Vivim dies crítics pel que fa al futur del Català a l’escola. Voldria estar equivocat, però tenc la sensació que els sectors afectats i la societat en general que estima la llengua pròpia del país no són del tot conscients de les conseqüències. Veig bones paraules, això sí, però cap iniciativa en concret. La ‘contundència’ anunciada per diverses entitats setmanes enrere segueix absent.
Som a unes poques hores de l’acord entre les forces d’ultradreta que ens governen per fer que la doble línia educativa i segregada per llengua sigui una realitat. Realitat que ja mai podrem desfer i que ens acompanyarà per sempre. És un camí de no retorn: molt hauran de canviar les forces de progrés en els propers vuit, dotze o més anys per entreveure una possibilitat de desfer el que la ultradreta és a punt d’implementar. La covardia demostrada en les dues legislatures passades pels partits polítics que ens han governat no convida gens a l’optimisme.
Ens hem equivocat els que crèiem que el col·lectiu docent i les forces socials que heroicament actuaren contra Bauzá ara fa deu anys tornarien a salvar la llengua de l’acció d’uns bàrbars que en poques setmanes han fet més contra el català que no el farmacèutic en tota una legislatura. Em comentava fa poc una activista que mestres i professors viuen un esgotament mental mai vist: la lluita contra el TIL, els anys de pandèmia, i les noves lleis educatives estatals i autonòmiques, han esgotat les seves energies.
Per mostra, un botó: duim ja fetes a Palma tres manifestacions en favor del poble Palestí i contra l’enemic que els assetja; cap ni una en favor del Català.
