava els Països Catalans.

Els comunistes oferien pau social, acceptació de la monarquia, acceptació del concordat amb el Vaticà i poca gresca  política a canvi de la legalització de partits (entre ells el seu), legalització de sindicats, eleccions normalitzades, descentralització de l'Estat.

Aquest va ser al meu parer, l'error principal de l'Assemblea de Catalunya: passar el testimoni de la lluita per les llibertats a uns partits polítics molt precaris i mediatitzats i a unes institucions democràtiques igualment precàries i desmantellar, al mateix temps,  les estructures de lluita popular, debilitant, per tant, la capacitat de generar solucions a favor del poble català en tot el procés que va venir a continuació.

Només cal pensar en fets com la reinstauració de la nefasta nissaga dels  Borbons, una constitució que consagra una descentralització basada en un monstre de 17 caps autonòmics pensat per anorrear les nacions catalana, basca i gallega, una desigualtat de base entre una llengua de primera obligatòria per a  tothom i unes llengües de segona sempre minoritzades i amenaçades, la negació absoluta de la nació catalana i per tant del dret d'autodeterminació dels catalans, un sistema d'apoderar-se dels diners i els impostos dels catalans totalment depredador, manteniment del poder de l'església,  tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional, tribunals com el Suprem i el Constitucional dedicats a reblar i substituir la feina de la força militar. Ara ens bombardegen amb sentències tan destructores com les bombes del passat.Tot això amanit amb un cop d'estat militar el 1981, als 3 anys de la Constitució, que va agreujar el clima d'involució democràtica.

Quin balanç en faries, en general de l'Assemblea de Catalunya pel que fa a la incidència política, abast territorial, sectors socials que va mobilitzar, etc.?

En el balanç positiu l'Assemblea de Catalunya va demostrar una gran capacitat mobilitzadora i que sabia interpretar els anhels de llibertat de la societat catalana; va incidir en nombrosos i variats sectors socials i va aconseguir sumar gran part de forces polítiques, sindicals, intel·lectuals, populars, de l'església i el cristianisme de base en la lluita contra la dictadura; va arribar, en forma de nuclis organitzats per pobles i comarques, a gran part del Principat; també  va assegurar una important acció de cohesió social nacional entre catalans nous i vells. Les mobilitzacions creixents no van aturar-se malgrat els cops repressius del 1973 (detenció de gran part de la permanent a Barcelona) i 1974 a Sabadell i això demostrava el seu arrelament.

Estic convençuda que coses que es van plantejar amb força com el model d'escola catalana en llengua i continguts amb un cos de professorat de la llengua, o els mitjans de comunicació catalans no s'haurien aconseguit sense aquesta acumulació de força prèvia aplegada per l'Assemblea.  En el balanç menys positiu hi hauríem de posar que hi van haver sectors de la lluita popular (per exemple, el moviment llibertari)  que en van quedar al marge perquè no veien clar certs aspectes pactistes de l'Assemblea; no va ser positiu el fet que els lideratges quedessin molt escorats en mans sobretot del PSUC i la seva estratègia i no va ser positiu que el conjunt de la Nació catalana (els Països Catalans) no hi fossin estratègicament contemplats ni integrats. El menys positiu, però va ser la seva dissolució en el moment que més hauria estat necessària una organització popular que vetllés precisament per la consolidació de la democràcia, el desmantellament de les estructures polítiques i socials dictatorials i plantegés l'exercici del dret d'autodeterminació per part dels catalans.

Quines semblances hi veus amb l'Assemblea Nacional Catalana que s'ha de fundar el mes de març vinent?
 
Hi ha semblances i hi ha diferències. M'explico.

En quaranta anys a la nostra nació han canviat moltes coses, l'escenari nacional, social i polític a començaments del segle XXI és diferent: ha canviat la composició demogràfica amb centenars de milers de persones arribades com a nous catalans de totes les parts del món; ha canviat l'arquitectura política espanyola que ha adoptat les formes d'una democràcia amb els tres poders clàssics, partits polítics i un parell de sindicats institucionalitzats, eleccions de tota mena i parlaments i parlamentaris de l'estat i de les autonomies; el trossejament autonòmic, per mor d'ofegar les nacions catalana, basca i gallega, ha donat origen a un monstre de 17 caps que ha generat, al seu torn, un munt d'interessos i d'estructures clàniques; ha canviat el nostre entorn internacional amb l'entrada de l'Estat Espanyol a la Unió Europea, que és un club d'estats; estem immersos en una globalització econòmica, política i cultural. Ara més que mai ens cal als catalans una independència i unes estructures d'estat propi per tenir una veu al món i poder defensar els nostres interessos com a poble lliure.

Dels punts programàtics de l'Assemblea queden pendents aspectes importants, sobretot l'exercici del dret d'autodeterminació:

La sentència recent del Tribunal Constitucional sobre l'estatut tanca definitivament la fase política autonòmica i obre una nova fase política de lluita dels catalans per la nostra independència: en aquest context l'Assemblea Nacional Catalana pot tenir semblances amb l'Assemblea de Catalunya  en tenir un horitzó de llibertat, de democràcia radical i d'organització  de base en assemblees territorials i sectorials; però hi ha la diferència que la participació és a títol personal. Poden haver-hi membres de partits, entitats de tota mena, però a títol individual; els partits polítics tenen, en democràcia, el  seu propi marc d'actuació, les seves obligacions i limitacions i, en el cas nostre, estan actuant dins de les estructures polítiques espanyoles.

L'ANC té les seves pròpies funcions, entre elles constituir un marc de trobada, de debat i d'actuació de tots els qui vulguin avançar en l'objectiu de la independència i la construcció de l'estat propi. Tot fa pensar que caldrà organitzar l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de la nació catalana fora de la legalitat espanyola i per això necessitem aquest instrument popular que serà l'ANC, que tingui les mans lliures, que tiri endavant actuacions que no poden sortir d'un parlament autonòmic espanyol, però que poden rebre suport i impuls dels parlamentaris compromesos amb la llibertat del nostre poble.

Quin és el mandat temporal que s'ha previst per a aquesta ANC? Té prevista una data o un objectiu per a la seva dissolució?

A la declaració formulada a la Conferència Nacional per l'Estat Propi el 30 d'abril passat es diu textualment que "L'ANC es dissoldrà quan s'hauran aconseguit els objectius nacionals definits": i l'objectiu 1 és recuperar la independència mitjançant la constitució d'un Estat de dret, democràtic i social i el 2 accedir a la independència exercint el dret d'autodeterminació...No hauríem de repetir errors del passat, doncs. 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid