El meu amic Jeremies Barberà em fa arribar un article, El nostre idioma no té adversaris,que ve precedit d’una nota que ens adverteix que va ser censurat en un diari del nord. L’autor, Xavier Roig, ens explica que aquell mateix dia, el de la censura, va deixar de col·laborar en el diari per voluntat pròpia. L’article intenta explicar per què el català retrocedeix. I ens explica una sèrie de fets que no s’aborden com s’haurien d’abordar. Només amb la intenció d’aportar algun apunt a la polèmica, podem comentar, reflexionar, des de la perspectiva valenciana, alguns dels fets que Xavier Roig planteja.
El primer fet de què parla és el parany del bilingüisme que, segons Xavier Roig, només ha servit perquè els que no volen aprendre el català no ho hagen de fer. I té més raó que un sant. Si a Catalunya és així, ¿què deu passar al País Valencià en què els únics bilingües som els valencianoparlants que sí que dominem les dues llengües, mentre que els castellanoparlants només en dominen una? A ningú no l’obliguen a saber valencià, però sí que l’obliguen a saber castellà. Els castellanoparlants són, molt majoritàriament, monolingües. L’únic castellanoparlant que he conegut i que era del tot bilingüe era el meu amic Vicent Baggetto. Bé, podria entrar en el pes també el secretaria autonòmic d’Educació, Miquel Soler, que crec que també és castellanoparlant i, per militància o compromís en la faena que fa, com Vicent, aprengué també la nostra llengua. Supose que exagere i tenim algun cas més. Segur que hi ha un bon grapat de persones que l’han aprés, però el perfil d’aquest personal, més o menys, és el que acabe de descriure. Sobre el tema del bilingüisme hi ha anècdotes que no tenen rebuig. Recorde un dia, a principi de l’ensenyament en valencià, que un professor tenia dificultats, per l’oposició d’un parell d’alumnes en una aula, d’impartir la seua assignatura en valencià. El professor ho va consultar a un cap de la Conselleria d’Educació i aquest, per evitar problemes, li va dir que havia de fer les classes en bilingüe. El professor en qüestió ho va tindre clar de seguida i així ho va expressar: «diré els noms i els adjectius en castellà i els verbs i els adverbis en valencià.» Encara com hi ha personal que manté el sentit de l’humor davant les adversitats.
Un altre fet inqüestionable que apunta Xavier Roig és que el català té enemics i no adversaris. I té, també, tota la raó. Sense anar més lluny, ací al País Valencià, la dreta, tota la dreta que ja sabem que és extrema no vol que el català siga una llengua útil i normalitzada, n’està totalment en contra. Sense tebiors ni mitges tintes, ells mateixos ho han formulat manta vegades. Recordeu Alfonso Rus, aquell alcalde de Xàtiva i President de la Diputació que, presumptament, comptava diners de procedència obscura. Ho va expressar de manera molt clara. En un míting a Xàtiva insultà els professors «gilipollas» que diuen «aleshores» i «gairebé». «Vamos a rematar-los, vamos a rematar-los», va dir. I això ho deia un que és valencianoparlant. ¿Què us penseu que faran els altres que no s’han criat en la llengua del país? L’última de Pablo Casado ja sabeu quina és: vol crear una alta inspecció educativa i no sé quantes coses més per acabar amb l’inexistent «adoctrinament» i la «segregació» lingüística. En definitiva, segueix creant obstacles per no deixar que la nostra llengua avance. Què fa el nostre govern? Ja sabem que té limitacions legals, perquè el poder judicial està limitat també per la sagrada Constitució que considera el castellà de primera divisió i la nostra llengua de tercera regional. Però, ¿es poden crear instruments? El Conseller Císcar, sense anar més lluny, va crear una inspecció paral·lela per avançar en el tema de l’ensenyament en valencià perquè no es fiava de la inspecció oficial. ¿Per què no se’n crea, ara, una per garantir que, en les comarques castellanoparlants i en les ciutats de València i Alacant, s’aplique correctament el percentatge que li pertoca al valencià? Percentatge obligatori segons aquesta llei innecessària que el nostre govern ha creat perquè sembla que tenia ganes de caure en el parany. ¿Qui farà complir la llei i els projectes lingüístics de cada centre? ¿O només vigilaran els centres valencianoparlants? No ens enganyem, la bona voluntat del bilingüisme és una quimera. No hi pot haver harmonia. Si una llengua guanya espais d’ús, si es vol normalitzar, és perquè ocupa l’espai de l’altra. I l’altra, com que té tot un estat darrere, no només es resisteix, sinó que planta la cara i ben alta. Mireu els gestos al respecte de tota la dreta, que és extrema, i la pusil·lanimitat de la nostra esquerra, la «nacionalista» i la «nacional».
El tercer tema que tracta l’article de Xavier Roig és els dels nostres polítics. Diu que tenim una classe política venuda. Evidentment, els polítics que militen en partits estatals poden fer poca cosa, perquè si es mouen de la línia oficial, ja saben que no eixiran en la foto. No eixiran en les llistes que els portaran a viure de la cosa. Només cal observar quin és el paper dels polítics valencians de partits «nacionals», dels diputats al parlament de l’Altiplà, de dreta i esquerra, en temes com el finançament o la propera llei de l’audiovisual. No poden dir ni pruna. Estan calladets. Existeixen? Totes aquestes coses es pacten amb els independentistes catalans, els nacionalistes bascos i amb la poqueta força que té Compromís al parlament i... Els socialistes i els populars valencians, catalans i mallorquins no tenen res a dir. No poden. No es pot negar que tenen molta més sensibilitat els partits que no tenen seu a Madrid, però moltes vegades no diuen més de quatre coses per por, també, a perdre un grapat de vots.
Per últim, la immigració també és un tema que s’hauria d’afrontar amb intel·ligència. Els nouvinguts no tenen cap interés en aprendre la llengua del país, entre altres coses, perquè no és útil ni per a trobar faena ni per a res. No necessiten aprendre valencià. Per això, l’administració ha de procurar que el valencià siga útil i necessari perquè el personal que ve de fora i el d’ací tinga interés en aprendre’l i evitar que busque tots els mecanismes per demanar una excepció que sempre és molt fàcil d’aconseguir.
Per concloure: cal canviar la legalitat. Si una llengua vol normalitzar-se, una de dos: o és llengua d’estat o aconsegueix un estat propi. Si es vol que el català no desaparega, s’haurà d’intentar el canvi de legalitat. És en aquest punt on els partits nacionalistes haurien de treballar a mitjà i a llarg termini. El català necessita la plena igualtat legal amb el castellà, si no, ho té tot perdut. Mentre, no podem renunciar a fer alguna coseta. Qui per aconseguir l’impossible renuncia a aconseguir el possible està fent l’imbècil, diuen que va dir un vell anarquista. Sempre hi ha coses que es poden fer aprofitant la poca legislació favorable que tenim, com ara, si en les comarques valencianoparlants s’imposa el vint-i-cinc per cent de castellà en l’ensenyament, allà on predomina el castellà cal exigir també la mateixa proporció de valencià. Ja sabem que, això, no resoldria el problema de fons, però potser significaria algun petit avanç, com a mínim un desgreuge.
