Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un hivern del descontentament?
14/08/2022 Hemeroteca

El 1977 el sindicalista britànic Roger Charter publicava un informe comptable sobre la situació econòmica del moment al Regne Unit. I, tot fent referència al drama de Shakespeare Ricard III, el va titular Winter of discontent. L’informe va ser premonitori del que es va denominar exactament així: l’hivern del descontentament, un dels períodes més conflictius de la història contemporània de la Gran Bretanya, amb vagues, desordres i fortes tensions polítiques i socials entre l’octubre del 1978 i el març del 1979. Un hivern, d’altra banda, marcat per unes condicions meteorològiques adverses, en què una vaga dels miners de carbó va deixar sense calefacció milions de llars angleses. No mancaven raons per a la irritació col·lectiva.

Des que Nixon posà fi als acords de Bretton Woods i es va desfer del patró or, el capitalisme va capgirar la seva lògica i va abandonar l’economia productiva per l’especulació financera, tot desmantellant el sistema que havia donat estabilitat al món occidental des del final de la Segona Guerra Mundial. Això va traduir-se en una creixent desindustrialització, l’especulació de divises seguint el model dels petrodòlars, i, en conseqüència, una situació d’estagflació (combinació d’estancament econòmic amb inflació). La pèrdua de poder adquisitiu, combinada amb un creixent atur, va propiciar les mobilitzacions més contundents de la història del Regne Unit des del període d’entreguerres, una alteració completa de la normalitat social i econòmica i un temor tan anunciat com infundat entre les classes mitjanes que allò podria acabar amb una revolució. El moviment va resultar un fracàs, Margaret Thatcher acabaria guanyant les eleccions de la primavera, i d’aleshores ençà l’hivern econòmic britànic és tan llarg com el de Joc de trons.

Ens trobem avui en una situació amb alguns paral·lelismes. Si més no, la catastrofeologia considera imminent una crisi amb epicentre a la tardor. Malgrat que la prospectiva sol ser una activitat d’alt risc, no hi manquen arguments sòlids. La progressiva interrupció de la globalització (tendència que arrenca del 2008 i que la pandèmia ha accelerat) es comença a expressar en forma de problemes en la cadena de subministrament, les carències de xips i la desconfiança geopolítica respecte a la Xina, on els especuladors neoliberals van dirigir la major part de la producció industrial, fins a deixar Occident en situació de vulnerabilitat.

Els dogmes neoliberals, certificats al consens de Washington (1989), van impedir als estats controlar les pròpies finances o van forçar a renunciar a l’eina útil de la planificació econòmica (cosa que havien fet tots els països capitalistes europeus i que explica l’èxit econòmic xinès). A més a més, ara ens trobem amb la crisi energètica propiciada per les sancions econòmiques a una Rússia que no sembla gaire afectada, i que està propiciant una inflació que ens remet a la dècada de 1970, la possibilitat que milers d’europeus morin de fred i una crisi profunda que, com sol passar en aquests casos, afecta prioritàriament els sectors socials més fràgils.

L’increment de preus, que ja ha desencadenat els primers motins de subsistències al Tercer Món, també està produint alguns episodis dels quals no estem parlant prou, com ara les protestes dels pagesos holandesos, la crisi política italiana, els moviments d’aproximació a Moscou per part de Berlín o el Grup de Visegrad, o, amb anterioritat, el moviment dels armilles grogues a França. I aquí tenen molt a veure unes polítiques europees poc intel·ligents, com ara la precipitació en la descarbonització o l’excessiva submissió a una política exterior erràtica i egocèntrica dels Estats Units que, per mantenir aquell invent fracassat de l’especulació financera com a motor econòmic, ha deixat inermes unes societats occidentals que no tenen ni la capacitat de fabricar xips ni de disposar de sobirania alimentària o energètica. Això sí, des de la doble moral d’un Washington que és el gran valedor de la teocràcia saudita, els russos són presentats com els dolents de la pel·lícula.

 

 

Nota: Article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui el passat 29 de juliol

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid