Guillem Fuster: “L’Estat espanyol ens farà pagar cars els indults”

Primer, com aquella acumulació de forces que generin suficient desgast a l’ocupació espanyola per tal de generar al moviment tot un seguit d’incentius per poder pressionar l’Estat espanyol per arribar a una negociació política i aconseguir un referèndum o bé per arribar a implementar un procés d’independència. De confrontacions, n’hi ha moltes. Primer hem de preguntar a la gent què pot arribar a assumir en aquesta confrontació. Continuem tenint-ho tot amb empreses de l’Ibex-35? Podem generar marcs de no cooperació amb aquestes empreses que són col·laboradores de l’ocupació espanyola? La Generalitat pot arribar fins al límit de l’autonomia per generar conflictes amb l’Estat que explicitin la negació dels nostres drets? I, després, carrer, carrer, carrer i carrer. Això vol dir la mobilització permanent quan es provoqui una injustícia, el reforçament del sindicalisme nacional i de classe, i generar elements de desobediència civil no violenta que desgastin l’Estat en tots els sentits.

-Amb quins aliats es fa això? En el document expliciten que no esperen grans aliances d’Europa ni de l’Estat espanyol.

-Les aliances vindran donades si com a moviment som capaços de fer insostenible l’ocupació del nostre país, si el conflicte arriba a un grau determinat que generi una mediació internacional per resoldre el conflicte. Les aliances són multilaterals. No és que la resolució no vindrà d’Europa, perquè potser tampoc vindrà de tots els estats nació d’Europa, però sí de la solidaritat dels pobles europeus i del marc solidari que puguem trobar amb la nostra causa com tenen els kurds, els armenis o la Cabília. Llegia un article del president del Consell Nacional de la Cabília que deia que farien que aquest territori fos insostenible per a Algèria per tal de generar una resolució del conflicte i feia una crida internacional a mitjançar en el conflicte. Els marcs multilaterals vindran quan siguem capaços de fer insostenible la situació. La internacionalització de la causa, que és el que fa l’exili, és importantíssima. Llavors, evidentment, en el conjunt de les forces progressistes de l’Estat, els fem un emplaçament a solidaritzar-se. També és important la sincronització amb les forces independentistes d’Euskal Herria, de Galicia, i també Irlanda i Escòcia per tal de crear un marc internacional que generi la insostenibilitat del manteniment d’aquestes nacions sense estat com a focus de conflicte al sud d’Europa. 

-En el llibret estratègic diuen que “cal superar dogmatismes i prejudicis ideològics per desplegar una política internacional”. Això vol dir que caldrà buscar suport d’agents internacionals que no són especialment simpàtics per a l’opinió pública?

-Sí. Totalment. Ens ha de poder donar suport des de Berlín fins a París. I si Moscou ens l’ofereix, hi estarem d’acord. En el reconeixement internacional de la nostra causa, si es provoca que tot un seguit d’estats ens donin suport en cadena, no podrem renunciar-hi. No podrem posar un semàfor en funció del que hagin fet. Això vol dir que ens saltem els principis dels drets humans i del marc de cooperació internacional? No, ans al contrari. Si els estats ens reconeixen, també vindrà per la nostra connexió amb moviments d’alliberament nacional o progressistes i democràtics d’arreu del món que vegin justa la nostra causa i que pressionin els seus governs, governi qui governi. No ens hem de basar només en les relacions internacionals i la geoestratègia des de les emocions i el cor, hem de ser racionals. La nostra causa només ens té a nosaltres per defensar-la, no té ningú més. 

-Parlava de la coordinació amb Euskal Herria i Galícia, també amb Escòcia i Irlanda. Però quin és el paper que ha de tenir aquí el procés d’emancipació del conjunt dels Països Catalans?

-Hem arribat a la conclusió que no existeix amb ritmes diferents, sinó escenaris diferents, que l’ocupació espanyola i francesa marquen de manera diferent. El procés de ruptura que s’ha obert a Catalunya ha de ser un pol de centrifugació del conjunt dels Països Catalans, situant la defensa del dret a decidir, la defensa de la nostra llengua com a causa comuna i, per què no, denunciant la situació d’espoli fiscal que viuen el conjunt dels Països Catalans. A partir d’aquí, ens hem de dotar d’eines que articulin el conjunt dels Països Catalans per tal que, tot i tenir escenaris diferents, puguem acabar confluint i decidint quina república volem per al conjunt de la nació. 

-El document recull la necessitat d’articular un espai polític republicà. Com s’articula? Quin és aquest espai?

-Creiem que hi ha un moviment republicà ampli, però que no està articulat en un sistema de mínims. Necessita dotar-se d’un programa polític. 

-L’espai de coordinació, consens i direcció estratègica que planteja l’acord de govern, seria un espai vàlid on fer-ho?

-Crec que no. Creiem que aquí hi ha el paper del Consell per la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes. Hem de generar eines obertes. Eines que no estiguin completament supeditades als partits. Això no vol dir que neguem la importància dels partits. Ben al contrari. També tenim les dues entitats de la societat civil que s’han compromès a un procés emancipador. Però hem d’anar més enllà. 

-En el document plantegen la necessitat d’un govern provisional per culminar el procés d’independència. És fruit d’aquest espai polític republicà? D’on sorgeix?

-El govern provisional sorgeix d’una part del govern que tenim a l’exili al qual no se l’ha volgut dotar d’aquesta provisionalitat i només se l’ha reconegut com a exili. Per altra banda, creiem que és a partir d’un determinat moment en què el procés vagi avançant i que creem unes estructures paral·leles a la legalitat espanyola i al marc autonòmic que, a partir d’aquestes estructures, generarem aquest govern provisional. Aquest ha de tenir unes estructures de caràcter obert i altres de caràcter no tan obert per poder generar el procés de confrontació. La provisionalitat d’aquest govern la legitimarem amb la connexió d’una part del govern que tenim a l’exili i la consecució de tot de processos democràtics que ens portin cap aquí amb l’Assemblea de Càrrecs electes. Però això és una fase molt més avançada del procés de confrontació. Ara hem de recosir.

-En el document parlen de “la capacitat de la ciutadania de controlar el territori”. No és aquesta una manera d’exposar la ciutadania?

-Què vol dir control del territori? Nosaltres entenem que control del territori és que cap ajuntament, ni cap privat, tingui els seus contractes amb empreses de l’Ibex-35. Aquell territori ja el tens fora de l’Ibex-35. També vol dir que tinguem tots els ajuntaments i consells comarcals sota majoria independentista fent polítiques explícitament republicanes. Perquè això pugui mantenir-se, cal el reforçament d’unes estructures de caràcter popular de confrontació; que generin la defensa d’això, però també el descontrol del carrer amb la confrontació de l’ocupació espanyola. Això és control del territori. Hem de començar aquí. Sense això no podem passar a escenaris més avançats.
-Aquest control és possible si l’Estat espanyol decideix confrontar-lo amb les seves eines d’estat?

-Si l’Estat espanyol decideix desplegar les seves eines de coacció per aturar-ho, una direcció estratègica, que haurà pensat molt bé què vol dir confrontació i com defensar el territori, actuarà en conseqüència i organitzarà la resposta. En el moment que hem generat aquest procés avançat de desconnexió autonòmica, si l’Estat espanyol entra, il·legalitza els partits independentistes i posa gestores als ajuntaments –cosa que ja s’ha fet amb la il·legalització de l’esquerra abertzale–, aquí és quan s’han de crear les noves eines de control popular del territori. Aquí és on entra una Assemblea de Càrrecs Electes legitimada. Si les eleccions espanyoles t’invaliden, organitzes les teves pròpies eleccions. Aquí és on entra el fet de descontrol del territori, amb la mobilització permanent, que desgasti el desplegament policial. 

-L’Assemblea de Càrrecs Electes, es pot construir ja en un context com l’actual?

Amb un 52% de suport independentista –tot i haver perdut sis-cents mil vots– amb més regidors i alcaldes que mai, és una obligació poder-ho fer. Si generes aquestes eines, guanyes la confiança del conjunt de l’independentisme que veu que hi ha projecte. 

-La direcció política, hauria de ser el Consell per la República?

-Al nostre entendre, sí. 

-Quins haurien de ser els passos següents d’aquest Consell?

-El Consell per la República té un deure inexcusable: treballar més per la seva independència com a organisme. Treballar més perquè no se l’identifiqui amb un espai polític. Això és convertir l’exili en el que és: el nostre govern a l’exili que actua com a tal, en nom de tothom. La segona cosa que ha de fer és seguir treballant per la sinergia amb el conjunt del moviment per veure què vol dir confrontació. El Consell va fer un document, Preparem-nos, on s’explica molt bé. Aquest document s’ha de portar a debat i veure qui el pot assumir o deixar-lo d’assumir i com el fem avançar. El Consell ha de ser un organisme més àgil i menys pendent de la dinàmica autonòmica, que cada cop és menys autonòmica i més espanyola.

- Pot fer això el Consell sense el suport de la CUP i ERC?

-No, clar que no. Però, sense això, el Consell ja ha fet molt més del que la gent s’esperava. També hem de tenir en compte que hi ha hagut una pandèmia pel mig. 

-Cal una legitimació popular del Consell? El nombre d’afiliats és limitat en comparació amb els votants independentistes.

-Sí, tot necessita una legitimació. Per això dic que l’agilització dels objectius i la definició del que ha de ser el Consell és el que engrescarà més la gent. Des de l’octubre de 2017, la gent és molt més crítica amb tot el que es fa. El Consell és una eina i ha demostrar si és útil o no.

-En el llibret proposen la creació d’una estructura especialitzada d’informació. Què vol dir això? Per a què serveix?

-L’independentisme contemporani fa molts anys que s’enfronta a l’Estat espanyol. Tots sabem què vol dir patir els seguiments, les punxades de telèfon, els muntatges policials, els sumaris… Nosaltres hem d’actuar amb un principi: nosaltres no ho volem, però l’Estat espanyol està en guerra amb el moviment independentista. Per tant, hem d’actuar amb sentit d’estat. Això vol dir preparar aquelles eines que ens puguin confrontar a tots els nivells, no només amb la mobilització. Ens cal tenir elements i organismes d’anàlisi que ens puguin posar en la millor situació possible en cas de confrontació. Ens cal generar els millors elements d’informació que puguin analitzar els moviments de l’ocupació espanyola. Quan parlem de serveis d’informació i anàlisi, parlem en aquest sentit. Si tenim tota una intel·ligència d’estat a la contra, ens cal una contraintel·ligència per fer-los la feina difícil. 

-En tota aquesta línia d’acció política, on queda la proposta de referèndum per al 2025 que va fer la CUP en el seu programa electoral? Hi té encaix?

-Queda on siguem capaços de generar les condicions suficients per fer un referèndum o iniciar un procés de confrontació amb l’Estat que porti a una negociació política o a la implementació de la independència. No podem donar dos anys de marge a una taula de diàleg que només tindrà negociació política amb l’Estat si hi ha confrontació i genera desgast a l’ocupació espanyola. 

-Però, aquests quatre anys a la vista, els compren?

-Nosaltres hem deixat de parlar de calendaris. Tot és molt volàtil.