Simular. Segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, assumir la mera aparença d’alguna cosa, fingir una cosa que no és real. Febrer de 2019. Part dels fonaments de la defensa al judici de l’1-O contra els líders catalans que van tenir responsabilitat institucional la tardor del 2017 es va basar a dir de que tot plegat no anava de debò, que no hi havia res preparat més enllà del referèndum, que no hi havia cap intenció d’implementar la DUI, i que el que es buscava era una negociació amb l’Estat. Tot ben farcit d’apel·lacions als principis i als valors democràtics. En altres paraules, que simulaven un procés d’alliberament nacional. I no va passar res, absolutament res. Ningú a Catalunya els va demanar explicacions. Ni rastre d’una cosa fonamental en democràcia com la rendició de comptes. I molts d’ells segueixen, allà ben postrats, a primera línia.
L’octubre del 2017 va ser un mirall que va posar al descobert moltes de les misèries i les grandeses del moviment independentista i del país. Els marcs mentals predominants, amb un plantejament exclusivament democratista i liberal més propi d’un món que ja no existeix, i sense copsar les dimensions d’allò que implica l’exercici del poder, es van mostrar no només absolutament inadequats durant aquelles setmanes, sinó també catastròfics a mig i llarg termini per a la pròpia supervivència de la nació. En base a això, aquelles setmanes i mesos es va construir una simulació, cap a dins i cap a fora, per a mirar de posar la por al cos del Govern espanyol, i que aquest acceptés una negociació per a abordar l’estatus polític de Catalunya.
Amb una òptica no adequada, no es va copsar l’amenaça existencial que l’Estat veu en l’independentisme català. Engendrat per un tardofranquisme que mirava d’assegurar la preservació d’alguns dels seus interessos i valors fonamentals, el règim del 78 ha heretat mancances democràtiques. Un Estat que actua segons els plantejaments defensats per Carl Schmitt, amb una voluntat i lògica de poder pròpia, i amb una tradició històrica que sempre ha percebut Catalunya com un enemic intern al qual sotmetre i dominar. Un Estat de caràcter il·liberal pel que fa a la qüestió nacional, on drets civils i polítics es troben supeditats a la pedra angular del règim, que no és altra que la defensa aferrissada i sense matisos de la unitat de la pàtria com a valor fonamental.
Si tenim en compte aquesta realitat, es fa evident que l’única manera d’avançar cap a l’alliberament nacional és a través d’un procés revolucionari insurreccional, civil i institucional. Negar-ho és fer-se trampes al solitari. Pensar i actuar en clau de poder i de força és doncs una condició sine qua non per a abordar els múltiples desafiaments i reptes que planteja la qüestió. I assumir que aquesta implica importants costos i sacrificis individuals i col·lectius, els quals són, però, temporals, i menors, que els costos ad eternum de la submissió a l’Estat.
Un dels factors que evidencien l’abast de la simulació del 2017 va ser l’aversió a pensar i operar en base a plantejaments relacionats amb la força. També per això, mirar de justificar certs girs de guió posteriors i renúncies a la unilateralitat, argumentant que durant aquelles setmanes l’independentisme va fracassar per que no va tenir prou força, és absurd. Aquells dies, des de les cúpules no es va actuar per a aprofitar políticament la força potencialment disponible, en base a la mobilització de centenars de milers de persones, i/o de posar les institucions plenament al servei de la ruptura. Amb alguna excepció, no es va pensar en com desplegar la força, ni en com maximitzar-la, ni en com utilitzar-la estratègicament en una hipotètica confrontació amb l’Estat, a través d’una defensa del territori, de les institucions, i d’una contestació i disputa pel control del país. La simulació implicava descartar els escenaris en els quals fos necessari desplegar força. A partir del moment en el qual l’Estat va començar a mostrar les urpes, la prioritat va passar a ser minimitzar costos, personals i col·lectius. Planava el mantra que “la independència no val ni un mort”, i en tot cas ningú se’n volia fer responsable.
Davant del desafiament que l’Estat percebia, van ser precisament les accions repressives i violentes de les forces policials les que van provocar desplegaments de força i de confrontació als carrers en base a acumulacions de masses, el 20-S (Conselleria d’Economia i davant la seu de la CUP), el 1-O, i el 3-O. Tres moments d’aparició d’una força de caràcter reactiu, i que va posar en greus dificultats la capacitat de coerció de l’Estat. Especialment l’1-O, amb l’acció massiva més reactiva i espontània de resistència davant de la violència policial, en contra de les crides fetes pels portaveus de les entitats civils de permetre a les forces policials accedir als col·legis per a evitar la confrontació, i considerant que un milió de vots ja seria tot un èxit. Una ordre que en molts casos es va intentar traslladar al territori, on va ser rebutjada taxativament.
Defensats per centenars de milers de persones amb els seus cossos –persones que creien en el significat i transcendència política del referèndum molt més que no pas els líders–, dins els col·legis electorals l’1-O es van crear espais de sobirania on es votava i es decidia col·lectivament. Durant unes hores l'Estat espanyol a Catalunya va ser en certa mesura un Estat fallit, impotent, incapaç d'imposar el seu poder i el seu monopoli en l'ús legítim de la força física de forma absoluta i indiscutible sobre el territori i sobre les persones, fins al punt que les forces policials van ser expulsades de diverses poblacions. Més enllà de la planificació i organització logística del referèndum, davant l’acció de la policia espanyola, si l’1-O va poder anar més enllà d’una simulació va ser precisament gràcies al component més genuí i vertader del moviment, que no és altre que la força desplegada amb la determinació de la gent. De sobte, i per uns dies, l’aigua tornava a fluir per la llera del riu de la història de Catalunya, després de dècades assecat.
La resposta punitiva de l’Estat va ser sobretot un avís per a navegants del futur, i una resposta a un 1-O que es va assemblar massa a un vertader referèndum d’independència. El discurs de Felip VI el 3-O a la nit parlava per si sol. Un discurs abrandat, amenaçador, de tancament de files. A partir del dia 3, però, els principals agents desmobilitzadors van ser precisament els responsables d’haver obert la capsa de pandora d’una possible insurrecció sense haver-ho pretès, incapaços i sense voluntat per gestionar, i encara menys liderar i aprofitar políticament una onada de contestació popular com la que es començava a generar. S’obria la capsa de trons de la història, i calia tancar-la com fos. I que la llera del riu de la força de la nació tornés a assecar-se. La posterior aplicació de l’article 155 es va caracteritzar per l’extrema facilitat amb la que el Govern espanyol es va fer amb el control de la Generalitat i de l’administració pública catalana, sense cap tipus de resistència, gràcies a una col·laboració activa i proactiva per part dels alts càrrecs, ben interessats en no perdre ni un dia de sou i minimitzar les possibles conseqüències repressives sobre ells –molts ni tan sols així se’n van lliurar.
La simulació també va tenir la seva aplicació pel que fa a la vessant internacional, amb conseqüències nefastes per a la reputació exterior de la causa. Amb uns marcs mentals erronis, assumint que les relacions internacionals funcionen només en base a principis i valors democràtics, i no pas a interessos i fets consumats, es va donar per fet que un escenari d’ús de la violència per part de les autoritats espanyoles provocaria una reacció i intervenció per part de les autoritats europees, de forçar l’Estat a una negociació. Diversos governs –en general de països petits, alguns de dins, però també de fora de la UE– seguien amb molt d’interès els esdeveniments a Catalunya, i estaven disposats a ajudar si aquí es feia allò que tocava. Però el Govern català no tenia cap intenció d’anar fins al final, ni es va intentar materialitzar la República catalana de forma efectiva després del referèndum ni després del 27-O. El Govern tampoc no va demanar cap reconeixement internacional a governs d’estats tercers. Després del referèndum, les Delegacions del Govern a l'exterior van rebre la instrucció de cercar mediadors internacionals, i no pas de treballar per obtenir reconeixements per part d'altres governs –o suports que anessin en aquesta direcció– i tenir-los preparats pel moment en el qual es produís una hipotètica declaració d'independència efectiva.
«Abans, a mi m'era bastant indiferent la qüestió de la independència catalana, ja que no estava convençut que els catalans i els seus líders polítics es prenguessin molt seriosament l'opció de separar-se d'Espanya. Però ara està clar que els líders catalans estan indiscutiblement compromesos amb la independència, i és evident que tenen el ferm suport d'un gran percentatge de la població». Aquestes declaracions les va efectuar el líder del partit Conservador d'Estònia Martin Helme l'octubre de l'any 2017, i evidencien com important era i és projectar credibilitat i determinació de cara a obtenir suports i adhesions a l'exterior. Difícilment ningú a l’exterior farà mai un pas endavant i posarà en risc la seva relació amb l'Estat espanyol si interpreta que els dirigents catalans no estan disposats a arribar fins al final, ni es prenen seriosament l'aplicació del seu programa polític. Així, si bé l'1-O va generar un impacte molt positiu a l'exterior pel que fa a la projecció d'aquesta credibilitat i determinació de la causa independentista catalana, els dubtes, la confusió, la improvisació i les renúncies que es van fer evidents posteriorment van ser tot un daltabaix reputacional, provocant danys que segueixen sense ser revertits.
La simulació no es va aturar amb la fi dels fets de la tardor de 2017. A partir de llavors la premissa que ho ha guiat tot, especialment en el cas d’Esquerra Republicana, és que la independència no només no val un mort, sinó que no val ni un pres mes. Bona part de l’acció política en relació al conflicte es va centrar, precisament, en treure els presos de la presó amb els indults, i reduir les conseqüències repressives per als càrrecs de partit, especialment des de de la creació de l’anomenada Taula de Diàleg. No pas, però, pels milers d’activistes represaliats que han quedat abandonats a la seva sort, en diversos casos amb acusacions particulars per part de la Generalitat de Catalunya. El Tsunamiva ser un innovador exercici de muscle flexing de la no violència, però de nou concebut per a generar incentius per al Govern espanyol per a una suposada negociació (sit and talk), instrumentalitzant bona part de les desenes de milers de persones que hi van prendre part assumint els riscos que això implicava.
En l’escenari actual, la taula de diàleg eleva la simulació a l’enèsima potència, presentada com una negociació política real amb potencial per a resoldre el conflicte a través d’un referèndum d’autodeterminació acordat. Una aposta d’aquells que, abans de 2017, negaven que fos possible cap acord en aquest sentit amb cap Govern espanyol. De moment, el resultat més tangible ha estat l’acceptació per part del Govern català d’acatar l’ordenament legal espanyol com a única via per a resoldre el conflicte, ergo renunciant a la unilateralitat. En un altre àmbit, també n’ha sortit una reforma del Codi Penal que elimina el delicte de sedició a canvi d’una modificació del delicte de desordres públics, que facilitarà la repressió contra les accions de protesta i de desobediència civil. És a dir, adreçada a poder reprimir de forma més efectiva la més part genuïna i autèntic motor històric del moviment, la força latent que realment preocupa a l’Estat. Una reforma que ha estat presentada des del Govern català com un avenç pels “drets i les llibertats”, elevant un graó més l’exercici permanent de perversió del llenguatge i dels conceptes. En la seva fase actual, la simulació consisteix a projectar que s’avança cap a l’”amnistia i l’autodeterminació” i la desjudicialització, mentre que en realitat el que s’està fent és retrocedir, amb una autonomia cada cop més buidada de capacitat política, una llengua en alarmant retrocés històric i un Estat que se segueix reforçant internament i internacional. Això passa mentre s’intenta crear una nova hegemonia d’Esquerra Republicana i el seu govern “del 80%”, en base a un independentisme estrictament retòric que dilueix el conflicte nacional i contribueix a normalitzar i estabilitzar l’statu quo actual de dominació colonial. Tot plegat, justificant-ho en base a la ficció de l’ampliació de la base independentista, mentre les enquestes i estudis d’opinió mostren com aquesta es va reduint, i com centenars de milers de catalans van desconnectant progressivament de les institucions i de la política que es fa des de l’independentisme oficial. A nivell internacional, es justifica l’aposta actual per la Taula de Diàleg i la renuncia de facto a la unilateralitat en base al recolzament d’una “comunitat internacional” fictícia que hi dona suport, a fi de donar-li legitimitat.
Aquest llenguatge, que es va deformant cada cop més, mira d’amagar l’evidència, que no és altra que el rei va nu, i que a Catalunya les majories democràtiques no es fan operatives per l’amenaça de la violència de l’Estat, element fonamental pel manteniment per a la dominació espanyola sobre els catalans. D’aquesta manera, la distància entre paraules i fets es va fent cada cop més abismal, i de retruc, insostenible, amb la política catalana esdevenint una piconadora i maquinària de buidar de sentit a conceptes i idees polítiques fonamentals com ara referèndum, declaració d’independència, autodeterminació, sobirania, govern a l’exili, comunitat internacional o negociació. Una simulació permanent que degrada la democràcia, desorienta la ciutadania, genera una creixent desafecció i una caiguda en l’interès per la política i perverteix el sentit últim d’aquesta, que no és altre que la seva capacitat transformadora.
Si focalitzem, però, la crítica únicament en els fets i les paraules dels lideratges, correm el risc de no veure el bosc. Els lideratges són engendrats per un moment determinat, per una cultura política, per una massa social a imatge d’aquesta. En són un fidel reflex. En el cas català, un reflex ple de complexos, del trauma heretat de la violència de la guerra civil i de 40 anys de franquisme. De la desproporcionada importància que se li dona a la cultura de la pau, com a refugi moral i únic espai possible on podem “guanyar” tot i no deixar de perdre. De més de dues dècades d’un pujolisme basat en la falsa il·lusió d’un encaix nacional de Catalunya dins l’Estat a través de la transacció i la negociació. D’assumir que la independència no val un mort, i de responsabilitzar-nos els mateixos catalans dels morts que pogués provocar el fet d’anar fins al final, amb totes les conseqüències. De l’acomplexament lingüístic i nacional. De la por a la violència i la repressió de l’Estat, i alhora de la incomprensió i del rebuig a les lògiques de poder amb les quals operen els Estats. Uns lideratges, molts d’ells personificacions dels monstres i dels traumes que ens habiten com a catalans, fruit de dècades i segles de submissió nacional. El problema és, així, anterior, i es troba a la psique col·lectiva, en la capacitat de pensar i imaginar el que hauria de ser un moviment d’alliberament nacional vertader, que reculli i integri l’enduriment que viu el món. Que integri els greuges socials i econòmics amb els nacionals, que abordi les qüestions vinculades amb la defensa, amb l’estratègia internacional de forma realista, amb la llengua, a través de nous relats desacomplexats i guanyadors que tractin la ciutadania com a adults i no com a infants. Que abordin l’autoconsciència i la reflexió sobre la força potencial en els plantejaments estratègics, i en la preparació dels embats que han de venir a través de fórmules que permetin maximitzar-la i aprofitar-la política i tàcticament per a avançar cap als objectius. I que entenguin que la violència que l'Estat espanyol es pot permetre per mantenir el seu control sobre Catalunya no és infinita, sinó que amb la seva amenaça el que precisament busca és generar por i paralitzar. Tornar a començar implica tornar a posar l’eix de gravetat del moviment fora de partits i institucions, construint trinxeres als marges en base a noves idees i conceptes que expliquin el món de forma realista, i com Catalunya s’hi pot adaptar i aprofitar-hi les oportunitats, i no una projecció irreal i idealista d’aquest.
De manera similar al que succeeix entre Rússia i Ucraïna, l’existència de Catalunya com a nació és una amenaça existencial latent i permanent per al projecte polític de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que l’Estat espanyol és la principal amenaça per a la supervivència de la nació catalana. Davant de les urgències històriques i dels greus reptes nacionals, socials, ecològic, i lingüístics, prendre consciència i superar les lògiques de la simulació ha d’esdevenir una prioritat, imprescindible no ja només per a construir les bases d’un renovat moviment d’alliberament nacional, sinó també per a poder defensar de forma efectiva la supervivència de la nació catalana en un món d’incerteses i amenaces creixents. Ens ho juguem tot. També la possibilitat que en algun moment pugui existir una vertadera democràcia a Catalunya.
