Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La ressuada temptació de la jaqueta reversible

L’objectiu del present article és contribuir a la clarificació ideològica i, en particular, fer un crit d’alerta davant el procés degeneratiu que es desfermaria en la CUP si s’hi imposava la línia de col·laboració amb el neoautonomisme.

Així doncs, quan parlo, ací, de “la CUP”, o del “sector visible de la CUP”, em refereixo, concretament, a la imatge pública que projecta l’organització, avui, en el procés negociador amb ERC: el públic no pot sinó percebre-hi un bloc monolític que sembla apostar unànimement per fer el joc al junquerisme (i, potser, als extraordinaris comuns). En aquest viratge incomprensible la CUP està dilapidant a marxes forçades el prestigi d’avantguarda independentista incorruptible que havia guanyat a pols dia a dia. Una imatge pública ben injusta, quan, en realitat, em consta que hi ha moltíssima gent dins la CUP que s’oposa fermament a aqueixa línia d’actuació i als pressupòsits (certament erronis) que la sostenen. En nom de la transparència informativa i de la netedat política, aqueixes discrepàncies haurien d’eixir a la llum amb tota claredat.

Hi va la crítica, doncs.

1) Analitzant la pràctica i l’actitud general del sector visible de la CUP, pot deduir-se que comparteixen amb els liquidacionistes l’estranya convicció que l’independentisme fou derrotat l’Octubre de 2017. Diagnosticar els fets correctament té la màxima rellevància estratègica: a l’Octubre de 2017 no hi hagué pas cap derrota del moviment independentista; hi hagué la rendició incondicional dels líders, que traïren obertament els compromisos electorals, les promeses explícites i, fins i tot, les lleis de transició ja aprovades per ells mateixos (i en vigor, en aquell moment), enfront unes masses populars mobilitzades disposades a tot, i a les quals es prengué el dret i l’ocasió de defensar la independència proclamada. No entraré a valorar les motivacions d’aqueixa “traïció dels líders”; em limito a constatar els fets.

2) Tan culpables en són Puigdemont com Junqueras. Així i tot, encara hi ha diferències: Puigdemont almenys tingué la dignitat d’exiliar-se. Junqueras, en canvi, es lliurà a les autoritats espanyoles, la qual cosa comportava reconèixer-ne la legitimitat. Ací es bifurquen irreversiblement els camins entre el resistencialisme popular i el liquidacionisme junquerista. Fins ara la CUP, per descomptat, militava en el primer dels camps. Ara, on vol ser la CUP?

3) El sector visible de la CUP s’oposa a Junts perquè, com el junquerisme, afirma creure’s que són la continuació de Convergència, i, és clar, molt i molt de dretes. Factualment fals: és ben sabut que Junts no representa pas l’espai social de l’antiga Convergència, sinó quelcom de molt més ampli i divers. Des del punt de vista nacional, d’altra banda, avui dia Junts se situa anys llum a l’esquerra del junquerisme. Potser és raonable qüestionar la sinceritat de Junts; el que no és raonable és empassar-se el cinisme manifest del junquerisme.

4) El sector visible de la CUP dóna suport a ERC perquè, afirma, ERC és d’esquerres. Un cop més treu el nas el fetitxisme nominalista: com que es diuen “Esquerra”, són dels nostres. Caldria que, d’una vegada, aquests sectors de la CUP s’assabentessin que, des del punt de vista socioeconòmic, ERC és molt més a prop, però que molt més, no tan sols de Junts, sinó també de l’antiga Convergència, que no pas de la CUP. I, en aquest camp, l’actitud liberaloide del junquerisme, en la pràctica, ha estat prou explícita, fins i tot sense tenir en compte la característica incompetència, summament acreditada, i amb tot de cadàvers concrets penjant-ne. Per exemple: fins fa quatre dies, la CUP atacava durament, i amb raó, cert projecte de llei que es coneixia... calla! Com es coneixia? Ah, sí, home! Llei Aragonès. De sobte, el senyor Aragonès es transfigura en una combinació de Lenin i Trotski, alehop!

5) El sector visible de la CUP sembla decidit a fer costat a un govern autonomista (no merament autonòmic: autonomista) a canvi d’un cert viratge a l’esquerra, perquè, segons sembla, ERC faria una política prou diferent dels, diguem-ne “postconvergents”. Aquest raonament omet tot de punts cabdals. Per exemple, que, del 2013 ençà, aquests postconvergents han governat, primer, amb el suport d’ERC, i, tot seguit, conjuntament amb ERC, i amb Junqueras en persona al capdavant d’Economia. Això a banda, Junqueras mateix havia dit centenars de vegades que si calia la independència era, sobretot-sobretot, per a fer la política socioeconòmica que necessita el nostre poble, la qual, afirmava amb tota la raó, era, és i serà impossible sota l’Estat espanyol i amb el règim autonòmic. Ara que d’aquella autonomia, que ja era tan migrada, a penes si en queden quatre molles, ara sí que es pot fer, aqueixa política? I si es pogués fer (que no és possible), l’únic que demostraria és, precisament, que per a fer-la no cal pas la independència. No? En concret, el programa previst per l’acord ERC-CUP, manifestament irrealitzable per manca de diners i de competències, hauria estat una volada de coloms comprensible en l’ICV de, posem-ne, 2003. Avui és, molt més cruament que llavors, una estafa pura i dura.

6) Quina mena d’independentisme, revolucionari o no, està disposat a apuntalar el neoautonomisme, i més en les patètiques condicions actuals? L’autonomia, no és una manifestació concreta de l’opressió nacional? L’objectiu de l’independentisme, no és la independència, potser? Ara resulta que atenyerem la independència per acumulació d’infinitud de microreformes de qui dia passa any empeny? Els nostres lenins s’han tornat kautskys d’un dia per l’altre?

7) Si hom considera que els junqueristes són independentistes –que és molt considerar--, podria afirmar-se que tots els independentistes catalans som patriotes, llevat dels junqueristes, que, curiosament, troben incompatible ser patriota i voler la independència del teu país. Per què? Breu: el que cerca el junquerisme des del 2012 és comprar els espanyolistes ideologitzats (una minoria automarginada) a còpia de millores socials, com si tots els espanyolistes fossin de classe obrera, cosa que és falsa, o com si tota la classe obrera fos composta d’espanyolistes, cosa més falsa encara, i, també, com si pensés que tothom està disposat a vendre’s, cosa francament inquietant venint de qui predica l’ètica de l’amor fratern. Però tot plegat és inútil: rebaixes el contingut nacional de la causa, l’elimines, el criminalitzes, i què en treus? Desorientar els teus sense avançar ni una passa en la compra dels espanyolistes. Perquè els espanyolistes ja tenen ara tot el que volen: la submissió de la colònia. I si poden votar els seus, o sigui, els partits espanyolistes reconsagrats, no votaran pas una imitació sobrevinguda, per ben feta que estigui la imitació (que Déu n’hi do, l’esforç esmerçat). D’altra banda, aquest subsector de classes populars espanyolistes que té in mente el junquerisme no hi ha manera de captar-lo, perquè no segueix la política, i menys encara la política catalana, que no li importa gens. Tampoc no hi ha manera de comprar-lo amb millores socials, perquè si fos possible atènyer-les (que no és pas possible, insistim-hi) les atribuirien al govern espanyol, per descomptat (de govern-govern, no n’hi ha cap més, aquí, en España).

8) Això, eludint que tampoc no ens cal “seduir” gentalla que ens detesta, i que detesta el país, ni comprant-los ni manllevant-los; ni tampoc són tan nombrosos que ens calguin. Perquè ja som majoria, i ja n’érem l’Octubre de 2017; s’oblida voluntàriament que al referèndum nacional vinculant, juntament amb els 2.286.217 vots recomptats, n’hi hagué 746.207 de confiscats per la policia: hi votaren 3.032.424 compatriotes; el 57 % del cens. Em fa l’efecte que en alguna banda he llegit que això de la democràcia va de majories i minories; no pas de tenir el 99,99 % dels vots a favor teu. Doncs bé: la decisió ja està presa, i al màxim nivell concebible. Simplement cal aplicar-la. En ple desvergonyiment explícit del règim d’ocupació, qui renuncia al mandat d’Octubre renuncia a la independència. És a dir, objectivament treballa al servei de l’Estat espanyol i del seu projecte explotador i etnocida.

En definitiva: a què juga el sector visible de la CUP? A preparar la convergència amb Podemos i colauistes, tot just quan han entrat en barrena? A imitar els seus amics junqueristes i sumar-se al liquidacionisme neoautonomista d’una microautonomia miniaturitzada? És aquesta la funció de l’esquerra independentista? De debò?

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid