Atacar Graupera, ara mateix, és fer la feina a Convergència per poder tornar a tancar-nos dins la Catalunya del senyor Esteve, que aixeca la persiana ben d’hora i compta dinerets a la rebotiga. Dins la confusió general, amb el començament de la campanya tot va quedant més clar i ara ja es veuen tres coses: que guanyaran els socialistes, que els convergents continuaran fent de masovers espanyols ‒això és segur‒ i que Graupera és només l’estirabot que el neopujolisme necessitava per reafirmar-se com l’opció del seny i el bon comerç. Que Pujol hagi sortit a dir que votarà Puigdemont no ens hauria de sorprendre gens; el retorn de la vella convergència fa temps que es prepara, des del dia que Trias va dir a la ràdio del Conde que ell és "convergent" i va reivindicar sense vergonya el peix al cove, com si els últims quinze anys no haguessin existit.
Hi ha un fil que uneix les tertúlies setmanals on Madí canta les excel·lències de la cultura del pacte (amb Espanya, esclar) i el discurs que va fer Rull al debat electoral. Amb el seu posat de monjo beatífic i el rètol de 'La Vanguardia' ben gros al darrere, el candidat de Junts va dir que "hem de recuperar la credibilitat i la solvència que tenia aquest país", com si el desprestigi i la misèria que arrosseguem no tinguessin res a veure amb polítics mentiders com ell (començant per Puigdemont). Més enllà de la preparació mediàtica del terreny que s’ha anat covant durant mesos perquè el missatge no piqui en ferro fred, la reaparició d’algú com Graupera ha anat molt bé a Convergència i suposo que per això el deixen fer. La cosa tenia el seu risc perquè, amb els recursos de Ponsatí i el prestigi del filòsof, els convergents de sempre hi haurien pogut perdre alguna engruna.
Però dos factors han contribuït a reduir molt les possibilitats que el tàndem de masovers entri al parlament. En primer lloc el poc talent de Graupera com a líder ‒ell mateix es presenta com a convergent, i davant d’una imitació, qui no prefereix l’original?‒ i en segon lloc, els atacs furibunds que ha rebut per part de l’anti-processime, sobretot a les xarxes socials. Que els dos murris no tinguin accés al poder seria una bona notícia ‒jo mateixa he assenyalat les trampes de l’un i de l’altra‒ si no fos que tota aquesta campanya de desprestigi anti-Vichy, en realitat, tanca el cercle i acaba afavorint Convergència. Per què? Perquè fa aflorar la contradicció que hi ha de base en la política que Graupera diu que vol aplicar: governar el país ‒gestionar engrunes‒ i "alhora" fer la independència. Al seu costat, els convergents de tota la vida apareixen com un valor segur. Aquests com a mínim no fan experiments, i ens prometen que protegiran i faran créixer el senyor Esteve que tot català porta a dins.
Això és pervers perquè apel·la a l’escalforeta que ens ha acompanyat durant segles d’ocupació, tempta els ressorts que fan possible que estiguem contents perquè, malgrat tot, obrim cada dia la parada, perquè som treballadors i el nostre mal no vol soroll. Ens extorqueixen i ens vexen però fem caixa, som com formiguetes, tenim una història mil·lenària, etcètera. Amb això se suposa que ja ens sentim ben pagats. Seria veritat ‒i encara a mitges‒ si no hi hagués hagut l’1 d’Octubre, que va ser un desbancament general d’aquesta dinàmica petita i botiguera. Ara juguen a reactivar l’eco del païset pròsper de final del segle XX, com si la conjuntura econòmica ho permetés i la intel·ligència col·lectiva que va fer possible el referèndum fos un miratge. Atacar Graupera per la seva vena suposadament arrauxada i deshonesta (perquè "la independència ara és impossible") és remar a favor del senyor Esteve, petit i eternament espanyol.
Una altra modalitat d’atac és retreure-li que no és prou dur amb Vichy. Això, a la xarxa espanyola de masovers catalans, tampoc no li fa pessigolles; més aviat el contrari. L’altre dia l’Àstrid Bierge denunciava que Graupera es dediqui a carregar contra Espanya en lloc d’apuntar contra el "règim de Vichy". No seré jo qui defensi Graupera, però si no carrega contra Vichy és perquè no pot: perquè Vichy, ara mateix, és tot. Tots som Vichy mentre no aconseguim canalitzar el compromís i intel·ligència col·lectives sense que, pel mig, el poder espanyol ‒a Catalunya gestionat des de fa segles pel mateix perfil de gestor‒ les dreni verticalment cap als privilegis de l’elit venuda. Parlem de privilegis autonòmics (engrunes) però van molt buscats perquè la naturalesa humana busca alimentar l’avarícia i la vanitat i, qui no vol diners, vol com a mínim algun reconeixement.
És curiós que ningú no ataqui Graupera disparant-li al punt per on més flaqueja, que és on pel mateix preu també ataques Convergència: com és possible que es torni a presentar ignorant el mecanisme de Primàries? Si alguna cosa diferenciava Barcelona És Capital dels partits autonòmics, quan fa cinc anys ens vam presentar a les municipals, era precisament això. Per aquest motiu vaig sumar-me al projecte i per això actualment dono suport a Nova Primàries, perquè l’elecció directa dels candidats fa que el polític no es confongui ni d’objectius, ni d’amos: si ocupa el càrrec que ocupa és gràcies als ciutadans que l’han escollit perquè faci una cosa molt concreta, i això és el que l’allunya del rol erràtic de gos faldiller, que és el paper que actualment fan tots els polítics catalans davant dels espanyols. Sense Primàries, Graupera és un altre gos faldiller per afegir a la col·lecció autonòmica, i no diré res més en contra seu perquè no vull fer la feina als seus pares convergents.
Amb Primàries, l’anti-Vichy tindria on ancorar-se més enllà de la coqueteria. Segurament per això el sistema ens va boicotejar amb tanta agressivitat fa cinc anys, i per aquest mateix motiu ara Graupera fa l’orni. Va aprendre la lliçó, però massa tard: el tenen per un sac de boxa, i a cada cop de puny que li claven, i a cada ull de vellut que li fan, Convergència creix. En aquest sentit els gestos i la complicitat que es van veure al tram final del debat de divendres són molt il·lustratius. Illa parlant com un pantocràtor, i destacant la importància de la llengua amb la tranquil·litat que gasta sempre el capatàs. El candidat del PP parlant en català ‒cosa que el va col·locar absurdament en una posició avantatjosa respecte els energúmens de Ciutadans i VOX‒ i el senyor Esteve al costat de l’amo, obedient, satisfet de poder aixecar la persiana cada dia i de poder continuar pagant, aviat, als seus proveïdors.
Fora de Primàries, només hi ha recanvi d’elits espanyoles. Mentre aquest espai no tingui un pes important (o mentre no hi hagi una revolució, cosa que per ara sembla poc probable tot i l’èxit del llibre de Marc Comanegra) pràcticament res no s’escapa de Vichy, i qui ho negui fa volar coloms o assaja postures davant del mirall.
