Amb certa frivolitat, escrivia Saül Gordillo sobre el govern d’Artur Mas de desembre del 2010 que la cortesia dels cent dies de gràcia estava condemnada a l’anacronisme. La irrupció de les eines 2.0 i d’Internet amb tota la seva complexitat, i la ràdio i televisió amb informació contínua havien convertit de fet el termini en un mes de treva… “i encara gràcies”.
Onze anys després, en aquest final d’agost s’esgoten els cent dies de gràcia del govern de Pere Aragonès, i tot i que no s’han respectat de manera canònica, cal esperar que a partir d’ara les crítiques encara es multipliquin per molt i pugin de to. El context les estimula: el sobiranisme i l’independentisme, en un dels cims de la manca d’entesa i complicitat, no amagaran el seu desacord l’Onze de Setembre d’enguany, mentre projectes aliens es defensen des del govern de Catalunya com a propis: la distopia d’ampliació de l’aeroport, els Jocs Olímpics d’hivern del 2030… El govern s’instal·la en una passivitat impròpia en qüestions que toquen de ple la vida de la gent: l’increment del preu de l’electricitat, la judicialització de la salut amb interferències del TSJC, l’increment de les desigualtats socials que la Covid-19 empitjora mentre la sanitat pública es va fent engrunes... També les contradiccions entre grups econòmics fan créixer les tensions dins el govern. Un exemple: aquest setembre la PAH portarà a Registre de les Corts i amb el suport d’ERC, Junts, EC-Podem i CUP, la proposta de llei que garanteix el dret social a l’habitatge i “que deixi enrere el tsunami de desnonaments de més de 79.000 famílies en risc de perdre la seva casa”. No li serà fàcil al govern mantenir la coherència quan la moratòria (que no cobreix totes les famílies en situació precària) s’exhaureixi el proper 31 d’octubre i l’onada de desnonaments, si no s’hi posa remei, torni amb força i malestar. El malestar amb el capteniment de grups de mossos d’esquadra segueix sent una molt incòmode pedra a la sabata, mentre pesos pesants dels principals partits fan públic el que opinen de la taula de negociació que es reestrena el proper 13 de setembre, amb pronòstics divergents sobre la seva oportunitat, utilitat i resultats. Les coincidències, de nou, són una rara avis.
No sé ara què en diria dels dos anys de sit and talk el que des del 2006 és director de Catalunya Ràdio i Mitjans Digitals de la CCMA i que parlava amb tanta contundència, fa dos lustres, dels cent dies de gràcia. Llegida amb atenció la “Proposta d’acord” entre ERC i la Cup-CC”, s’hi poden trobar inconcrecions i justificacions insuficients per estar negociant tot un bienni. Per exemple: “L’espai de debat estratègic es reunirà i decidirà posar en marxa els mecanismes de solució que consideri adequats, per decidir si el procés de negociació ha de continuar i com o si ha de ser suspès, ajornat o tancat.” I segueix, “durant la primera meitat del 2023 la taula de negociació valorarà els seus treballs (en cas que aquests encara siguin vigents) [sic].” I tant la CUP com ERC salven l’ànima reafirmant “que l’agenda de la taula de resolució del conflicte polític només pot consistir en l’autodeterminació i l’amnistia” quan ja Podemos i el PSOE els han dit que ni l’una ni l’altra hi caben en la sagrada Constitució.
Si en el temps d’Internet, xarxes socials i ràdio 24 hores, cent dies es veien com un termini excessivament llarg, no s’hauran passat de generosos els signants de la proposta?
Mentre el lector o lectora s’ho rumia (si vol), aprofito l’avinentesa per celebrar els 500 talls de #MeridianaResisteix, un moviment assembleari i transversal que des del moment de la sentència del procés el 2019 manté les seves accions reivindicatives malgrat l’aturada obligada per la Covid-19. També els indults varen portar a l’assemblea a plantejar-se la continuïtat de les seves accions, però varen seguir: encara quedava molta gent encausada i amenaçada.
Els contraposa el grup Meridiana sin Cortes que li fa el joc a la dreta espanyolista, i tampoc l’Ajuntament de Barcelona no vol els talls. Les contradiccions arriben fins a la Conselleria d’Interior, però els de Meridiana Resisteix assumeixen que, encara que poden donar molèsties, faciliten el pas d’ambulàncies i serveis d’emergència. De fet, són molt conscients que representen la guspira del que pot fer realitat qualsevol “embat democràtic” que s’ha de concretar al carrer i no sols escriure en propostes. I posats a triar carrers, per què no l’avinguda Meridiana a l’altura de l’estació de Sant Andreu Arenal, o el passeig de Fabra i Puig cantonada Concepción Arenal?
De fet, i a la seva manera, les seves reivindicacions no estan tan lluny de qualsevol agenda de negociació digne. Són: “L’aplicació dels resultats de l’1 d’octubre, l’alliberament dels represaliats i el retorn dels exiliats i la independència de Catalunya”.
