El conflicte de Sixena no és tan sols una disputa sobre la propietat d’unes obres d’art. També mostra com les institucions espanyoles poden utilitzar la justícia i el patrimoni com a instruments de confrontació política contra Catalunya. Aquesta ha estat una de les principals conclusions de la conferència «Sixena: estat de la qüestió», celebrada aquest dijous a Prada de Conflent, en el marc de la 58a Universitat Catalana d’Estiu.
L’acte, que també ha servit per presentar el llibre Sixena. Les claus del conflicte, ha reunit l’exconseller de Cultura Lluís Puig; l’exconservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé; els historiadors Josep Maria Figueres i Jaume Sobrequés, i l’advocat Xavier Muñoz i Puiggròs.
Els participants han qüestionat un procés judicial que ignora la història de les obres, les condicions en què van ser salvades i conservades i els riscos irreversibles que comportaria desmuntar i traslladar les pintures murals exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També han denunciat la passivitat de les institucions catalanes davant una operació que consideren políticament dirigida.
«Només ens queda el poble català»
La intervenció més contundent ha estat la de Jaume Sobrequés, que ha definit el possible trasllat de les pintures com una «espoliació» i una manifestació de la força repressiva de les institucions espanyoles. Davant el fracàs de les vies polítiques i judicials i la passivitat de les institucions catalanes, ha afirmat que «només ens queda el poble català».
Sobrequés ha proposat que dues mil persones facin guàrdia pacíficament davant del MNAC per impedir que les pintures siguin retirades. «No hi ha ningú capaç de fer guàrdia davant del MNAC per evitar que les pintures surtin del museu?», s’ha preguntat.
L’historiador ha defensat una «acció pacífica de força» i ha interpel·lat directament l’Estat sobre quina seria la seva resposta davant una mobilització ciutadana d’aquestes característiques. «S’atrevirà el govern d’Espanya a respondre a aquesta acció pacífica amb una repressió com la del procés?», ha plantejat.
La seva crida recupera el fil de les grans mobilitzacions populars de la història recent del país: la Marxa de la Llibertat del 1976, la manifestació contra la sentència de l’Estatut del 2010, la mobilització independentista de l’Onze de Setembre del 2012, la Via Catalana, el 9-N i el Primer d’Octubre. Quan les institucions renuncien a defensar el patrimoni, ha sostingut, correspon a la ciutadania assumir aquesta responsabilitat.
Un conflicte convertit en arma política
L’advocat Xavier Muñoz i Puiggròs ha reconstruït el recorregut jurídic del cas i ha recordat que Catalunya disposava d’arguments sòlids per defensar la legalitat de les adquisicions. Les obres van arribar als museus catalans després de diferents compravendes i dipòsits acordats amb les monges de Sixena.
El Tribunal Constitucional va reconèixer el 2012 que els béns estaven correctament protegits als museus catalans, tot i deixar oberta la qüestió de la propietat civil. Aquesta escletxa va permetre al Govern d’Aragó impulsar una nova ofensiva judicial, que va culminar amb les resolucions que ordenaven el lliurament de les peces.
Muñoz ha advertit, però, que la nul·litat d’un contracte no permetia retirar uns béns protegits d’un museu públic «per la brava», ignorant la legislació patrimonial catalana. Segons l’advocat, Sixena ha estat instrumentalitzat políticament i convertit en una batalla relacionada amb el procés independentista.
«El primer responsable és l’Aragó, que ha fet una acció política contra el veí», ha afirmat. Muñoz ha atribuït les principals responsabilitats als tribunals, al Govern d’Aragó i a l’Església, i ha defensat que Lluís Puig no va desobeir cap resolució, sinó que va actuar d’acord amb el règim jurídic català de protecció del patrimoni.
La repressió contra qui defensa les obres
Lluís Puig ha exposat les conseqüències judicials del conflicte. L’exconseller va ser absolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però continua pendent d’un recurs presentat davant del Tribunal Suprem. El seu predecessor al Departament de Cultura, Santi Vila, encara espera el primer judici.
Deu exconsellers de Cultura van subscriure un manifest favorable a la permanència de les pintures al MNAC. Cinc d’ells —Joan Manuel Tresserras, Àngels Ponsa, Ferran Mascarell, Laura Borràs i el mateix Puig— van presentar una denúncia contra la jutgessa d’Osca, el Govern d’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena pel risc que el trasllat podia comportar per a les pintures.
La denúncia no va ser admesa a tràmit i ara els cinc exconsellers estan pendents de la possible imposició d’una multa per presumpta mala fe processal. La inversió de responsabilitats és reveladora: els qui alerten del perill de destrucció del patrimoni poden ser castigats, mentre els qui n’ordenen el desmuntatge no assumeixen les possibles conseqüències.
Les obres que Catalunya va salvar
Carmen Berlabé ha qüestionat un dels relats utilitzats per alimentar l’ofensiva contra Catalunya: l’acusació que les milícies catalanes haurien incendiat el monestir durant la Guerra Civil sota les ordres de Lluís Companys.
Segons l’exconservadora del Museu de Lleida, no hi ha cap prova que ho acrediti i aquesta versió es fonamentaria en un únic testimoni. Altres fonts historiogràfiques apunten que l’incendi hauria estat provocat per habitants del mateix poble.
Berlabé ha reivindicat, en canvi, el paper de la Generalitat republicana en la salvaguarda d’un patrimoni amenaçat per la destrucció. «Ens han pres les obres de Sixena que van ser salvades per la Generalitat», ha denunciat. Catalunya no va espoliar aquelles peces: va contribuir a rescatar-les, conservar-les i posar-les a disposició pública.
Davant la tergiversació històrica i política del cas, Berlabé ha defensat la necessitat de preservar la memòria dels fets: «L’únic que ens queda és explicar la veritat».
«Amb el català, tot val»
Josep Maria Figueres ha denunciat el tracte desigual que rep Catalunya respecte d’altres conflictes patrimonials. Mentre l’Estat protegeix la permanència del Guernica a Madrid o rebutja el retorn de la Dama d’Elx, en el cas de Sixena avala una operació que pot posar en perill la integritat de les pintures murals.
«Amb el català, tot val», ha resumit Figueres, que ha acusat el Ministeri de Cultura d’inacció i la Generalitat de no haver estat a l’altura. El problema no és únicament l’actuació de les institucions espanyoles, sinó també la renúncia de les catalanes a exercir una defensa política ferma del patrimoni.
Els responsables del MNAC han advertit reiteradament que el desmuntatge i el trasllat poden provocar danys irreversibles al conjunt mural. Executar l’ordre sense garantir-ne la integritat significa situar una victòria política i judicial per damunt de la conservació de les obres.
Sixena torna a demostrar que tenir la raó històrica, jurídica o científica no és suficient quan al davant hi ha unes institucions disposades a convertir la justícia en una arma política. Però també assenyala les responsabilitats pròpies: la passivitat institucional i la resignació ciutadana poden acabar facilitant l’espoli.
Davant d’aquesta situació, la crida de Sobrequés és clara: si les institucions catalanes no estan disposades a defensar el patrimoni del país, haurà de ser el poble qui ho faci. Pacíficament, però amb determinació. Les pintures que Catalunya va salvar i ha preservat durant dècades no poden abandonar el MNAC per satisfer una operació de revenja política. Sixena no és solament una qüestió patrimonial: és també una batalla per la dignitat nacional.
