Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Si ens ajudessin a tancar, potser l’economia no passaria davant la salut, potser la salut s’entendria de forma integral"
Jo no vull treballar
16/01/2021 Hemeroteca

El 2021 l’albiràvem amb l’esperança de deixar enrere un 2020 que va començar robant-nos la primavera, les abraçades i els petons i ha acabat fent més greu i profunda la crisi econòmica desencadenada per les mesures restrictives que volen –i no poden– doblegar la maleïda corba. Portem però, una setmana de decepcions, esperant la tercera onada postnadalenca, amb confinament municipal, problemes logístics i organitzatius per la vacunació i l’eterna discussió sobre les ajudes per a aquells obligats a tancar pel bé de tots, que no arriben. Això, en un 2021 que creiem impossible que fos pitjor que el 2020 i ja ens ha deixat l’extrema dreta assaltant el Capitoli.

Europa es tanca i aquí volem obrir. Les escoles, els negocis, les segones residències, tot. Coses de països rics i dues velocitats, diuen, quan en realitat és també l’evidència de la nul·la voluntat política de redistribuir la riquesa o de retallar despesa supèrflua – la militar, per exemple – per destinar aquells diners públics a la sanitat o les ajudes als treballadors. Els governs d’esquerres, com el Reixos d’Orient, deuen ser els pares i les mares. Encens i mirra per als rics, carbó pels que ja eren pobres i, a sobre, els ha tocat la fava del tortell.

Les legítimes i necessàries manifestacions dels diferents sectors afectats se succeeixen arreu del territori, des de plaça Sant Jaume a la Cerdanya, passant per l’Ebre. Apleguen gent que no té recursos per arribar a final de mes, que ha perdut la feina o que no sap si podrà seguir aguantant sense baixar la persiana definitivament. Allà, a les protestes, els crits i les pancartes clamen a l’uníson un volem treballar que fa que un calfred em recorri la dorsal. No és això, companys, no és això.

El treball us farà lliures, afirmaven els cartells a les portes d’entrada de diversos camps de concentració nazis. Disculpeu la comparació i el recurs fàcil a la ironia i l’humor negre, hi penso sense voler cada cop que sento el volem treballar de torn d’aquests dies. Anem a pams: ens estem equivocant de missatge. Volem salut, volem arribar a final de mes i si per això cal deixar de treballar, doncs deixem de treballar. Ara bé, una persiana que s’abaixa solidàriament amb la comunitat ha d’implicar una ajuda dels governs que arriba, si no, la responsabilitat d’aturar la pandèmia només l’estan pagant uns. Els treballadors, els que tanquen, els de sempre.

Anem amb evidències científiques: ni els bars, ni els hotels, ni els espais culturals, ni les escoles, ni el transport públic són espais segurs en una pandèmia mundial. Cap activitat és 100% segura quan, com ara, hi ha transmissió comunitària. Tot allò que comporti una interacció social, per mínima que sigui, comporta un risc. Podem decidir assumir-lo o no, però ens equivoquem negant-lo. No ens enganyem més, res és segur del tot. Tot és incert i encara no hem aprés a conviure amb la incertesa, si és que es pot.

I si res és segur, ens estem equivocant en les demandes. No volem obrir, no volem haver de treballar ara i així. No volem posar-nos en risc, ni nosaltres ni als nostres. Hauríem de voler tancar si això és allò millor per la salut de tothom. Allò que sí que cal demandar és el voler sobreviure econòmicament als tancaments, amb més impostos gravats als rics, amb ajudes directes als afectats. Si s’ha d’assumir la responsabilitat de tancar pel bé de tots, almenys que els polítics ens ajudin a no haver de treballar sense perdre-ho tot: la salut, la feina i la casa.

L’angoixa hi és, s’entén, es comparteix. És difícil saber fins quan podran aguantar molts petits negocis d’aquest país, malgrat la militància solidària dels veïns. Però per això és encara més important encertar les demandes a l’hora de protestar, sense posar en perill la salut pública, aprofitant l’oportunitat per canviar un sistema que ens ofega. Allò segur és quedar-se a casa, però per això tothom n’ha de tenir una, amb serveis bàsics i sense patir per arribar a final de mes.

El missatge capitalista ha calat fort en la classe treballadora. Individualisme, benefici propi i picaresca. La roda de deutes i pagaments ens impedeix veure la responsabilitat social dels governs i la necessitat d’invertir en allò públic, de repartir responsabilitats, costos i beneficis. Justícia social i salut integral, dos conceptes en boca de molts que cap govern està aplicant en aquesta crisi. Si ho fessin, si ens ajudessin a tancar, potser l’economia no passaria davant la salut, potser la salut s’entendria de forma integral, més enllà de l’epidemiologia, englobant la tranquil·litat de poder pagar les factures a final de mes. Perquè això, poder pagar, poder viure, també és salut. Així que, jo, no vull treballar. Vull cuidar la meva gent.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid