Amèrica Llatina s'ha caracteritzat en aquesta dècada per un viratge espectacular que l'ha transformat de territori privilegiat de polítiques neoliberals en la baula més fràgil de la cadena neoliberal. Hi han proliferat governs que de diferents formes s'enfronten als models neoliberals, arribant a 10. Malgrat que la revista britànica The Economist va anunciar que amb la crisi aquests governs no s'estendrien més en el continent –perquè la crisi imposaria l'agenda de la dreta, centrada en l'ajustament fiscal i en el combat a la violència–, des de llavors ha triomfat el govern de Mauricio Funes i del Front Farabundo Martí (FMLN) a El Salvador.
A partir de l'elecció d'Hugo Chávez, el 1998, la dreta ha intentat, de diferents maneres, recobrar força, tombar a aquests governs i recuperar l'apropiació de l'Estat a les seves mans: el cop de 2002 a Veneçuela, l'intent d'impeachment de Lula, en 2005, les successives ofensives dels grans agricultors a Argentina, del "separatisme" a Bolívia. Actualment el cop a Hondures, la derrota electoral del govern a Argentina i l'elecció de Pepe Mujica com a candidat del Frente Amplio a Uruguai són altres tantes de les últimes escaramusses entre les dues forces que ocupen el camp polític a Amèrica Llatina al llarg d'aquesta dècada.
Amèrica Llatina es debat entre aprofundir les transformacions progressistes operades per aquests governs o la restauració de la dreta. On s'afebleixen aquests governs, no guanya cap sector d'esquerra, sinó que s'enforteix la dreta. Els primers corrents que van fracassar en la lluita anti-neoliberal van ser els provinents de l'anomenada ultraesquerra, siguin grups polítics de tipus doctrinari o organitzacions socials que no han trencat amb la visió corporativa de l' "autonomia dels moviments socials". El camp polític ha quedat polaritzat llavors entre aquests governs –més moderats o més radicals– i la dreta.
L'elecció de Mujica com a candidat del Frente Amplio representa més clarament l'intent d'aprofundiment de les trasformacions anti-neoliberals. La seva condició de favorit en les enquestes apunta en aquesta direcció. Per contra, la derrota del govern argentí representa l'intent de frenar-les i de construir un recanvi de dreta. El cop d'Hondures, conforme al seu desenllaç, pot acabar amb un govern que donava passos en la direcció anti-neoliberal o permetre que la tornada de Zelaya recobri amb més força aquesta dinàmica. El mateix es pot dir de Brasil: les eleccions presidencials de 2010 poden fer que el govern de Lula sigui un llarg parèntesi en la dominació de la dreta o l'aprofundiment de les transformacions iniciades, amb la victòria de Dilma Rousseff, que creix ràpidament en les enquestes, recolzada en 80 per cent del suport popular i solament 6 per cent de rebot del govern de Lula. Tot apunta cap a una gran victòria d'Evo Morales i el MAS en les eleccions de desembre d'aquest any, garantint la continuïtat i l'aprofundiment del procés de fundació del nou Estat bolivià.
Els efectes de la crisi sobre els països del continent estrenyen els marges de les polítiques de conciliació de classes desenvolupada per governs com els d'Argentina, Brasil, Uruguai, entre altres, obligant-los a definicions entre seguir amb les concessions al gran empresariat –en particular al capital financer– o la intensificació de les polítiques socials com eix obligat d'un govern anti-neoliberal.
Hi ha visions que mai han considerat a aquests governs com diferenciats dels seus antecessors neoliberals, però que en la pràctica corren a saludar la possibilitat de la seva substitució per la dreta. Per aquestes –que combinen catastrofisme i derrotisme– no hi hauria cap canvi significatiu: una dreta substituiria a l'altra. "Cambalache", cap és millor, tot és igual. Les visions que es limiten al pla de la crítica estan al marge dels processos reals d'enfrontament amb el neoliberalismo en el continent.
El futur d'Amèrica Llatina es decideix entre l'aprofundiment de les trasformacions tot just començades o processos de restauració conservadora en els quals seran derrotats el camp popular i les esquerres en la seva totalitat. El futur segueix obert, la disputa hegemònica enfront de l'esgotament del neoliberalisme i les alternatives, entre allò vell que insisteix a sobreviure i allò nou que troba dificultats per a néixer, és el que marca el present llatinoamericà.
Emir Sader és professor de la Universitat de São Paulo (USP) i de la Universitat dr l'Estat de Río de Janeiro (Uerj), és coordinador del Laboratori de Polítiques Públiquess de la Uerj. És també l'actual director de CLACSO (Consell Llatinoamericà de Ciències Social http://www.clacso.org.ar).
