Les Jornades, sorgides d’una iniciativa de Jordi Gil, secretari de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes Catalans, van reunir especialistes, representants polítics i persones procedents dels diferents territoris. L’objectiu no era només afirmar l’existència dels Països Catalans, sinó analitzar-ne els fonaments històrics, culturals, econòmics i polítics, contrastar posicions i donar continuïtat al debat amb noves convocatòries.
Una història comuna, però no uniforme
La primera jornada es va dedicar a la història. Hi van intervenir, entre d’altres, Josep Fontana, Antoni Morell, Pere Jofre, Pere Verdaguer i Alfons Cucó, cadascun des de la realitat del seu territori.
Josep Fontana va advertir que la història no podia ser una simple evocació del passat, sinó una eina per entendre i transformar el present. També va posar damunt la taula la relació entre classe i nació, dos conceptes que no podien ser estudiats separadament.
Antoni Morell va repassar la singularitat històrica d’Andorra, sense deixar d’inscriure-la dins els vincles compartits amb la resta dels territoris catalans. Pere Jofre va abordar la història de les Illes, la seva incorporació als circuits comercials mediterranis i les conseqüències socials i nacionals de les diferents dominacions.
Pere Verdaguer va descriure la situació de Catalunya Nord, marcada per l’assimilació de l’estat francès, la repressió contra la llengua i la progressiva orientació econòmica cap a França. Alfons Cucó, per la seva banda, va exposar el recorregut històric del País Valencià, des de les Germanies i la Guerra de Successió fins a la Renaixença i el ressorgiment de la consciència nacional.
El debat va evidenciar que no existia una història idèntica a tots els territoris, però sí processos compartits, relacions permanents i una subordinació nacional comuna. Max Cahner va qüestionar les interpretacions que reduïen el catalanisme a una simple expressió de les burgesies i va defensar l’existència d’un llarg fil històric compartit.
Geografia, economia i cultura contra les fronteres imposades
Les ponències també van examinar la formació dels mercats nacionals, l’aparició de les burgesies i els obstacles polítics que havien impedit l’articulació econòmica dels Països Catalans.
Rafael Ribó va presentar una anàlisi geogràfica que qüestionava les divisions administratives imposades pels estats espanyol i francès. La geografia mostrava unes relacions humanes, econòmiques i territorials que no coincidien amb les fronteres estatals. La nació apareixia, així, no com una construcció artificial, sinó com una realitat fragmentada políticament.
Un altre dels debats centrals va ser el mateix significat del concepte Països Catalans. Les comunicacions oscil·laven entre considerar-los una comunitat lingüística i cultural o reconèixer-los també com una realitat nacional amb conseqüències polítiques. Precisament aquesta tensió demostrava que el terme havia deixat de ser només una formulació intel·lectual: començava a reclamar una concreció política.
Els partits davant els Països Catalans
La darrera sessió es va dedicar al debat polític. Hi van intervenir Jordi Carbonell, Eliseu Climent i Josep Maria Llompart, que van presentar la realitat del Principat, el País Valencià i les Illes. També s’hi van exposar documents i posicionaments de nombroses forces polítiques.
Les intervencions mostraren una gran diversitat. Alguns partits es limitaven a reconèixer els vincles culturals i lingüístics; uns altres defensaven formes de coordinació o federació, mentre que les organitzacions independentistes situaven els Països Catalans com el marc nacional complet de la lluita d’alliberament.
Tanmateix, la crònica constatava un avenç significatiu: el reconeixement de les relacions naturals entre Catalunya, el País Valencià i les Illes començava a estendre’s entre forces polítiques molt diverses. Encara no hi havia consens sobre l’articulació política d’aquest espai nacional, però els Països Catalans ja no podien ser ignorats.
Un debat propi d’un temps d’obertura
Aquelles Jornades pertanyen a una època en què encara era possible reunir historiadors, economistes, activistes i representants polítics per discutir, sense complexos, sobre la totalitat nacional. No es tractava d’una celebració simbòlica ni d’un acte estrictament cultural, sinó d’un intent d’elaborar coneixement, consciència i projecte polític.
La trobada es va celebrar mentre es desenvolupava el Congrés de Cultura Catalana i compartia plenament el seu esperit: reconstruir els lligams trencats per les monarquies absolutes, pensar els Països Catalans en tota la seva extensió i preparar instruments per al futur.
És molt probable que moltes de les reflexions d’aquells dies acabessin incorporades, directament o a través dels seus protagonistes, als debats i les resolucions del Congrés. La crònica de Canigó, però, no estableix explícitament aquesta relació, que caldria contrastar amb les resolucions i els documents de treball.
Cinquanta anys després, la lectura d’aquelles pàgines produeix una sensació difícil d’evitar: debats d’aquesta amplitud nacional, amb representació de tots els territoris i voluntat d’extreure’n conseqüències polítiques, avui gairebé ja no es fan. I quan es convoquen, sovint apareixen molt esbiaixats pel predomini de la realitat política de Catalunya Sud. Aquesta limitació també es pot observar en espais com la Universitat Catalana d’Estiu, malgrat la seva vocació nacional i el fet de celebrar-se a Prada de Conflent. Massa sovint, els debats acaben girant al voltant de la política institucional de la Catalunya estricte, mentre que el País Valencià, les Illes, Catalunya Nord, Andorra, la Franja o l’Alguer hi apareixen en un segon terme, com a realitats complementàries i no com a parts constitutives d’un mateix projecte nacional.
Les Jornades de 1976 no van resoldre totes les contradiccions, però van intentar pensar els Països Catalans des de tots els territoris i no únicament des del centre polític de Catalunya Sud. Aquesta és, segurament, una de les seves aportacions més valuoses i una de les absències més evidents del present.
Perquè els Països Catalans no poden limitar-se a una referència cultural o sentimental: han de tornar a ser un espai compartit d’anàlisi, articulació i proposta política.
