Malgrat la diversitat de tons i perspectives de cada una de les intervencions, una mateixa conclusió es va imposar: L’Estat espanyol és profundament antidemocràtic i no ha respectat ni respecta els drets dels pobles que malden per existir al seu interior. Els Països Catalans són dominats, subordinats i esquarterats pel fet de no poder disposar, com a poble, de si mateixos. L’única sobirania és l’espanyola; els catalans no som res –o gairebé res- políticament.
Toni Infante va parlar de la necessitat d’un canvi de paradigma per referir-se a la llibertat nacional dels Països Catalans. Cal treballar per la independència, sí, però al costat de les classes populars. A títol d’exemple, “els treballadors de la NISSAN han de veure en la independència de Catalunya una solució als seus problemes.” Alfons López-Tena, basant-se en sòlids fonaments jurídics, va afegir que Catalunya no és ja ni tan sols una autonomia. “No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol el 1978.
La Constitució consagra una única nació: España i un únic subjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideix organitzar l'Estat de forma descentralitzada. L'Estatut d'Autonomia català estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlament espanyol. Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simple descentralització d'un Estat unitari." Eva Serra va fer un repàs condensat i contundent de la història (sobretot la més recent) dels Països Catalans. L’independentisme contemporani, sorgit de les restes republicanes, és l’única garantia de la ruptura amb un Estat monolític, vertical, imperial i autoritari com és l’espanyol.
La historiadora va reblar: "El regionalisme català i el comunisme espanyol van restar muts davant els darrers assassinats del franquisme i van liquidar l'Assemblea de Catalunya pactant amb els hereus de Franco l'anorreament del poble català". Èric Bertran va manifestar que aquella era l’última vegada que relatava públicament, en un acte, la seva experiència com a represaliat arran de la seva detenció ara fa quatre anys. Va voler deixar clar que a l’Estat espanyol es tortura i s’aplica arbitràriament la llei antiterrorista, tot per tal mantenir la seva indivisibilitat anys i va remarcar la importància de la mobilització solidària. Mònica Sabata, finalment, va reivindicar l’exercici del dret de decidir com a exigència de radicalitat democràtica. "La via estatutària està totalment esgotada i ens calen nous polítics per al nou cicle que s'està obrint." Seguidament, Jaume Renyer va moderar un debat que va servir per intercanviar idees i impressions entre els presents que es van manifestar partidaris d’activar noves mobilitzacions.
Per saber-ne més:
