Apel.les Mestres va morir la matinada del 19 de juliol de 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona contra les tropes feixistes sublevades, que es transformarien després en la guerra civil. La notícia de la mort d'Apel.les Mestres no va tenir cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa del esdeveniments que en els següents dies es van produir en tot el país.
CANÇÓ DELS ENVAÏTS (No passareu!)
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.
La Cançó dels envaïts és una composició literària d’Apel•les Mestres, amb música d’Antoni Pérez Moya, escrita per als voluntaris catalans que lluitaren a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) al costat dels francesos amb l’esperança que, en reconeixement, els aliats premiessin la gesta amb el suport al separatisme català.
La realitat, però, fou que, amb la victòria, ni tan sols se’ls va permetre desfilar amb les tropes aliades amb la senyera desplegada. Un escriptor rossellonès ha novel•lat recentment la frustració amb el títol de La guerra dels cornuts.
Durant la guerra civil (1936-1939) les tropes de muntanya varen recuperar la cançó que va passar a formar part del repertori líric dels soldats de la República.
