L’alegria combativa d’Elna

Des que les eleccions espanyoles van deixar Sánchez depenent de l’independentisme insubmís el panorama polític és de màxima crispació a Espanya, i de sacsejada revitalitzadora a Catalunya. L’anestèsia que volia aplicar el PSOE a Catalunya amb el xantatge a ERC i les seves urgències partidistes ha tocat fons. Sánchez ha humiliat ERC incomplint tots els acords en inversions. Per acabar-ho d’adobar ERC es veia obligada a defensar el PSOE amb l’argument que sempre impediran que PP i Vox governin Espanya. Argument que enguany va canviar amenaçant de no votar els pressupostos del PSOE si ells no donaven suport als seus. Només havia canviat una cosa: la irrupció de la manera de negociar de Puigdemont. La “confrontació intel·ligent” obtenia més resultats que el pactisme mesell des de la transició. De cop i volta al Congrés es podia parlar català i l’amnistia deixava de ser un impossible. I es deixava clar que mai renunciarem al dret a l’autodeterminació, sigui exercit de manera acordada o no. I vet aquí que quan s’han d’aprovar els pressupostos catalans l’aliança entre el PSOE, el bloc de Sumar i ERC es trenca pel Hard-Rock, amb la conseqüència immediata d’eleccions a Catalunya i l’ajornament dels comptes d’Espanya. I què han fet aquests partits? Gens d’autocrítica? És clar que no, s’han posat a disparar contra la candidatura de Puigdemont, l’únic que ha estat capaç de fer autocrítica, que quan pacta exigeix les màximes mesures possibles de garantia i un calendari concret, i que fins i tot exigeix que quedi per escrit allò que resta en desacord. Després dels avenços en el català i l’amnistia, toca el sistema de finançament, per justícia i supervivència del teixit econòmic català.