Per a això caldrà que portem a terme amb rigor, constància i tenacitat, la nostra acció.
En primer lloc, haurem d’esforçar-nos, doncs, per destriar amb el màxim de precisió quines són les nostres tasques en aquest moment.
Quina ruptura independentista?
La conquesta de la independència és una “ruptura política”[1]. Independentment de la forma que prengui finalment el procés, allò que és indubtable és que aboca a una organització política de la societat catalana que parteix d’una font de sobirania (nacional) que trenca amb la font de sobirania (aliena) precedent. Es tracta d’una ruptura que és, a més, “democràtica” perquè respon a la voluntat popular lliurement expressada.
La primera cosa que es pot dir de la Ruptura Democràtica per la Independència és que és un procés polític de masses en el qual hi ha de prendre part el conjunt del poble català. Es tracta, doncs, d’una acció de tipus tàctic, que es congria en un moment determinat per mitjà de l’acció conjunta de sectors socials molt diversos. Els sectors implicats responen a interessos socials molt diversificats i s’identifiquen amb ideologies força variades; i per això tendiran a defensar models de societat diferents i probablement divergents o contradictoris.
Aquesta diversitat ideològica i política no vol pas dir, però, que totes les propostes propugnades pels diferents sectors siguin igualment possibles: la República democràtica, popular i federativa acumula el màxim de suport social i és la que és socialment més aplicable, cosa que no vol pas dir, tanmateix, que sigui la que tingui per força més possibilitats de manifestar-se públicament, a causa del pes que les ideologies lliberals, tenen - i tindran probablement encara durant un cert temps – al si de la societat catalana, com a conseqüència de llur influència social i dels instruments informatius que són controlats per aquests sectors socialment dominants.
La forma que prengui l’estat català independent depèn, doncs, de manera molt important de l’abast que les forces populars hagin aconseguit al si de la societat catalana en el moment de la ruptura.
No podem, doncs, avançar cap a la Ruptura Independentista sense que l’Esquerra Independentista tingui un pes important en aquest procés. Això vol dir implicar-se a fons en els moviments amplis per la ruptura independentista i exercir al seu si una influència progressivament important.
Quina lluita ideològica?
Des del punt de vista ideològic, al llarg de les darreres setmanes i mesos, s’han produït diferents fenòmens polítics remarcables que convé que ens esforcem per a analitzar, per tal d’aclarir quines han de ser les tasques ideològiques principals els mesos venidors:
a) D’una banda, és un fet observable l’existència d’una crisi seriosa de l’autonomisme.
b) I, d’altra banda, es pot constatar que està prenent forma cada dia amb més solidesa, un sector lliberal, en la lluita per l’autodeterminació i la independència
Pel que fa a la crisi de l’autonomisme, cal dir que és tan seriosa que s’intenta disfressar de diverses maneres. Els autonomistes s’esforcen, per exemple, per presentar-la com una crisi de catalanisme; per això hi ha algunes forces regionalistes que ara no paren de parlar de “refundació del catalanisme”. Des de l’Esquerra Independentista diem clarament que la situació actual no mostra altra cosa que una crisi de l’autonomisme; i que no hi ha altra sortida d’aquesta crisi que superant els referents autonomistes i encaminant directament la lluita per la independència.
Ha arribat l’hora, doncs, de portar a terme un combat frontal contra l’autonomisme. No hem de deixar que es refaci còmodament, no hem de permetre que recuperi fàcilment credibilitat social. Cal acular l’autonomisme a tot arreu on sigui possible plantar-hi cara, mostrant la inanitat de voler mantenir el nostre “encaix” al si de l’Estat espanyol. Totes les opcions que es puguin prendre en el sentit d’aquest encaix (autonomia, federalisme, etc.) són propostes periclitades. L’única sortida és la independència i des de l’Esquerra Independentista ho hem de propagar a tot arreu. L’èxit futur de la proposta independentista depèn en molt bona part de la força i l’amplitud d’aquest combat frontal contra l’autonomisme ja des d’ara i a tot arreu.
En general l’Esquerra Independentista, que s’ha mantingut massa sovint en àrees d’acció i de propaganda aïllades de la vida social, no té gaire pràctica en el combat de les idees, no sap combatre prou les opcions autonomistes en els fòrums de debat de la vida quotidiana, és a dir, els fòrums que situen fora dels nostres cercles immediats. És per això que hem de fer un esforç per tal que cada dia més militants del nostre moviement incorporin com una pràctica política habitual la crítica i el debat adreçats a combatre les polítiques i les propostes de l’autonomisme. El combat contra la figura del rei que s’està duent a terme darrerament, és, un bon exemple de lluita contra l’autonomisme i l’espanyolisme disputant-li l’espai públic, tal com han posat de manifest les reaccions que s’han produït entorn d’aquesta mobilització.
D’altra banda, com hem de tractar el fenomen de l’emergència de sectors lliberals que es mostren obertament a favor de la independència? Des de l’Esquerra Independentista les respostes no han estat fins ara gaire elaborades. La majoria de sectors “passen de tot” perquè no conceben tenir res a veure amb aquests sectors, o bé fan simples maniobres puntuals d’aproximació (porten un “independentista liberal” en una conferència, li demanen una col·laboració en una revista, etc.). El tractament d’aquest fenomen ha de ser més sòlid i permanent, a la nostra manera de veure, perquè un tractament insuficient pot portar a un desplaçament de l’orientació de la lluita independentista cap a posicionaments que converteixin el moviment que s’ha anat construint al llarg d’una vintena llarga d’anys en una alternativa domesticable o fàcilment assimilable.
En aquest sentit és molt important en aquest camp no defugir tampoc el debat polític. Per això considerem de manera molt positiva el debat en què va incidir la CUP en l’acte del 6 de setembre convocat pel FOCDA (Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació), entorn de la definició de “Fulls de Ruta cap a l’Autodeterminació”. En aquesta ocasió Josep Anton Vilalta, en representació de la CUP, va deixar clara la posició de l’Esquerra Independentista, fonamentada en l’organització popular i en la lluita per l’alliberament nacional i social [2].
L’alternativa de l’Esquerra Independentista ha de quedar, doncs, en cada cas, ben clara i definida. En aquests moments és essencial que els partits orgànicament catalans que han estat apostant de manera continuada i a fons per l’autonomisme o el federalisme (CiU, ERC) no puguin endegar maniobres conjunturals (amb el nom de “Fulls de Ruta” o “Refundació del catalanisme”) per a continuar la seva mateixa política d’encaix amb Espanya per mitjà de les seves actuacions ostentosament contradictòries, com ho són el fet de donar la direcció del govern del Principat de Catalunya a un partit espanyolitzador (ERC), o diferents operacions de reflotament de la via estatutària per mitjà de pactes vergonyants (CiIU).
Cal mostrar que defensar l’Autodeterminació i emprendre sincerament el camí cap a la Independència demana, sobretot d’aquests partits que s’omplen la boca de la defensa de la nació catalana però que es troben empantanegats a fons en les inèrcies de la política institucional del règim actual, una ruptura amb els hàbits generalitzats al si de la casta política, fonamentats en pràctiques enganyoses i clientelars que han esdevingut habituals en les forces institucionals del règim parlamentari monàrquic espanyol que patim. Crear un moviment nou de caire rupturista exigeix una ruptura amb aquest passat.
En resum, de cara al conjunt de l’Esquerra Independentista, per molt que la inèrcia pugui portar el nostre entorn a refugiar-se en els nostres guetos defensius, si volem que la lluita independentista avanci, convé que tota l’esquerra independentista s’apliqui en una doble línia de treball de cara al conjunt de la societat:
D’una banda, que intensifiqui el debat, la lluita ideològica i la mobilització contra l’autonomisme i els seus símbols. Per exemple, com hem apuntat més amunt, el rebuig contra la presència del rei d’Espanya a Girona ha estat un element molt important per a augmentar les contradiccions de l’Estat monàrquic i també de les opcions autonomistes que es refugien en aquest Estat. Ajudar a traslladar aquest debat al conjunt de la societat hauria de ser una tasca de totes i tots els independentistes.
I, d’altra banda, cal anar emplaçant les opcions liberals al si de l’independentisme i el “sobiranisme”, mostrant les seves contradiccions. Cal que davant els qui es proclamen independentistes però que es manifesten com a “anticomunistes” o “pro-capitalistes”, per exemple, encara que disfressin sovint les posicions amb formulacions que es presenten com a “neutrals”, quedi en evidència l’error que representa la manca d’arrelament social, tant per la reducció del suport que pot patir l’independentisme si adoptava majoritàriament aquestes posicions, com perquè la manca d’una perspectiva prou definida deixaria la sensibilitat independentista que dia a dia es va estenent socialment sense un horitzó engrescador i aglutinador.
Quines estructures d’organització?
La necessitat d’enfortir l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual és imperiosa. La construcció de la Unitat Popular com a expressió política de masses del nostre moviment (és a dir, que pugui aglutinar l’Esquerra Independentista organitzada i tots els sectors socials en lluita per l’alliberament social i nacional i també el seu entorn de simpatitzants) és, doncs, cada dia un objectiu més necessari i urgent.
En aquest sentit, cal tenir molt clar que la Unitat Popular només es pot construir a partir d’experiències socials àmplies i immerses en la lluita política quotidiana. La Unitat Popular només es pot construir de manera sòlida i seriosa a partir de la confluència de la tasca de les CUP arrelades arreu del territori. La creació de la Unitat Popular no es podrà construir per mitjà de simples experiments de coordinació que impliquin únicament de la militància d’algunes organitzacions de l’Esquerra Independentista.
Quin paper correspon, doncs, a les organitzacions de l’Esquerra Independentista actuals? Fins ara hem observat dos nivells d’organització en procés de desenvolupament.
a) D’una banda, tenim el nivell socialment més estès és el que hem definit com a Ruptura Democràtica per la Independència. Aquesta ruptura es va articulant actualment al voltant de la defensa del dret d’autodeterminació (o del dret de decidir, com se l’ha estat denominant darrerament, amb un llenguatge socialment més entenedor). La Plataforma pel Dret de Decidir representa en aquest moment el marc polític on conflueixen els sectors més clarament disposats a avançar d’una manera col·lectiva i participativa en el camí d’aquesta ruptura fonamental. I l’Esquerra Independentista ha de fer sentir la seva influència en aquest àmbit d’una manera més clara que no ho ha fet fins ara.
b) D’altra banda, hi ha el nivell de la Unitat Popular que hem esmentat més amunt, que representa políticament l’acumulació de forces propi de l’Esquerra Independentista, i que parteix socialment de l’aglutinació de les classes populars organitzades i en lluita per l’alliberament nacional i social alhora.
Es tracta de dos processos que cal que es desenvolupin en paral·lel, tant si volem que tingui lloc la Ruptura Independentista (i en aquest cas, cal que la Plataforma pel Dret de Decidir - o l’organisme equivalent – compti amb el suport de totes i tots els independentistes dels sectors més diversos); com si volem que la Ruptura Independentista prengui la forma representativa dels interessos de les classes populars, és a dir de República democràtica, popular i federativa (i en aquest cas, és imprescindible comptar amb una Unitat Popular estructurada i amb capacitat d’influència social més enllà de l’estricta militància de les organitzacions de l’Esquerra Independentista actuals).
Funcions específiques de l’Esquerra Independentista
Les organitzacions de l’Esquerra Independentista actuals, si realment volen treballar per l’avanç de la lluita pels seus objectius nacionals i socials, a més de continuar impulsant les mobilitzacions populars, han d’implicar-se a fons en la tasca d’activar la lluita ideològica en els nivells que hem assenyalat (impedint la regeneració de l’autonomisme i disputant l’espai social al liberalisme) i han de treballar per a reforçar els dos nivells d’organització fonamentals (el de Ruptura general, la PDD; i la pròpia alternativa social i nacional, la Unitat Popular).
És una evidència que per a impulsar totes aquestes tasques caldria comptar amb una estructura estratègica extremament potent formada pel conjunt de les organitzacions amb capacitat de tipus estratègic actualment desenvolupades. Avançar cap a la unitat (ni que sigui de planificació de tasques i d’activitats) dels partits i organitzacions polítiques actuals és, doncs, un objectiu imprescindible. Una unitat estratègica no s’hauria de confondre tampoc amb una coordinadora juvenil d’agitació i propaganda, per molt activa que pugui arribar a ser. Cal una dinàmica unitària que sigui capaç de fixar de manera raonada un desplegament polític de masses amb capacitat de planificació i de decisió de tipus estratègic, és a dir, amb perspectiva àmplia d’acord amb les necessitats polítiques i socials del moviment independentista en el seu conjunt, tenint en compte l’evolució dels nivells diversos de sensibilització i de consciència política de les classes populars catalanes.
[1] L’MDT ha definit la conquesta de la Independència com a una “Ruptura Democràtica per la Independència” en el document Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència, Països Catalans, 2004 [www.defensadelaterra.org]
[2] Vegeu el resum aparegut a www.llibertat.cat.
