Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Esquizofrènia olímpica a l'"Avui" (1992 vs.2008)

 El diari Avui ha publicat dues informacions contradictòries en un marge de dos dies consecutius referents a les Olimpíades i a la manca de drets humans i llibertats. Unes comparacions inevitables sobre el clima de persecució de l'independentiste les setmanes abans de les olimpíades de 1992 a Barcelona i la negació de certs drets i llibertats a la Xina Popular. L'editorial del dia 9.8.08 intitulat Nostàlgia per la llibertat de Barcelona 92 amaga la repressió i la tortura de la mà de Baltasar Garzón i Luis Roldán durant aquell estiu de 1992, memtre que l'article de Sílvia Barroso Cas del 92: tema oblidat dos dies després (11.8.08)  refresca la memòria i rectifica sobre aquells fets negats dos dies abans al mateix diari.

13/08/2008 10:27 Comunicació

Els responsables de la direcció de l'Avui durant aquestes vacances i autors de l'editorial no han volgut recordar que les setmanes abans de la inaguració olímpica de la Barcelona 1992 es van vulnerar tots els drets i llibertats en la cacera contra independentistes. Els autors de l'editorial de l'Avui que declaren sentir una "...inevitable sentir nostàlgia per la imaginació, creativitat, llibertat i joia col·lectiva que vessava la Barcelona olímpica del 1992" no han recordat ni han consultat les hemeroteques.

 Tal i com apunta Barroso al seu article, refrescant la memòria del diari, durant aquelles detencions olímpiques es van torturar els detinguts. Uns fets que qualifica com a "tema oblida" després que "el Tribunal d'Estrasburg va aixecar el dit per esbroncar el govern espanyol pel cas del 92". Però en aquell clima de terror olímpic desplegat per la Guàrdica Civil del govern del PSOE es van cometre altres atemptats greus contra els drets i les llibertats, uns fets d'una gravetat que potser no es dóna ni a la Xina:

 - La Guàrdia Civil (l'exèrcit espanyol) va prendre militarment  les poblacions catalanes per on recorria la Torxa Olímpica, amb tanquetes militars i intimidant la població.

- Agents de paisà d'aquest cos armat van assaltar la redacció de la revista El Temps i van detenir diversos periodistes (que posteriorment van ser torturats).

- Els policies que custodiaven l'estadi olimpic de Montjuïc prenien les senyeres i altres símbols catalans als espectadors. A l'entrada de l'estadi els escorcollaven seguint un criteri polític anticatalà i en molts casos estripaven les banderes catalanes davant dels seus propietaris.

-Es van prendre represàlies contra periodístes crítics amb aquests fets, com la clausura del programa radiofònic "Postres de músic", programes que van ser clausurats en aquesta cacera de bruixes.

-L'advocat Joan Geli de Banyoles va patir amenaces i la seva casa va ser assaltada per "incontrolats" (Guàrdia Civil desplaçada a la comarca per l'ocasió).

 


 

Nostàlgia per la llibertat de Barcelona 92 (9.8.08)
Editorial

La brillantíssima pirotècnia i l'espectacle de llum, so i gimnàstica revestits de simbolisme històric que han caracteritzat la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín no poden amagar que aquesta és una competició sense llibertat. Els Jocs de Pequín no són els únics ni els primers que acull un règim autoritari, i no cal recordar els precedents de Berlín 1936, Mèxic 1968, Moscou 1980 o fins i tot Seül 1988, quan Corea estava en plena transició democràtica. Ara les autoritats xineses han volgut fer dels Jocs un aparador universal de la seva condició de gran potència i una mostra dels progressos que ha fet el país gràcies a una combinació de lideratge polític comunista i gestió econòmica capitalista.

Però ni l'espectacularitat de l'escenografia ni la disciplina dels figurants poden amagar que l'amfitrió olímpic té greus problemes, des de la manca de llibertats fins a la remarcable contaminació ambiental provocada per una industrialització descontrolada, des de la gran quantitat de gent humil que s'ha vist desplaçada per les construccions olímpiques fins al milió de treballadors que van ser obligats a traslladar-se a Pequín des de zones rurals per reconstruir i preparar la ciutat per a l'esdeveniment i que no han rebut ni tan sols la promesa recompensa d'un permís de residència a la capital.

Els optimistes que esperaven que els Jocs engegarien un procés de canvi a la Xina és fàcil que quedin decebuts, igual que els que pensaven que el caràcter d'amfitrió olímpic suavitzaria la política exterior xinesa. No és així. Els canvis interns estan prohibits i severament perseguits, i Pequín continua donant suport a tiranies com les de Sudan o Zimbàbue, en contra de l'opinió i la consciència de la comunitat internacional. Ara ja només queda el consol de la glòria esportiva, perquè com a esdeveniment global els Jocs Olímpics del 2008 ja es poden considerar tan reeixits en la forma com mancats i frustrats en el fons. La cerimònia d'inauguració d'ahir va ser tècnicament perfecta, però era inevitable sentir nostàlgia per la imaginació, creativitat, llibertat i joia col·lectiva que vessava la Barcelona olímpica del 1992.

 

 

Cas del 92: tema oblidat (11.8.08)

Sílvia Barroso / Cap d'AVUI.cat / sbarroso@avui.cat

Ala Xina hi ha pena de mort i a les seves presons s'hi tortura. Ho diu Amnistia Internacional, que diu el mateix dels Estats Units. Això últim no ha sigut cap impediment perquè el president dels Estats Units i de Guantánamo hagi criticat el govern xinès. Bush semblava indignat, però la indignació no li ha sigut cap impediment per assistir a la inauguració dels Jocs Olímpics. Hi eren tots els mandataris occidentals que han criticat el règim i que després han callat per respecte als milions de consumidors de la Xina. I és que Bush, com Sarkozy, només havia abordat la incòmoda qüestió perquè no li quedava més remei. Altres casos considerats menys clamorosos -amb xifres d'afectats més petites- s'obvien directament. Ningú va criticar l'Estat organitzador dels Jocs de Barcelona quan la detenció indiscriminada d'independentistes catalans va acabar en denúncies per tortures i l'aparell judicial es va negar a investigar-les. A les comissaries espanyoles també s'hi tortura, ho va deixar dit el relator de l'ONU Theo van Boven. Però només el Tribunal d'Estrasburg, després de molt demanar-l'hi, va aixecar el dit per esbroncar el govern espanyol pel cas del 92. I tema oblidat.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid