Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Garzón, el jutge que empaitava demòcrates

Per Víctor Alexandre. Publicat al seu bloc el 25 d'abril de 2010.

És ben certa l'asseveració que diu que els pobles que no recorden la seva història estan condemnats a repetir-la. L'acte que va tenir lloc el passat 20 d'abril al paraninf de la Universitat de Barcelona a major glòria del jutge Baltasar Garzón n'és una prova. La paradoxa és que d'aquesta expressió de la desmemòria se'n digui Memòria Històrica i hi participin entitats que es pretenen memorioses, com ara Memorial Democràtic, un organisme pertanyent a la conselleria d'Interior. De fet -tenint en compte les agressions jurídiques de Garzón a Catalunya-, la contradicció és tan flagrant que més que una paradoxa sembla una autoburla.

30/04/2010 23:57 Hemeroteca

Baltasar Garzón és el jutge que l'any 1992, al llindar dels Jocs Olímpics de Barcelona, va fer detenir i empresonar una quarantena d'independentistes arreu de Catalunya que van patir interrogatoris propis del règim franquista i que van ser torturats impunement per les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol. Baltasar Garzón és el jutge que -com han explicat les víctimes- quan els torturats eren portats davant seu i denunciaven el patiment a què els havien sotmès, ell mirava el sostre i es feia l'orni fins que callaven. Baltasar Garzón és el jutge que, impedint-ne la investigació, va protegir aquelles tortures i va permetre que s'apliqués als detinguts la mateixa tècnica que les dictadures apliquen a les persones ideològicament desafectes.

Ara, divuit anys després d'aquells fets i sis després que el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg condemnés Espanya per no haver investigat les esmentades tortures, les principals autoritats catalanes i tota la seva cort d'aduladors li reten homenatge lloant-lo com un tòtem dels valors de l'Estat de dret. Ja sé que l'autoestima i la dignitat no són els punts forts d'un poble inferioritzat i que, per tant, demanar a Catalunya respecte per ella mateixa pot ser quimèric, però no puc evitar sentir vergonya aliena. La indignitat i la humiliació sempre me'n produeixen. On eren, per cert, tots aquests abrandats defensors dels drets humans quan quaranta catalans van ser empresonats per la seva dissidència política? On eren Pasqual Maragall, Miquel Iceta, Joan Boada, Josep Vendrell, Joan Ferran, Dolors Camats, Jaume Bosch, Josep Maria Álvarez, Lídia Santos, Manuela de Madre, Joan Ollé, Rosa Regàs i tants d'altres a l'hora de denunciar internacionalment aquella barbaritat? On eren la Universitat de Barcelona i el seu paraninf, i la UGT i CCOO, a l'hora de blasmar aquelles pràctiques?

"No ens callaran", es va dir el dia 20 a la UB. Molt emocionant. Aleshores, per què callen davant la negativa del govern espanyol a declarar nul i il·legal el consell de guerra al president Companys? Per què callen quan el govern socialista anul·la llistes electorals legítimes al País Basc per poder guanyar les eleccions mentre manté la Falange en la legalitat? Per què callen davant el totalitari tancament de mitjans de comunicació contra els quals no hi ha la més mínima prova de delicte? Per què callen quan el Relator de les Nacions Unides blasma tot això i organitzacions internacionals com Amnistia Internacional, Consell d'Europa o Human Rights Watch denuncien que a l'Estat espanyol es tortura? Hi ha silencis que, de tan eloqüents, són ofensius, francament. La hipocresia no té límits. Ho veiem en el fet que molts dels abrandats antifranquistes que defensen Garzón són els mateixos que ara lloen el franquista Samaranch.

S'entén, arribats aquí, que en l'acte del passat dia 20 hi fossin presents també José Maria Mena i Carlos Jiménez Villarejo, fiscals del cas Banca Catalana i flamants guardonats amb la Creu de Sant Jordi, després d'haver intentat fins a límits vergonyosos el desprestigi nacional de Catalunya i de les seves institucions tractant com a delinqüents 25 persones innocents, entre les quals Jordi Pujol, president del país. Queda clar, per tant, que el sorollós suport català a Garzón no és més que una mascarada. Un espectacle al qual, com deia el poeta romà Ovidi, "s'hi va per veure i per ser vist".

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid