En aquesta data es va iniciar el judici contra els independentistes acusats d'haver col.laborat, el mes de novembre de 1980, en l'assalt de la caserna de Berga per part d'ETA-pm, operació que va comptar amb la participació de tres independentistes catalans i amb la col.laboració d'altres persones de l'òrbita del PSAN. L'acció va fracassar i en la retirada, desordenada, van ser detinguts una colla de participants, entre ells, l'independentista català Jordi Puig i Pañella, militant del PSAN. La resta dels bascos i els altres dos catalans, Miquel Cura, de Manresa, també militant del PSAN, i Robert Ara, de Sant Fruitós de Bages, van aconseguir jugir.
A causa d'això va caure tota la infrastructura dels poli-milis del Bages, i van ser detingudes una trentena de persones, la majoria pertanyents o relacionades amb el sector del PSAN que s'havia escindit per integrar-se al moviment de caire electoral denominat Nacionalistes d'Esquerra. En general, la col·laboració dels detinguts s'havia limitat a proporcionar llocs per dormir de forma esporàdica, i aviat van ser posats tots en llibertat.
La col·laboració del PSAN-NE amb els poli-milis no era una casualitat, sobretot si es té en compte que en aquell temps les relacions Euskadiko Ezquerra-Nacionalistes d'Esquerra eren immillorables, atès que els segons volien ser l’homòleg dels primers als Països Catalans, en concret al Principat de Catalunya. Les línies polítiques eren paral·leles, de caire autonomista crític, i jugaven el mateix paper de coixí davant el previsible ascens de l’independentisme en els anys que havien de venir. D'altra banda, el fet d'una col·laboració limitada amb una organització aliena, sense perspectives de constituir-ne una de pròpia, era perfectament coherent amb els plantejaments polítics de NE.
Un cas diferent és el dels independentistes que participaren directament en l'assalt. El seu plantejament estratègic era correcte, la construcció d'una organització militar o la integració final a TL. Per contra, la tàctica emprada era errònia, la col·laboració amb un grup aliè i d'una línia política autonomista. En tot cas, formaven part d'un període de transició en què Terra Lliure no disposava encara de prou credibilitat per aglutinar al seu entorn tots els lluitadors disposats a agafar les armes.
Els poli-milis ja havien actuat abans a terra catalana, en les campanyes d'estiu contra el turisme i els segrestaments dels industrials Jesús Serra Santamans i Ignasi Suñer. Aquesta actuació es portava a terme amb un menyspreu total envers les possibilitats d'engegar una dinàmica pròpia de lluita armada als Països Catalans, utilitzant lluitadors que podien haver format part d'una organització armada catalana al servei d'una organització de fora. La revista Lluita, òrgan oficial de l'IPC, cridava l'atenció sobre aquesta qüestió en un article titulat «No tots els espanyols vénen d'Espanya», en què qualificava la política dels poli-milis d'espanyolista.
L'assalt a la caserna de Berga va significar l'aparició de nombrosos controls de policia i de guàrdia civil per la meitat de carreteres del Principat. La prepotència policial va arribar fins a l’extrem de penetrar un escamot de guàrdies civils de paisà uns dos km a l’interior de l’Estat francès, a la zona de la Vajol·les Illes-Morellàs, i efectuar controls, metralleta en mà, dels boletaires, i fins i tot, dels gendarmes francesos.
