Per la xarxa podeu trobar un documental amateur, breu i senzill, que el trobo sensacional. Porta per nom De quan anàvem a peu i està construït a partir de les entrevistes amb els avis i àvies del municipi d’Argençola, a l’Anoia, que expliquen com era la vida en la seva infantesa. Feines del camp, escassetat de postguerra i molts desplaçaments a peu o en carro per un poblament disseminat i allunyat de les ciutats com Igualada.
Aquests dies hi he tornat a pensar perquè un dels records que més intensament expliquen aquells avis és el de la festa major. Perquè eren unes jornades extraordinàries en diferents sentits: un recorda que aquell dia era, com Nadal, quan excepcionalment es menjava un pollastre; altres recorden el ball, l’orquestra i que calia repartir els músics per les cases per a donar-los dinar i sopar; molts, com anaven caminant a les festes dels pobles veïns, amb les espardenyes als peus i les sabates en un farcell, i que se les calçaven poc abans d’arribar; i encara un explica que el més bonic era que es reunien familiars d’arreu, amb qui no es veien la resta de l’any, i que la conversa al voltant de la taula s’allargava fins que ben entrada la matinada alguns començaven a fer capcinades.
Ja som al segon any sense festes majors i es troben a faltar. La nostra societat ja no les viu com aquella disrupció de la quotidianitat que expliquen els avis. No sé si encara algú espera aquesta data assenyalada per estrenar vestit o sabates. I la socialització del pollastre l’ha desmitificat. Però sí que les festes majors mantenen un no-se-què d’extraordinari. És un moment de retrobament amb gent amb qui no ens separen hores en carro però sí que ho fan les nostres obligacions en un sistema que, malgrat haver multiplicat la velocitat i la productivitat, ens absorbeix el temps més que abans. No tenim temps de veure aquell amic o aquell altre, però sabem que per festa major ens els trobarem. Això val encara més per als expatriats, els que hem marxat a viure fora del poble i sabem que només aquell dia serà el propici per a les trobades. I es crea l’espai ideal perquè les converses puguin ser breus o extenses, sense compromís. Sempre pots saltar cap a un altre cercle, anar a buscar un beure o arreplegar aquell del braç tot dient-li “a tu et volia jo veure”. I són també una ocasió per a convidar-hi amics de fora, per a ajuntar-los en un context que facilita que lligui la maionesa. Són, en aquest mateix sentit, un motiu per a conèixer o donar a conèixer pobles, barris o ciutats: no són pocs els que coneixen la geografia dels Països Catalans gràcies a tombar de festa en festa.
Les festes majors són també el gran dia per a moltes entitats. El teixit associatiu, aquesta trama que ens fa poble, té l’ocasió de lluir-se en els actes, de donar-se a conèixer en les barraques i també, és clar, de recaptar fons per a la resta de l’any. Els de l’handbol fan bons entrepans i al cau hi serveixen mojitos a bon preu.
Són una eclosió de gent al carrer i això també els dona dimensió política. De quan anàvem a penjar pancartes i estelades, abans del procés, que no n’hi havia tot l’any als balcons. I dels noranta cap aquí, van començar a crear-se “les alternatives”, que han funcionat com a espais autogestionats per a fer grans les entitats, principalment juvenils.
I aquesta excepcionalitat i aquests carrers plens porten molts nanos a viure la seva primera sortida sense adults, un assaig d’emancipació que la resta de l’any no és possible.
No tot són coses meravelloses és clar. També si estàs passant una mala època, amb depressió o amb el que sigui, et crea pànic trobar tanta gent a qui haver de donar explicacions. I si el feminisme ha exigit la creació de punts lila és perquè la festa és alegria però no suspèn les opressions pròpies de la nostra societat, com les violències masclistes.
Les festes majors són, en definitiva, cultura en acció. Són música, com bé va immortalitzar La Trinca en el seu disc, perdoneu per la redundància, Festa Major. Vaig sentir a dir, crec que era a Miqui Puig, que aquest disc era “el nostre Sgt. Pepper’s”, i d’ençà de llavors no puc deixar-hi de pensar cada vegada que sona. Són foc, personatges llegendaris i història popular. Són poble i són carrer, perquè són públiques i intergeneracionals. Tothom hi és convidat. Són moment d’orgull per a l’associacionisme i la militància. I són salut mental col·lectiva, per tot el que tenen d’alegria i de trencament de l’aïllament.
Què poc ens imaginàvem que hi hauria un virus que impediria aquestes nostres festes, i com les hem trobat a faltar. Que tornin les barres de xapa i a l’altra banda un cambrer accidental, que torni la música als carrers, les pancartes, els guarniments, els correfocs, els gegants i el bestiari. Que torni l’alegria, que és festa major!
