Durant la dècada de 1890, a Barcelona, el moviment anarquista estava immers en una dinàmica de tendència anarcomunista i accions directes individuals, un corrent que no creia en les virtuts de les accions de masses, sinó en l'acció directa i espectacular, per tal d'avançar en la lluita per l'emancipació de la classe treballadora. El resultat van ser nombroses accions violentes de caràcter espectacular i normalment individuals.
El 24 de setembre de 1893, un anarquista va intentar acabar amb la vida del capità general de Catalunya, Martínez Campos, que resultà ferit. L'autor de l'atemptat, Paulí Pallàs, va ser detingut i afusellat. Com a resposta a aquesta execució, el 7 de novembre un home del qual no es coneixia la militància anarquista, Santiago Salvador, va llançar dues bombes al Liceu amb el resultat de 20 morts i nombrosos ferits. Aquesta vegada la representació no es reduí a la detenció i l'execució de l'autor de l'atemptat, sinó que es van detenir 415 obrers i diverses persones pertanyents a la cultura, sis dels quals van ser afusellats.
