I és que el més greu de la vaga de fam no era el fet sinó els motius, no demanàvem la derogació de la LOU i dels Reial Decrets encarregats d'aplicar Bolonya, ni tan sols la dimissió de ningú, no demanàvem la lluna; simplement demanàvem diàleg i la possibilitat de seure totes i parlar de quina universitat volem. A aquest sistema l'aterroritza el diàleg i, encara més, si es tracta del diàleg amb subjectes crítics. Així doncs, la resposta va ser el silenci, la sordesa institucional i la política de fets consumats.
Avui, la situació encara és més greu que l'any passat però ens han adoctrinat massa bé, ens han ensinistrat per no protestar, per restar immòbils malgrat considerem que estem davant d'una injustícia. Avui es fan evidents les primeres conseqüències de Bolonya, les que tenen a veure amb la qualitat formativa i l'accés i seguiment d'estudis universitaris. Però Bolonya no acaba aquí, perquè Bolonya també té un projecte pel que fa al finançament, a la direcció de les universitats, a l'estructura d'aquestes, al Personal d'Administració i Serveis (PAS), al Personal Docent Investigador (PDI), als Professors en general, a la participació i representació estudiantil, entre d'altres moltes coses.
Els efectes són palpables: estudiants atrafegats, estressats, amb
crisis d'ansietat, depressions i de més, per no poder assumir un ritme
de feina desmesurat, feina, per altra banda, de continguts frugals i
superficials, per saber
treballar en grup, fer exposicions, treballs i
PowerPoints, no pas per tractar coneixements profunds sobre la carrera
a la que s'han matriculat; dimissions de membres d'equips de govern i
deganats per manca de democràcia i diàleg institucional; mobilitzacions
de membres del PAS en contra de les reduccions de plantilla a causa de
l'externalització de serveis...
No tinc cap dubte que el temps ens donarà la raó -de fet, ja ens l'està donant- i que en poc temps tothom, fins i tot aquells que avui ho defensen, criticarà el sistema universitari com ho fan actualment amb l'ESO. El problema és que llavors, ja haurem destruït el present de les noves generacions que vulguin accedir a la universitat, que vulguin obtenir coneixements profunds o que vulguin esdevenir persones crítiques. Hem condemnat el futur de les properes generacions i malgrat tot, restem satisfets.
L'individualisme al que ens ha condemnat aquest sistema no només no ens permet mirar més enllà del nostre melic sinó que a més ens ha manllevat la capacitat d'actuar col·lectivament. Ens ha pres un dels valors més preuats dels ésser racionals, la solidaritat més enllà de La Marató de TV3 i d'Haití. La solidaritat amb el veí, amb els treballadors aturats o acomiadats, amb les famílies nouvingudes, amb els estudiants amb poc poder adquisitiu, amb els sense sostre... I un llarg etcètera, La Marató i Haití serveixen per netejar consciències perquè, malgrat tot, tenim la necessitat de sentir-nos solidaris, podríem dir que és la vàlvula d'escapament d'aquest sistema.
Ens han ensenyat, des de sempre, que ens hem de preocupem de nosaltres, qui es preocupa dels altres és titllat d'estúpid, d'algú a qui han pres el pèl. Aquest fet provoca avui que no siguem capaces de compartir els nostres problemes, que assumim els problemes col·lectius com a incompetència individual. Així, aquelles persones aturades, aquells estudiants que no poden accedir o seguir els estudis universitaris ho assumeixen com un fracàs personal i no un problema col·lectiu envers al sistema econòmic o educatiu respectivament.
I ara, hem venut les nostres universitats, els espais històricament potenciadors del sorgiment de persones crítiques, a aquesta gent, que no entén de papers socials, ni d'utilitat per la societat, ni de justícia social; que es regeixen per criteris mercantils i amb l'objectiu de generar individus alienats de qualsevol dret i pertinença col·lectiva, amb coneixements generalistes, i el seu conseqüent sou brossa, i amb habilitats i aptituds més que suficients per obeir i encaixar en qualsevol lloc de treball.
No tot està perdut, evidentment, nosaltres sempre tenim la darrera paraula, ells no poden fer res sense el nostre consentiment, només cal que siguem conscient d'això, que siguem conscients que cadascú de nosaltres forma part d'aquesta societat i que més enllà dels nostres interessos n'existeixen uns de col·lectius que cal preservar per tal de que les generacions futures no es trobin un present desolador. No ens podem permetre el luxe de perdre tot allò pel que tanta gent hi ha donat la vida i si cal tornar a posar sobre la taula una vaga de fam per tornar a denunciar aquestes injustícies jo no dubtaré a sumar-m'hi.
