x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Homenatge a Enric Valor

Per Toni Cucarella. Publicat al seu bloc el 12 de gener de 2010.

Demà farà deu anys que va morir Enric Valor. A tall d'homenatge, recupere el text d'una conferència que vaig fer a l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 1998: La novel·lística d'Enric Valor.

13/01/2010 20:24 Hemeroteca

Des d'aquell esclafit remotíssim que va ser Tirant Lo Blanc, el panorama de la novel.la al País Valencià era, fins fa un parell de decàdes, un territori de punyent desolació, un erm on només hi creixien algunes botges escarransides. Ni tan sols la tímida repercussió de la divuitesca Renaixença, tan dominada, però, per la floraresca i devanida figura poètica del patriarca Llorente, va aconseguir de promoure una reviscolada mínimament consistent entre els conreadors de la nostra literatura. Poca cosa hi aportaren els crítics de l'època, la "renaixença progressista" que capitanejà Constantí Llombart.

El primer quart del segle XX tampoc no va destacar en producció novel.lística. De més a més, Joan Fuster n'ha descrit la nònima amb rotunditat en sentenciar que els "novel.listes" -les cometes són meues- d'aquest període no sabien escriure en cap llengua.

La generació posterior, l'anomenada "generació dels trenta" -Artur Perucho, Francesc Carreres, Ernest Martínez Ferrando…- ja tenia unes altres ambicions. Tanmateix, l'ensulsida de la República, amb totes les esperances de recuperació língüística i cultural que s'hi entreveien, va deixar l'erm convertit en terra de cementeri.

Aquesta generació precedent a Enric Valor, i la seua pròpia, podrien haver remogut les aigües somortes de la novel.la catalana al País Valencià. Tota aquesta plausible esperança va desbaratar-se amb la victòria del franquisme. Amb tot, la dictadura, malgrat la seua intenció d'aniquilar el català, especialment com a llengua de cultura, no podrà impedir que, tot i la repressió que va imposar, començaren a aparéixer, arreu dels Països Catalans, noves veus d'una literatura que mirava de reviure a pesar de la forta persecució a què era sotmesa. La literatura catalana de postguerra pren embranzida amb noms com Joan Sales, Mercè Rodoreda o el mallorquí Llorenç Villalonga. Si la continuïtat de la República haguera consolidat al País Valencià una mínima normalitat lingüística, tal com preveia aquell esborrany d'estatut d'autonomia que tot just s'enllestia a les acaballes de la guerra, potser Enric Valor i els seus coetanis haurien trobat condicions per fomentar eixa novel.lística valenciana que tant ens calia. Amb tot, aquesta possibilitat és tan sols una hipòtesi, un plor al muscle.


La realitat era que sense indústria editorial, sense lectors i, de més a més, perseguida la llengua i els seus cultivadors, ben poca cosa s'hi podia fer. Enric Valor, per exemple, es dedicava a "tapar forats": feia gramàtiques, cursets de llengua, rescatava rondalles, animava revistes… Tanmateix, i a pesar dels entrebancs, escriu. Fins i tot publica el 1952, a Barcelona, Narracions de la Foia de Castalla. Durant la dècada dels cinquanta comença a escriure la seua novel.la l'Ambició d'Aleix, que publicarà l'any 1960. Lamentablement aquella primera versió va ser fortament mutilada per la censura, cosa que va malmetre de forma considerable els valors de la novel.la. En la llarga travessia del desert franquista brosten, malgrat tot, alguns intents esporàdics: Maria Ibars, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Josep Igual…

Arribem als anys setanta i Joan Fuster repara en aquesta dilatada esterilitat novel.lística en un article el títol del qual no pot ser més explícit: Una carència singular. Açò passava l'any 1972, i Fuster hi constatava: "El País Valencià no té una novel.la pròpia".

Els anys setanta, la creació dels Premis Octubre a València marca un punt d'inflexió en aquesta prolongada esterilitat novel.lística. Tot d'una, la narrativa valenciana comença, ara sí, a reviscolar. Les novelles generacions universitàries, estimulades a l'empara de l'assagista Joan Fuster, i esperonades per figures de relleu indiscutible com Sanchis Guarner i el poeta Vicent Andrés Estellés, aporten per fi elements de saba nova que permetran la consolidació, en els vuitanta, d'una producció novel.lística considerable, en quantitat i en qualitat.

En aquell moment d'embranzida, els nous novel.listes giren la vista arrere i no troben una tradició literària particularment valenciana a la que remetre's, ni que fóra per a bescantar-la per imperatius generacionals. No hi ha ponts, ni passeres, ni tristos guals de pedra esvarosa a través dels quals sentir-se connectats amb una tradició literària -ja dic que particularment valenciana-. No hi ha res que pague la pena de destacar des d'ací fins a un remotíssim passat.

Enric Valor no pertany, és clar, a aquesta generació que tot just comença a publicar en els 70, i que ha tingut l'atreviment d'obviar tan llarga infertilitat per a posar-se a escriure novel.les. Amb ells s'havia d'acabar, per fi, el vast període de "carència singular". Enric Valor no pertany a aquesta generació ni per edat ni per inclinacions estètiques. Ni tan sols és un referent a rescatar pels compiladors de la nostra migrada novel.lística. Enric Valor és, fins aleshores, l'autor d'unes quantes narracions curtes, d'unes rondalles magníficament literaturitzades i un gramàtic solvent. La seua única novel.la fins aleshores, L'ambició d'Aleix, a penes compta. Però, Enric Valor és "coetani" d'aquesta generació dels setanta en la mesura que és ara que escriu i és ara que publicarà la seua obra novel.lística. Fóra d'això, és clar, no hi ha la més mínima coincidència; només la del temps de publicació de les seues novel.les. A tenor d'aquesta circumstància, caldrà al.ludir al caràcter d'outsider, de "descol.locat" en el conjunt de la literatura catalana amb què el descriu Vicent Escrivà.

Així, Enric Valor publica la seua segona novel.la, Sense la terra promesa -primera de la trilogia del Cicle de Cassana- l'any 1980; té 69 anys! Li seguirà, l'any 1982, La idea de l'emigrant, i la versió sencera de L'ambició d'Aleix. L'any següent veurà la llum la segona novel.la del Cicle de Cassana: Temps de Batuda. I el 1991 clourà la trilogia amb Enllà de l'horitzó. Cinc novel.les, doncs, fins ara, escrites la major part, i publicades, en la maduresa de la seua dilatada vida. I hem de donar gràcies que aquesta afortunada longevitat li haja permès a la fi de dedicar-s'hi amb una intensitat que convindria de dir-ne hercúlia, per bé que l'adjectiu semble una hipèrbole immoderada. O potser no, que no ho semble ni ho siga.

 

La primera de les novel.les d'Enric Valor, L'ambició d'Aleix, va ser publicada l'any 1960, tot i que la seua redacció cal recular-la als anys 1950-52. Aquesta novel.la ha sofert un periple singular que caldrà relatar. Aquella primera edició va patir, com s'ha esmentat adés, l'agressió de la censura. El motiu no va ser per inconveniències politíques, com caldria pensar de bon principi, sinó per aquella dèria particular dels censors nacionalcatòlics de posar tisora en els aspectes "moralment incorrectes". No debades el motiu argumental de L'ambició d'Aleix gira al voltant de la complexa relació sentimental entre Aleix i Pauleta, fadrí ell, casada ella. La censura va impedir que aquesta relació acabara a fi de bé per als dos protagonistes, és a dir, consumant l'adulteri, i va forçar un final ambigu que malmetia la coherència de la novel.la.

Quan l'any 1982 Valor torna a publicar-la, ara sense l'estallador de la censura, Aleix i Pauleta, ara sí, satisfan la seua relació sentimental i a la fi fugen junts per poder-la viure lliurement. Amb tot, aquesta novel.la sembla que ha creat no poques insatisfaccions a Enric Valor, en el terreny estricte de la creació literària. Recentment, l'any 1995, ha tornat a presentar-nos-la amb alguna modificació substancial. Si en les dues primeres versions Valor es val d'un narrador extern, omniscient, en aquesta darrera i definitiva li dóna la veu a Aleix. Amb aquesta estratègia el conflicte moral i sentimental que el sacseja arriba al lector d'una manera més directa, més punyent.

La idea de l'emigrant va ser publicada l'any 1982. Segons la classificació de Vicent Escrivà, dins el corpus valorià és representativa del que ell anomena "la novel.la de la Muntanya", mentre que L'ambició d'Aleix representa "la novel.la de la Baixura". I en descriu el concepte com "dos mons contraposats, on l'home és víctima de l'espai geogràfic".

Si el Mas de l'Arbre de L'ambició d'Aleix té connotacions idealitzadores, quasi idíl.liques, el Mas de la Til.lera de La idea de l'emigrant, és un indret feréstec, de terra desagraïda, on tot l'esforç és en va i la misèria campa i s'ensenyoreix del caràcter dels qui l'habiten. L'un s'aproximaria a una mena de paradís, mentre que l'altre tindria les fites posades a la vora de l'infern. Si al Mas de l'Arbre l'amor entre Aleix i Pauleta s'aferma dins un capteniment raonat i "raonable", fins a cert punt dominat pels protagonistes que malden per no desequilibrar-lo, al Mas de la Til.lera, escenari poblat de misèria, d'esclavitud a una terra gasiva i pobra, no hi ha lloc per a l'amor com a sentiment, sinó com a passió primitiva, brusca i salvatge; és el desig i la possessió sense raó ni mesura. El Mas de l'Arbre serà per a Aleix i Pauleta un lloc per retenir en la memòria. Per a Bernat, protagonista de La idea de l'emigrant, el Mas de la Til.lera serà el lloc d'on caldrà fugir a tot esforç: fugir del desig de Basília, la seua cunyada, de la incomprensió i l'esclavatge del seu germà, i, en suma, de tota la misèria que brolla entre les terres escasses i mesquines que amb prou faenes els dóna per alimentar-se. Bernat fugirà a la fi cap a una terra d'aparent promissió, tot amb la sola idea no ja de salvar-se ell, que no pot perquè forma part indefectible d'aquell paisatge insolvent en què s'ha criat, però sí de salvar el seu fill.

Si he fet aquest joc de comparances entre l'espai de les dues novel.les és perquè totes dues són complementàries Enric Valor ens mostra les dues cares d'una mateixa moneda. No podem oblidar que en la seua obra l'espai, el paisatge -del pla i de la muntanya- és un protagonista d'excepció. La manera com ens el descriu en cada moment, en cada situació, és conseqüència d'un coneixement exhaustiu. És en aquestes descripcions on Enric Valor demostra el seu domini del llenguatge, emprant un lèxic ric i precís, únic en la nostra literatura. En aquestes novel.les, Enric Valor fa servir el paisatge, l'escenari vital, com el cisell que dóna forma als personatges i condiciona les seues actituds.

 

El Cicle de Cassana representa l'obra màxima d'Enric Valor. És una trilogia formada per les novel.les Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l'horitzó. Foren publicades, respectivament, els anys 1980, 1983 i 1991.

En una entrevista que li va fer Xulio Ricardo Trigo l'any 1991, Valor explica la gènesi d'aquesta trilogia i quines són les fites reals que abasta l'imaginari terme de Cassana: "He anat molt a poc a poc -diu-. Quan se m'acudia un personatge, el guardava en un calaix i pensava: "Ja es morirà Franco". Quan es va morir Franco, l'any 75, vaig començar a redactar la novel.la. Cassana, tu ho saps, és Monòver, Castalla, Onil i Banyeres, pobles que jo he conegut a fons. De la síntesi hi va eixir Cassana; haig de confessar que també pensava en la meua llibertat d'escriptor i aquest territori imaginari m'ho permetia…"

Ens trobem davant d'una empresa literària que en l'edició completa que ha fet l'editorial Tàndem, aplega un total de mil cinc-centes trenta pàgines. El Cicle de Cassana representa un exercici de recuperació de la memòria col.lectiva. Abraça un període històric que aniria des del 1916 al 1939. La importància d'aquesta obra per a la literatura catalana al País Valencià la destaca així Adolf Piquer al seu llibre Aproximació a la narrativa valenciana: "L'obra de Valor obria un període de referents històrics i reflectia, al voltant de l'espai de Cassana, un seguit de trets comuns a la realitat valenciana. Aquest procés mimètic li donava un valor realista que fins el moment no havien aconseguit la resta d'obres del segle XX".

La primera de les novel.les, Sense la terra promesa, ha estat definida per Vicent Escrivà com una "novel.la riu". Els nombrosos personatges que hi intervenen ens mostren quines són les trames del conflicte social que, anys més tard, s'abocaran a la guerra civil. La possessió de la terra és encara el valor que marca les diferències socials. Som en un moment de trasbals: la industralització avança i el propietari rural veu com la terra perd valor, i a la seua decadència, paulatina però contumaç, va paralel.la la dels seus treballadors: jornalers, mitgers, masers… A recer d'aquest declivi pren posicions una nova classe emergent, abassegadora i sense escrúpols: els nous cacics que acaparen la terra i detenten el poder ecònomic i polític.

La novel.la s'inicia amb la mort de dona Berta Mauri, representant de la petita aristocràcia terratinent. En la lectura del seu testament, dona Berta obviarà els seus hereus directes, els nebots Albert Mauri i la seua germana Maria-Júlia, per a deixar el gros de la seua herència a un parent més llunyà, Rafel Olcina. La "testamentada" deixarà els dos germans en una situació de franca pobresa i, de més a més, supedidats al manteniment de per vida, per disposició testamentària, de Rafel Olcina. A través de l'enfrontament d'aquests personatges, Albert Mauri i Rafel Olcina, copsarem la descomposició definitiva d'aqueixa petita aristocràcia terratinent, i alhora l'evolució que els durà a cadascú a adoptar uns papers antagònics en el conflicte social d'aquell temps. En especial assistirem a la transformació ideològica d'Albert Mauri, el qual a la fi trencarà amb els valors de la seua classe per prendre'n d'altres més liberals, republicans, fins i tot socialistes. La galeria de personatges que Valor ens hi presenta funcionen sovint a manera d'arquetips socials, amb la idea que Cassana trascendisca l'àmbit local i ens mostre la complexitat d'aquell període de conflicte des d'una perspectiva general. La novel.la es clou amb la mort, en estranyes circumstàncies, del cacic Rafel Olcina, i amb la redempció d'Albert Mauri que passa a tenir una nova influència en l'entorn cassanenc gràcies a l'enfrontament polític que havia mantingut amb Olcina, contra els seues excessos de classe dominant i a favor dels treballadors de Cassana. En certa mesura, serà a través de l'evolució de les idees, de la transformació política que experimentarà, que venjarà aquella arbitrària i humiliant testamentada que els va inflingir sa tia, dona Berta Mauri.

Temps de batuda i Enllà de l'horitzó formulen un canvi en l'estratègia narradora de Sense la terra promesa. Si en aquesta última Enric Valor havia presentat el conflicte amb un narrador omniscient, excepte cap al final, en què dóna la veu a un dels protagonistes, Joan Monlió, a través d'un dietari, a Temps de Batuda i Enllà de l'horitzó, Valor opta per mostrar-nos els fets mitjançant un narrador-protagonista: Frederic Genovart.

Frederic Genovart coincideix amb Albert Mauri en el fet de provenir d'una família de petita condició aristocràtica, també caiguda en desgràcia, en aquest cas per insolidaritat familiar. Arruïnats i sense terra, els Genovart hauran d'abandonar Cassana per buscar un treball que sustente la família. Frederic Genovart fins i tot es veurà abocat al treball fabril, mentrestant va fent estudis i pren consciència de classe, fins arribar a la militància en el partit comunista. Tanmateix, un altre testament el farà retornar a la terra nadiua, a Cassana, a prendre possessió d'un discret predi que és el Mas de l'Almussai. Hi tornarà en temps de batuda, en els moments previs a l'alçament militar que precipitaria la guerra civil.

Vicent Escrivà atorga a Temps de Batuda la categoria de "novel.la frontissa", justament perquè prepara el lector per al conflicte definitiu que serà la guerra civil, la qual ocuparà el protagonisme històric d'Enllà de l'horitzó. Enric Valor, al pròleg que presenta Temps de Batuda, hi diu: "La meua crònica-novel.la trobe que és un autèntic exemple de novel.la impura, on hi ha personatges i acció perfectament ficticis -la major part- trets del no-res; però també i alhora traces autobiogràfiques i utilització de fets reals i fins de persones de carn i os per a tranformar-los en matèria de ficció". En aquest pròleg (El revés de la trama) Enric Valor mateix descriu com a novel.les "pures", íntegrament fictícies, L'ambició d'Aleix, La idea de l'emigrant i Sense la terra promesa.

Torne a amprar-li la paraula a Vicent Escrivà quan diu que en Enllà de l'horitzó "el reconcentrat espai fabulat de Cassana s'obre definitivament a l'exterior. Esdevé més normalitzat perquè ja no és l'únic món o indret amb pes específic, sinó que comparteix el protagonisme amb altres llocs de la nostra geografia com a totalitat. Amb aquesta pèrdua de localització única, adquireix la dimensió més universal d'autèntic cosmos". Els avatatars de la guerra duran Frederic Genovart a descriure la rereguarda i el front -Alacant, València, Albaida…-, fins l'inevitable exili final.

Després d'aquestes cinc novel.les, i en especial després de la culminació del Cicle de Cassana, l'obra d'Enric Valor ha merescut l'estudi i la valoració diferent. Joan Oleza, Josep Iborra, però especialment Vicent Escrivà han formulat a hores d'ara bones pàgines per a acostar-nos a l'aventura narrativa, i singularment la novel.lística, de l'escriptor de Castalla.

Reconeguda la seua aportació literària amb la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi de les Lletres Valencianes, tothom està d'acord a considerar Enric Valor com el novel.lista que ompli el gran buit de la novel.la catalana contemporània al País Valencià fins l'esclat de la "generació dels setanta", que ell tot sol ens aporta eixa tradició literària que ens mancava als valencians, esmena la "carència singular" de què se'n planyia Joan Fuster i consigna l'aportació valenciana a la literatura catalana al costat de Víctor Català i Narcís Oller, i dels seus contemporanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda.

Però podríem anar més enllà.

Dels estudis actuals sobre l'obra valoriana, a l'hora de buscar-ne la classificació en els corrents de la literatura se'l caracteritza tot sovint com un autor "realista", fins i tot Vicent Escrivà i Josep Iborra el descriuen també com un neonaturalista. Aquestes etiquetes, però, van acompanyades sovint d'una remarca que el situa com un escriptor "descol.locat", en base, sobretot, al fet d'haver escrit i publicat la seua obra lluny del seu temps literari. No és just aquest diguem-ne escrúpol. Valor és un escriptor del seu temps literari, sense que l'anacronisme existent entre el que hauria d'haver estat el seu període de fertilitat creativa i el que ha resultat ser el temps d'escriptura i de publicació haja de servir per a matisar o pretextar l'ambició universal de la seu literatura.

Si per tècnica i temàtica literàries hom accepta Valor dins els termes del realisme (Flaubert, Tolstoi, Narcís Oller… la novel.la del segle XIX), ningú no gosa discutir, però, al contrari, que mantenir uns criteris estètics i narratius d'un altra època haja de ser un demèrit. I ningú no ho discuteix, al contrari, en la valoració del conjunt novel.lístic d'Enric Valor. Tanmateix, la tardana publicació de les novel.les fa que s'hi formule sovint aquesta mena de "però". Tot i amb això, caldria mirar de situar l'obra valoriana en un context més equitatiu, en què prevalga, per damunt d'altres valoracions derivades dels avatars editorials, sobretot polítics, el temps de l'autor; sense prejudicis ni perífrasis d'inferioritat.

Reiteraré el paràgraf de l'entrevista que li va fer Xulio Ricadro Trigo l'any 1991, i en la qual Enric Valor, referint-se al procés de creació del Cicle de Cassana, diu: " He anat molt a poc a poc. Quan se m'acudia un personatge, el descrivia en dos o tres folis, el guardava en un calaix i pensava: 'Ja es morirà Franco'. Quan es va morir Franco, l'any 75, vaig començar a redactar la novel.la". En un altre lloc, al llibre Enric Valor: Converses amb un senyor escriptor, de Rosa Serrano, Valor refereix l'aïllament en què es vivia sota la dictadura franquista, a la falta de contacte amb el món intel.lectual i artístic exterior. Freqüenta la tertúlia de Casp i Adlert -a finals dels anys quaranta-, i diu: "No sé quins contactes hi va haver amb algú que proporcionava una certa coneixença del que succeïa a Itàlia sobre novetats literàries, com l'inici de la segona etapa del neorealisme en literatura per Cesare Pavese, Vasco Pratolini i d'altres…". De més a més, és coneguda l'admiració que Enric Valor tenia per un altre autor italià: Alberto Moravia.

Val a aclarir que Pavese i Pratolini són nascuts el 1909 i el 1913, respectivament; Enric Valor, el 1911.

Si pensem, per exemple, en la novel.la La lluna i les fogueres de Pavese, sens dubte trobarem coincidències amb La idea de l'emigrant. I si reparem en Sense la terra promesa, potser també en trobarem amb La crònica dels pobres amants de Pratolini. En aquesta obra s'expliquen les condicions de vida al carrer del Corno de Florència -carrer, per altra banda, on Pratolini va viure- just en el període d'ascensió del feixisme a Itàlia. Sense la terra promesa presenta el conflicte creixent en la societat cassanenca que desembocarà, pocs anys més tard, en la guerra civil i la posterior dictadura franquista. La crònica dels pobres amants i La lluna i les fogueres foren publicades després de la desaparició de Mussolini i del règim feixista a Itàlia. Sense la terra promesa ja hem referit que Valor en comença la redacció tot just de la mort de Franco, i es publica uns anys després. Són uns paral.lelismes que voldria subratllar. Potser caldrà posar més deteniment per dilucidar l'abast efectiu d'aquesta circumstància. Tanmateix, no és just que l'obra d'Enric Valor, per uns avatars que tots coneixem, per les circumstàncies històriques en què va haver de viure, haja de ser considerada fora del seu temps literari.

La diferència que hi ha, al capdavall, és que per a Pavese i Pratolini, per a Moravia, el malson del feixisme s'acabava l'any 1945 i la societat italiana emprenia aleshores una certa normalitat. Ací, encara havien de transcórrer trenta anys de feixisme. I la dilatada propina de les recialles. De més a més Enric Valor escriu en català: una llengua perseguida encara a les hores d'ara. A banda de les particularitats que impediren que haguera pogut dedicat-se a l'exercici estricte de la literatura, Valor va haver de posar-se, com tants altres, a "tapar forats". És la tragèdia dels nostres escriptors, la tragèdia d'una llengua i d'una cultura que ha viscut sempre en un estat d'anormalitat tan greu que ha determinat l'abast restringit dels nostres intel.lectuals més universals. Hauríem de situar, doncs, l'obra d'Enric Valor en el nivell que li correspon, més enllà dels imponderables històrics, del caràcter restrictiu d'escriure en una llengua perseguida -abans i ara- i l'arduïtat de presentar-nos al món des d'una normalitat coartada i, per tant, ben bé impossible.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid