Perquè, allò que ha fet tant potents les acampades és precisament una de les seves debilitats, el seu caràcter massiu gairebé gegantesc i alhora molt heterogeni. Milers de persones aplegades per un sentiment de ràbia i indignació tant divers com les crítiques que fan a l’actual sistema econòmic. El resultat és una gran quantitat d’energia concentrada en un sol punt. impossible de canalitzar per aquest caràcter massiu i heterogeni. No hi ha cap base ideològica comuna, ni una consciència de classe compartida, si no que el nexe d’unió entre tantíssimes individualitats és el fet d’ocupar la plaça. Però I desprès de dues setmanes l’acampada de plaça Catalunya té tantes reivindicacions que és com si no en tingues cap, de fet oscil.la entre dos estratègies que jo veig totalment oposades.
Per una banda tenim plaça Catalunya entesa com a habitat, construïda per a ser autònoma de l’exterior, amb la seva biblioteca, zona wi-fi, l’hort ecològic, les xerrades, els tallers de massatges o de teatre i els seus propis habitants. S’allibera així una zona concreta de la ciutat i dic bé alliberar, doncs l’objectiu és crear-hi una comunitat alliberada, segregada del sistema capitalista que la rodeja. Sense negar que sociològicament pot ser un experiment interessant, com a forma de mobilització i presa de consciència és molt limitada, el capitalisme segueix existint fora de la plaça –com vam comprovar divendres- , i tota la gent que no hi fa vida continua vivint immersa en la lògica capitalista la resta de la setmana.
De l’altra banda tenim l’estratègia que crec que ha de seguir l’EI; la plaça Catalunya com a exemple de lluita, l’inici simbòlic d’una mobilització més duradora i polititzada. Una mobilització que ha de passar del centre de la ciutat als seus barris, on sobretot desprès de les ultimes vagues generals s’ha anat creant un teixit combatiu, que aplega gent de l’EI, del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal, persones a títol individual, etc. Aquests són espais de lluita nous oberts, assemblearis, polititzats i amb voluntat de permanència, espais de mida més humana on hi ha més possibilitats de participar de forma activa més enllà d’alçar o creuar els braços. En ells la gent que s’ha mobilitzat des del 15-M pot començar a polititzar-se a través de la lluita quotidiana, a passar de la indignació per un model de societat que no vol a la il•lusió de la societat que vol, en definitiva de la crítica a la proposta. Alhora es reforçarà la lluita contra les retallades neoliberals del govern espanyol i català, una lluita defensiva que hem de guanyar si volem passar desprès a l’ofensiva.
En aquest sentit l’intent frustrat de desallotjament no ha de significar un pas endarrere en aquesta canalització cap als barris, l’ocupació de plaça Catalunya no pot ser un fi en si mateix. Entestar-se en conservar-la com si d’una fortalesa medieval es tractes, només farà que lentament es vagi buidant fins que –ara si- sigui recuperada pels seus amos originals. De fet en la setmana anterior hem anat veient com la assistència a les assemblees generals era cada cop menor, ara és d’esperar que torni agafi corda per una setmana més, pel rebombori mediàtic creat. Però i desprès què? Traslladar la mobilització als barris és la clau, en Felip Puig podrà desallotjar la plaça Catalunya però li costarà més treure’ns dels barris.
En aquesta línia recomano especialment llegit l’escrit de Manuel Delgado sobre les acampades: “El peligro ciutadadanista”
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/05/el-peligro-ciudadanista-intervencion-en.html
