Si algú estudia mínimament la història fins al s. XX observarà que a Catalunya han estat les classes populars les que han garantit la pervivència nacional fonamentalment a través de l’ús de la llengua, la consciència de ser i la voluntat de romandre. Ni la repressió del franquisme va aconseguir acabar amb la llengua. En la recuperació d'aquesta, les organitzacions que a La Transició se situaven més a l’esquerra van jugar un paper fonamental defensant la normalització i la immersió lingüística. CiU, ERC i UCD tenien com a proposta la doble xarxa on es podria estudiar en català o en castellà. Fou determinant el posicionament, per xarxa única amb el català com a llengua vehicular dels Moviments de Renovació Pedagògica, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CCOO a Catalunya), del conjunt de l’esquerra revolucionària i del PSUC. Des del primer moment arrossegaren al PSC i finalment a la totalitat de partits amb representació al Parlament de Catalunya.
L’ensenyament públic va fer un esforç de desenvolupament de la immersió lingüística, tot i no comptar sempre amb els mitjans necessaris. Aquesta tenia especial dificultat a barris on castellanoparlants eren pràcticament la totalitat de la població. El bon fer de les mestres es va acompanyar d’una tímida, però meravellosa aposta per la immersió cultural: la lectura de Cavall Fort a les escoles o les sortides per anar al cinema a veure els cicles de Drac Màgic. Però sens dubte el gran salt per la canalla castellanoparlant ho va suposar una programació televisiva infantil de qualitat i atractiva i esportiva de màxim interès. En molt poc temps, nens i nenes passaven de no entendre el català a veure quotidianament TV3.
L’avenç fou molt important però no es pot parlar de «model d’èxit» quan una majoria de les persones dels barris castellanoparlants que ja van fer immersió lingüística entenen el català, l’escriuen encara que amb nivells desiguals però no el parlen. Assumir acríticament el discurs de «model d’èxit» suposa atribuir als catalans que som descendents de la migració nascuts a barris obrers de castellanoparlants una condició de segona i normalitzar que una part del nostre país no parli el català. Això es podia haver superat amb més mitjans per l’ensenyament públic i un procés intensiu de normalització i immersió cultural que mai es va dur a terme, de fet ni tan sols s’ha donat compliment per part dels Governs de torn a la Llei del Cinema o el Codi de Consum.
I de sobte descobrim que en les darreres dues dècades s’han perdut mig milió de parlants. En primer lloc, hem de fugir de l’exercici de criminalització sobre actuacions o realitats individuals que no resulten ser significatives des del punt de vista quantitatiu. Hem de posar el focus en les responsabilitats de les Administracions amb unes polítiques que no sempre garanteixen l’ús social de la llengua i que moltes vegades situen el voluntarisme en la centralitat. Si bé existeix pluricausalitat, per entendre perquè es van perdent parlants de català els darrers anys, hem de veure també com la cultura i mitjans de masses en català van poder jugar un paper positiu durant 30 anys i com ara cada vegada es redueix més la seva influència en els nous suports digitals.
I en tota aquesta realitat apareix la imposició del 25%, que no és únicament el dret a un 25% de continguts en castellà per qui demanda, és la impossibilitat que es pugui estudiar al 100% en català. És a dir, les resolucions judicials obliguen a fer que la resta d’estudiants ho facin també en castellà i que el català se situï per sota del 75% i proper al 50% (per les classes que es puguin fer en un tercer idioma). L’objectiu directe no és únicament imposar el castellà sinó minoritzar el català a un dels pocs àmbits on era majoritari i és el pal de paller per la immersió.
És curiós que alguns sectors que es reclamen progressistes diuen que l’independentisme ha polititzat la llengua, ens haurien de dir què té d’independentista garantir el dret de conèixer i saber parlar la llengua del país, qüestió que va assumir l’esquerra no independentista, l’esquerra independentista i el conjunt de forces parlamentàries l'any 1983. Contràriament, callen i ometen que la ultradreta espanyolista i els sectors més reaccionaris de la judicatura són els que hi ha darrere de la imposició del referit 25%, i no pas una petició o reivindicació dels altres catalans com els anomenaria Paco Candel.
Pels i les que lluitem per l’alliberament nacional la garantia que totes les persones que visquin al nostre país sàpiguen parlar el català és un simple exercici democràtic i de cohesió social que no demana cap justificació. Aquells que són de tradició de l’esquerra no poden deixar mai que el mercat determini els nostres drets. Una llengua nacional durant tres segles, gairebé sempre, perseguida i minoritzada s’ha de protegir. La igualtat de drets no es construeix d'acord amb una igualtat formal de les normes sinó a la realitat efectiva que possibilitat l’exercici de drets.
Amb el sistema de normalització lingüística dels darrers trenta-nou anys els nivells de coneixement de castellà dels educats a Catalunya és superior al de l’Estat espanyol, però el nivell dels no tenen en català com a llengua materna és molt inferior als que sí que la tenen. Moltes vegades s’afirma, d’una manera absolutament benintencionada, que l’aprenentatge del català suposa pels no catalanoparlants progrés social. No puc estar absolutament d’acord amb aquesta afirmació que indirectament omet l’existència d’una societat de classes i que aplicada mecànicament atribueix progrés social als catalanoparlants. Això sí, si l’aplicació efectiva del 25% s’estén a les zones de majoria no catalanoparlant de classe treballadora no tindran un marc formal d’igualtat d’oportunitats.
L’objectiu polític de la imposició del castellà és trencar amb una dinàmica històrica al nostre país de l’existència d’un sol poble, si durant els darrers dos segles les classes populars catalanes estaven formades per catalans i catalanes de generacions i altres vinguts d’altres nacions, ara volen cosificar una nova comunitat nacional al nostre país. Els catalans i catalanes vinguts d’altres països o que tenim altres llengües maternes tenim tot el dret a què se’ns garanteixi l’aprenentatge del català de tal manera que parlem amb tota normalitat la llengua, per continuar esdevenint la consciència de ser i la voluntat de romandre com un sol poble, expressió alhora de pervivència en termes nacionals i cohesió en termes de classe.
