Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Catalunya, catalana?
19/02/2024 Hemeroteca

Ara mateix Catalunya és a tot arreu, i no és enlloc: és als debats de les eleccions gallegues, a les mediacions sobre la renovació del CGPJ, a les votacions sobre l’amnistia, a les propostes de resolució del Parlament Europeu, i fins i tot al debat sobre els toros i la sequera i la Fórmula 1. És normal que, després de l’aplicació de la piconadora judicial damunt l’independentisme (i damunt del país), el focus d’atenció s’hagi acabat centrant en tot allò que nosaltres no podem resoldre. Allò que no és a les nostres mans. És a dir, el focus d’atenció només s’ha tornat a fixar en l’independentisme en el moment en què els vots de Waterloo han servit per a condicionar governs espanyols, però ja feia alguns anys que estava desviat cap a altres bandes. Ara Catalunya no és un conflicte urgent, ara Catalunya és un espai de resolució dels conflictes pendents d’Espanya, i per això l’aparició de Waterloo com a interlocutor és un gir interessant. No, no és el mateix ser el conflicte català que resoldre els conflictes espanyols. És el que s’ha decidit prioritzar ara: recórrer a advocats, invocar la legislació europea i els tractats internacionals, modificar codis penals, impulsar lleis reparadores, democratitzar sistemes judicials adversos i comprovar les possibilitats reformistes d’Espanya en el seu conjunt. Forçar-les, fins i tot. Doncs bé: a banda de l’èxit que s’obtingui de tot això, que està costant i que haurà de tenir una expressió política i no només jurídica, el cas és que molt aviat caldrà que algú es dediqui a posar el focus a Catalunya.

A conseqüència d’aquest impàs, ara mateix el debat intern s’ha transformat en una angoixa creixent sobre el fenomen immigratori i sobre la llengua. És a dir: no és cert que no s’estigui posant el focus cap a dins, també, però en tot cas no s’està posant el focus en la independència. El president Pujol, que sembla molt interessat a assistir a totes les conferències que se celebren avui dia sobre demografia i immigració, s’atreveix a asseverar que el que més li preocupa és que “Catalunya continuï essent catalana” i ningú no gosa replicar-li amb allò del repartiment de carnets. Ni acusar-lo com es va fer amb Heribert Barrera. En primer lloc: si no volen que parlem sobre repartiments de carnets o sobre essències, hauria estat millor que ens permetessin votar en pau; però, en segon lloc, aquest tipus de debats també serien necessaris en cas d’independència. La diferència amb fer-ho ara és la següent: va ser Jordi Pujol mateix qui va fer cap al 2017 la frase “o independència o assimilació”. La independència no la tenim, i per tant allò que més li preocupa és l’assimilació. D’aquí la referència a salvar la catalanitat. El debat sobre la llengua, vivíssim, també va per aquí i és una barreja entre concentrar-se a sobreviure, és a dir, no morir, i voler imposar una primacia. Tampoc no és el mateix. El focus està, en definitiva, sempre en la identitat, oblidant-nos, potser per guanyar temps (és a dir, per perdre’l), que la independència sempre ha estat també un tema d’identitat. Un tema fins i tot d’existència: mentre Catalunya no existeixi legalment com a nació o com a estat, necessita existir com a conflicte. Això no és excusable. I no pot ser un conflicte només retòric.

Com a màxim, el febrer de l’any que ve hi haurà eleccions catalanes i el focus del debat haurà de tornar a girar-se cap endins. Aquells que hagin negociat a Madrid hauran d’exposar els resultats de la negociació, o bé els motius del seu (gens improbable) trencament. Aquells que tinguin una idea millor, és a dir més unilateralista, també hauran de treure-la a la llum sigui en forma de partit o en forma plataforma o de debat d’idees. I aquells que siguin més d’acció hauran de demostrar si allò que va passar abans del 2017, és a dir, la teoria segons la qual tot va ser promogut de baix a dalt i des del poble, es pot tornar a demostrar ara o hi ha alguna força major que ho impedeixi. Però sigui com sigui, caldrà que tothom reti comptes de la seva actuació davant del tema i, en aquest sentit, haurien de ser totalment vàlides fins i tot les fórmules de l’estil “ara no toca”, tornant al president, si és que aquestes fórmules es poden justificar o simplement imposar amb autoritat moral.

És difícil, però, que “no toqui”: aquesta és la meva advertència. Els procediments judicials a Europa, les mediacions i les taules de diàleg no poden arribar a les eleccions catalanes sense revelar els seus horitzons de resolució. Bé, sí que poden, però a un altíssim preu electoral per a les formacions implicades. És el mateix que amb la immigració: hi ha temes que toquen sempre, i que toquen especialment ara. Quan no són a l’agenda política, la gent els hi posa: denunciant abusos lingüístics, establiments que no compleixen la normativa, insuficiències en les mesures de protecció del govern. Si s’arriba a les eleccions catalanes amb l’amnistia aplicada, i amb èxit, la gran pregunta del públic serà “i ara què?”. Serà automàtica. O, més concretament, “per a fer què?”. Que ningú esperi un premi, per l’amnistia: preparin-se per a les preguntes que vindran immediatament després, i que necessiten una resposta. Qui ho faci, o qui hi posi més rigor, tindrà avantatge damunt dels altres. Recuperar la pilota, per important que sigui, no serà suficient. Ja no podrà servir per a limitar-se a fer un tiqui-taca confús. Podem desviar els temes tant com vulguem, però els temes no es desviaran de nosaltres. Per a moviments o opcions polítiques sense respostes, ja tenim en Salvador Illa.

 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid