Dilluns passat fou el dia de Sant Vicent Ferrer, un sant que ha marcat la ciutat de València i el seu hinterland de manera ben paradoxal a parer meu. Potser, més per la instrumentació que se n’ha fet en temps moderns que pel mateix pare Vicent. Com ha assenyalat Joan Francesc Mira, sorprèn que un sant que ocupa un lloc important en la història precisament en tant que predicador internacional, penitencial i apocalíptic, i que arrossegà les masses al plor, als assots sagnants i als rigors morals, siga per als seus compatriotes un emblema local i regional, i un personatge amablement miraculós, divertit i, en alguna de les versions circulants, fins i tot histriònic i grotesc. El cas és que la ideologia de la dreta valenciana més rància, si és que hi cal el darrer adjectiu, se’l va apropiar fa molt de temps. La religiositat popular és una altra cosa encara que segueix captiva en gran manera de les manipulacions del reaccionarisme local. Convé recordar que La Portentosa vida del Pare Vicent, la divertida pel·lícula de Carles Mira amb Ovidi Montllor en el paper de Bonifaci Ferrer, va patir bombes, protestes, tancaments en esglésies i altres varietats expressives del feixisme patri el 1978.
La identificació de Vicent Ferrer amb el valencià, segons el mateix J. F. Mira, creix sobretot a partir del segle XVI, quan l’aristocràcia, l’Església i els estaments «cultes» comencen a abandonar l’idioma del país en favor del castellà. La sublimació compensatòria és ben visible: exaltar retòricament el valor de la mateixa llengua que hom abandona i margina, pronunciar sermons molt populars en valencià en la festa del sant (sermons que insistiran incansablement en l’excel·lència de l’idioma del dia), i després, amb la consciència simbòlica tranquil·la, continuar ignorant, menyspreant o destruint la llengua del país —i del sant— durant la resta de l’any.
Tothom passa de puntetes per sobre l’antisemitisme del pare Vicent. Cert és que no n’era l’inventor ni l’únic impulsor, de la persecució als jueus, però ha quedat establert que afirmava que els jueus tenien cua i menstruaven com les dones, entre altres ocurrències. No sembla clar que estigués a València quan es va produir el pogrom del 9 de juliol de 1391. Hi ha divisió d’opinions entre els historiadors. No hi ha cap dubte, però, que hi va sembrar a bastament les idees del prejudici antisemita, el qual afegit a la pobresa creixent dels cristians vells i la puixança dels jueus, protegits pel rei, que continuaven construint i eixamplant el barri jueu, el call, va conduir a l’atac ferotge contra els jueus valencians. En els anys anteriors havia anat creixent l’odi als jueus als quals, en les terribles epidèmies de pesta negra, se’ls s’acusava d’haver enverinat els pous.
Una turba de cinquanta joves acompanyats de gent més gran, entre els quals també nobles, entraren per la porta de les Figueres, al cantó del carrer del Mar amb l’actual plaça de la Reina, aleshores mercat, al crit de «Muyren los dits juheus os facen cristians», que recorda molt les prèdiques del pare Vicent exigint la conversió dels jueus. Prop de tres-cents jueus valencians foren assassinats i es van produir una gran quantitat de robatoris. Els nobles que s’havien unit a la turba feren desaparèixer els documents amb els seus préstecs i deutes. Més de dos mil jueus es varen convertir a la força. Fins i tot, es conta que l’endemà del pogrom hi hagué un miracle pel qual als crismals i les àmfores de les esglésies de la ciutat va brollar gran quantitat d’aigua beneïda per a batejar els jueus.
Un document de l’època que recull Enric Iborra al seu blog, La serp blanca, deia que «no hi van deixar estaqueta en paret». Més de tres-cents jueus hi van ser assassinats. El dietarista del Consell de Barcelona ho va contar així: «Se moc avalot e remor en la ciutat de València per lo poble d’aquella ciutat contra los jueus qui de fet foren tots robats e gran partida moriren e la major partida se feren cristians. E en la sinagoga major del dit call fo feta esgleia sota invocació de Sent Cristòfer, que fo lo dit die de dicmenge la sua festa. E en lo dit call fo feta altre esgleia sots invocació de Sancta Maria de Gràcia. E lo gran clerga lur lo rau [rabí] se féu cristià e pres lo hàbit de Sent Domingo preïcador».
Acabada la massacre i després de moltes pressions al rei, als seus consellers i al Consell de la Ciutat, per part d’algunes famílies i llinatges importants que demanaven que no es prengueren mesures judicials, tot es va resoldre amb el perdó reial, la forca per a cinc dels assaltants i el desterrament per a uns altres vint.
Tot açò em va venir al cap fa huit anys quan el dilluns 4 d’abril del 2016, dia de Sant Vicent, a València, el regidor de festes de Compromís presidia una passejada matinal de las Juntas Vicentinas «partiendo de la puerta principal del Ayuntamiento de Valencia, procesión cívica de ofrenda de flores a San Vicente Ferrer hasta la Casa Natalicia» (el Pouet). Això deia el web dels vicentins sense versió en valencià. Un amic em va enviar una fotografia del pas de la comitiva per la plaça de l’Ajuntament. Com que vaig pensar que el regidor no devia haver anat –las Juntas Vicentinas són un cau d’habituals d’extrema dreta-, en vaig fer una crítica per les xarxes digitals. Les respostes del passejador de Compromís i els seus col·laboradors foren fulminants i a la defensiva. Acabaven de començar i ja no toleraven la crítica. Malament anava la cosa. Ho vaig deixar córrer.
Ahir el vaig veure també en una foto, ara en tercera fila, mentre la flamant alcaldessa, acompanyada en primera fila a la seua dreta per Carmen de Rosa -presidenta de l’Ateneu de València, germana del senador del PP i exconseller de Camps, Fernando de Rosa, i germana també d’Alberto de Rosa, Ribera Salud, artífexs de la conxorxa contra Mónica Oltra-, exhibia un somriure ample de victòria. Han passat huit anys i alguns sembla que no n’han aprés res. La festa, òbviament, en castellà, llevat dels miracles que representen els xiquets, i gestionada per la regidora de Vox. A l’any que ve més.
