Sabem que les causes són polítiques. Però... com i per què s'han pogut polaritzar tant les opinions no coincidents, quan és evident que existia un fons polític comú important?
El punt central del debat (i d'altres de semblants, com els que hi ha hagut al si de la PDD, ja tancats) és la diferent opinió sobre el paper que han de tenir els partits parlamentaris actuals en el procés cap a la independència. Segons alguns, el paper d'aquests partits hi ha de ser fonamental, fins al punt que sense ells aquest objectiu no seria mai possible. Segons els altres, els partits parlamentaris actuals no poden tenir cap paper fonamental en el procés perquè han demostrat a bastament la seva oposició a les iniciatives a favor de la independència (com la iniciativa legislativa popular presentada recentment al Parlament de Catalunya, que han rebutjat).
La meva opinió és, però, que aquesta simple consideració tàctica no és suficient, perquè es tracta de veure quins elements es necessiten globalment per avançar cap a la independència, un objectiu que s'ha volgut simplificar erròniament com si es tractés d'aconseguir una majoria parlamentària i prou.
La ruptura democràtica
La conquesta de la independència es pot definir com una ruptura democràtica, pel fet que representa posar el nostre futur polític a les mans de la decisió democràtica del poble català, trencant així les limitacions d'un marc polític que no ens representa. S'entén que es tracti d'un procés fàcil d'entendre però difícil de portar a la pràctica, perquè demana una presa de consciència important. Una majoria parlamentària al Parlament de Catalunya permetria d'obtenir un aval democràtic de pes, però la meva valoració és que aquesta eventualitat s'ha de veure més com el resultat d'una evolució que no pas com un fet previ. S'enganyen, aquelles persones que posen tots els seus esforços i les seves il·lusions en un simple procediment parlamentari, perquè sabem que es tracta d'un procés més complex. La clau de tot és aconseguir una massa social conscient i organitzada, preparada per a un previsible període, incruent però llarg, de confrontació a diferents nivells.
Per aquesta raó es fa imprescindible una organització sòlida que permeti una implantació social important: l'experiència nascuda a Arenys de Munt ens mostra que la solució es pot trobar en l'organització de la multitud sobiranista creixent en estructures àmplies, com poden ser les assemblees democràtiques unitàries per l'autodeterminació, que, amb aquest nom o un altre, es desenvolupen al costat de les consultes. Una de les causes dels conflictes actuals al si de l'independentisme és que no hi ha un arrelament organitzatiu prou profund que permeti resoldre els debats. Per desgràcia, cap de les forces en presència (plataformes socials i partits parlamentaris) pot exhibir un arrelament social suficient al si del poble català en moviment, en aquests moments; i sense un referent democràtic ampli els conflictes no tindran una sortida fàcil.
Eix territorial i institucional
La independència s'aconseguirà si es mobilitzen en la via de l'autodeterminació els dos eixos fonamentals per a la ruptura democràtica: l'eix territorial (assemblees democràtiques) i l'eix institucional (assemblees de representants electes). Ens cal dinamitzar un procés participatiu que, desbordant les organitzacions actuals (partits i plataformes diverses), permeti un ampli enquadrament en estructures de caire assembleari (seguint l'esquema de l'Assemblea de Catalunya, per posar un referent conegut). Totes les persones descontentes amb el marc polític actual que aspiren a una veritable democràcia del poble català, alliberat de les servituds d'un passat i d'un present despòtics, s'hi han de sentir identificades.
El problema no és, doncs, que uns grups no s'entenguin; sinó la manca actual de referents democràtics amplis i indiscutibles que permetin marcar el camí a seguir amb l'autoritat que dóna una representativitat ben afermada.
