Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
1 maig 2008. Crònica i reflexions barcelonines

 Per Roger Bujons, publicat al seu bloc

Un any més, ahir encaràvem un primer de maig. Barcelona tornava a viure tot tipus de convocatòries en motiu del Dia Internacional del Treball al llarg del dia. Avui al llevar-me anava pensant en les diferents impressions viscudes durant el dia d’ahir.

12/05/2008 16:34 Hemeroteca
Crònica del Primer de Maig - Intersindical-CSC
Passades les deu, i tot venint de la Seu Nacional de la Intersindical-CSC, un seguit de companys i companyes d’aquest sindicat arribàvem a la Plaça Goya per a fer l’homenatge de rigor a Francesc Layret. ERC tot just estava acabant el seu acte amb el parlament de l’Anna Simó, que devia congregar una quarantena de persones. Aleshores començava el nostre torn,  musiqueta a la furgona, canvi d’equips de so, de faristols, de banderes, parlament d’en Néstor Sastre, ofrena floral i cant dels segadors. L’assistència, similar a les xifres d’ERC, amb alguns “repetidors” a l’ofrena.

Tot just acabar, plegar trastos i cap a Plaça Universitat, fent temps fins les 12,30 per a començar la manifestació de la Intersindical-CSC passant caloreta. L’assistència, no excessivament elevada, i el fet de baixar per l’enorme carrer Pelai no sol ajudar gaire. Unes 500 persones segons veig que es diu (xifres força arrodonides afegeixo). Moltes cares conegudes de tot tipus d'organitzacions, percentatge relativament elevat de persones no afiliades al sindicat i al meu entendre relativament jove. Molta gent per sota o pels volts dels 30 anys. Haurem d’anar innovant coses d’aquesta manifestació, que al meu parer ha de ser un esdeveniment a marcar amb rotulador vermell a les nostres agendes si algun dia volem ser alguna cosa en l’àmbit sindical. Molts (masses) turistes a les Rambles, és increïble com ha canviat Barcelona en 10 anys. Al final, un brillant parlament de la Isabel Pallarès repassant la situació econòmica i laboral a la Rambla Santa Mònica (tot veient el CADCI de reüll, que de forma vergonyant és una seu de la UGT)

Posteriorment, metro i cap a Plaça del Diamant. Vermutet, musiqueta i un enorme dinar fet per un grup de “bona gent” que hi duien tot el matí amb base logística a La Torna, crec que es van exhaurir les 150 places (diria que érem més i tot). Als postres, torn dels parlaments. En Roger Gili, en Sergi Perelló, l’Isabel Pallarès i jo mateix com a veu dels joves. Moments per recordar el SOC en el seu cinquantè aniversari, per a denunciar la voràgine del sistema capitalista, per a la necessitat de recuperar els valors del sindicalisme i la lluita ideològica, per a ressaltar la importància del Congrés Confederal que celebrarem a finals d'any, així com de denunciar el transvasament de l’ebre, la detenció d’en Franki de Terrassa i la incapacitat de l’independentisme per apostar pel sindicalisme nacional i de classe (un gran discurs d’en Sergi, encara tinc a la retina com el veia des de darrere seu el braç recolzat al faristol i el dit aixecat enlaire mentre anava repartint sobre l'absurditat d'apostar per sindicats que mai hi són quan els necessites). Un  acte força potent el del migdia, feia molt de goig contemplar la Plaça del Diamant.

Sense massa temps, tocava ajudar a recollir i anar tirant cap a Plaça Universitat, a la manifestació sorgida en certa mesura del darrer Fòrum Social Català i que any rere any també es va redefinint. Un grup de companys i companyes hi férem cap. Arribem amb la manifestació tot just iniciada i ens afegim al bloc (o blocs) de l’esquerra independentista. Em perdo fer una panoràmica sencera de la mani. Força gent, no sé com haurà anat la convocatòria oficialista (CCOO i UGT) però aquesta aplega molta gent (i molt joveneta, per lo bo i per lo dolent que té això). A nivell anecdòtic, passem tres crostes que gairebé ni s’aguanten de peu, aquests no només han buidat la garrafa de vi que porten i penso que és lamentable que encara  aparegui gent així a les manifestacions. Converses amb amics, coneguts i saludats enmig del llarguíssim trajecte, moment per a parlar sobre la mani, sobre les mogudes d'uns i altres, sobre el moviment, que era de les respectives vides i d’altres coses. M’agrada veure com els antics companys i companyes de militància estudiantil ens anem retrobant i constatar que la CEPC fou una gran escola per a tots i totes. No veig que hi hagi “accions” a remarcar, no em sembla ni bé ni malament la veritat, però si que em pregunto sinó estem abusant massa sovint de conceptes tipus “combativitat”, que si bé són imprescindibles, a vegades sembla que no sigui més que una arma llencívola per interessos gairebé personals (això donaria per una reflexió a seques).

Un cop acabada la mani, passades les vuit i sense saber si han acabat o no els parlaments perquè un grup de manifestants estan ballant i tocant timbals i no sentim gaire cosa més, marxem de la Rambla del Raval per anar a fer un parell de cervesetes, unes braves, i comentar la jugada i coses més trivials. I cap a casa, que estic baldat.

Feta la crònica, un seguit d’aspectes per a la reflexió que em ballen pel cap sobre una de les grans tasques pendents de l'independentisme, i per suposat, de l'Esquerra Independentista. Sóc conscient que té un clar biaix barceloní (o metropolità si voleu) i evidentment són tant subjectives com tot el de més amunt.

  • ERC mou molt poca gent al carrer per norma general, cosa que sempre m'ha sobtat una mica, però això s'agreuja el primer de maig. Xoca l’escena de Layret cada any i l’escena posterior. Uns cap a la I-CSC, preferentment la gent més jove, i altres a aguantar pancarta amb CCOO i UGT (llegeixo avui que amb l'Hereu, en Saura i algú altre. Hereu i Saura de mani el primer de maig tu!). I després retrobaments per dinar al Diamant.
  • Caldrà anar innovant amb la manifestació de la Intersindical-CSC, i possiblement això passa per innovar la mateixa organització on manca visualitzar espais de participació i aprofitar el capital humà del que disposem. I a l’1 de maig visualitzar com hem treballat aquest aspecte d’un any per l’altre. En tot cas, és imprescindible teixir un mapa de mobilitzacions pròpies al llarg i ample del territori (avui principat i catalunya nord, demà tots els Països Catalans).
  • Cal que el sindicalisme busqui maneres per a fer-ne partíceps a qui topem de ple amb els nous models laborals. Cal contrarrestar sindicalment a la precarietat, buscant espais de participació per a treballadors temporals, en petites empreses, en el tercer sector, autònoms, etc. No n’hi ha prou en detectar-ho, cal que hi fem alguna cosa.
  • Cal que l’independentisme es deixi de romanços. Tant val per ERC (on evidentment hi ha independentistes, encara que molt sovint no es noti) com per l’Esquerra Independentista. Per diferents motius, ni aquest partit ni el moviment que vol(em) ser l’EI no tenen cap mena de full de ruta en aquest sentit. I el que encara és pitjor, sempre he tingut la impressió que es té una visió massa instrumentalista de les lluites sectorials. Segur que és molt complicat i que ens costarà veure’n els resultats, però per això cal fer alguna cosa. Qui vulgui peix que es mulli el cul que diu la dita. 
  • Cal que ens replantegem què volem extreure’n de la lluita sindical. No en podem tenir prou en implicar-nos amb els 4 conflictes laborals potents anuals de torn. Sense que es malinterpreti, la manifestació de la tarda tampoc acaba d’anar enlloc. Per una banda, és molt necessari visualitzar que qui té més capacitat d’atracció és qui combina o vol combinar la tasca sindical amb la més política i ideologitzada, de la mà de diferents organitzacions polítiques i moviments socials. Això és un fet i tothom n’ha de prendre nota, especialment els mitjans de comunicació que no en parlen sinó hi ha merders. Però per altra banda, això no intimida ni al poder polític ni al poder econòmic lluny de 4 xous comptats on sempre hi haurà el cop de porra i l’asseguradora de torn tapant forats. I eps, podem assolir petites victòries concretes, però això serà sempre de la mà dels treballadors i treballadores de torn, no dels solidaris i solidàries de torn encara que hi ajudin (cas del Comitè de Descansos de TMB recentment. Sense tot el conflicte previ a les vagues que es remonta a mesos i mesos enrere, sense la seva pròpia organització, no hi hauria res del que ha vingut després).
I és que tot i l’ortodòxia discursiva on sovint es mou (ens movem) l’esquerra indepe, penso que aquesta patina (patinem) estrepitosament al parlar del front sindical, amb dinàmiques que gairebé semblen més aviat entristes en els moviments socials o en els conflictes més mediàtics, molt en l’estil de les petites (i molt treballadores) organitzacions trotskistes. I a més, amb un format que sols és vàlid en grans centres urbans i que gairebé renuncia a fer-se arribar als centres de treball a no ser que sigui a pilota passada. Amb tots els respectes, aquest no és el meu model tot i que entenc que hi sigui i, és que a més penso que cal que hi sigui.
Sindicalisme és molt més que solidaritat, encara que aquest en sigui un valor irrenunciable. Sindicalisme és fer pinya als nostres espais de feina amb els nostres companys i companyes de feina. Sindicalisme és conèixer i exercir els nostres drets laborals fora de qui pensa com nosaltres i treballar per ampliar-los. El sindicalisme es practica el 30 d’abril i el 2 de maig. I construïr un sindicat nacional i de classe és organitzar-se per a donar cobertura i discurs a aquesta activitat dins i fora dels nostres centres de treball, i donar-li un marc nacional per a desenvolupar-se com a forma de construïr contrapoders que ens acostin a exercir l’autodeterminació (en clau nacional, i evidentment social). Hem de fer tremolar a les institucions actuals, a la patronal i al sindicalisme groc els 365 dies a l'any, i també hem de construïr els Països Catalans des dels centres de treball, i per això ens cal força, projecte i recursos. Un moviment d’alliberament nacional penso que ha de tenir clara aquesta premissa. En aquest sentit, la CGT crec que demostra tenir molt clar, en la teoria i en la pràctica, bona part d’aquest discurs, però em sembla impensable que pugui esdevenir una peça clau dins d’un moviment d’alliberament nacional a no ser que es carregui la seva pròpia idiosincràcia. 

En qualsevol cas, un 10 per tota la gent que ahir no es va quedar a casa ni se'n va anar a la platja. Cal trencar la roda del semenfotisme que ens descrivien Los Suaves.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid