La Sentència de Guadalupe o Sentència Arbitral de Guadalupe, fou una disposició adoptada per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues Guerres dels remences.
Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el propi monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç, almenys en el terreny econòmic.
Finalment, Ferran II dicta la Sentència Arbitral de Guadalupe que possibilità la fi dels mals usos a canvi d'un pagament (no tant sols en el mal ús remença), i postergà el conflicte que havia durat més de quatre segles entre senyors i pagesos.
A canvi d'un pagament de 60 sous per mas s'abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que de quantitats irrisòries, més per a marcar de qui era qui tenia el domini directe que no pas per a benefici econòmic. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual lluitaven els pagesos, es va transformar tan sols en la possibilitat de redimir-se dels mals usos, les "consuetuds iníqües", tal com la gent d'aleshores ho anomenava.
Firmaren per la part remença, el ja esmentat noble i traïdor dels que deia defensar, Francesc de Verntallat i 18 síndics, d'entre els quals Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols.
Tot i així, la repressió també existí: s'obligà que tots els castells que els pagesos havien guanyat als senyors fossin retornats i s'exigí als pagesos que paguessin 6.000 lliures en concepte d'indemnització dels senyors, encara que si bé és cert que Ferran II redimí alguns detinguts, a d'altres els confiscà els béns o els esterilitzà la terra, o directament els féu executar.
Això suposà l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja en el segle XV, una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa, en molts casos no aconseguirien fins al segle XVIII i XIX.
