Ahir era el Día de la Constitución. Per la tele vam poder veure una concentració de “no nacionalistes” davant del Congrés, tots amb unes mascaretes amb la bandera espanyola, el de VOX era el que la portava més grossa. Una Constitución que diu que això de la unidad de Espanya és cosa de l’exèrcit, no de la voluntat popular ni de cap procés democràtic. No és d’estranyar, per tant, que de tant en tant surtin a recordar-ho. En boca de tothom hi havia el darrer manifest d’una colla de militars i un xat on es parlava d’afusellar 26 milions de persones. Entre els discursos d’aquests dies alguns es preguntaven si entre aquests milions hi serien ells o les seves famílies. Vosaltres, sent catalans, teniu poc marge per a la incertesa, us toca!
Jo, políticament vinc d’un espai, d’unes organitzacions, d’una gent que ja en el seu moment van dir NO a aquesta constitució, que van dir que no hi pot haver transició sense ruptura amb el règim franquista. Una gent que no va renunciar als plantejaments de l’Assemblea de Catalunya, que no va renunciar al dret a l’autodeterminació, als Països Catalans i a una democràcia real. La gent que va articular l’independentisme modern. Aquesta gent que, precisament per aquest motiu, va ser reprimida (amb detencions, tortures, presó o exili) i que en el marc del consens autonomista no va ser reconeguda ni per les pròpies institucions catalanes. A totes elles, sense les quals no seríem avui aquí, també, un homenatge.
El Procés
I va passar el temps, i un 11-S de 2012, una multitudinària manifestació, com no s’havia vist mai, omplia els carrers de BCN i mostrava de manera explícita, que el poble català optava per l’única via possible per sobreviure com a tal i per poder tenir una oportunitat de futur, de progrés i benestar: la independència.
Aquella mobilització va sorprendre tothom: l’Estat, els partits que fins llavors feien equilibris i fins i tot els partits independentistes de sempre. Agafava velocitat un tren anomenat “procés”, amb l’energia del poble, mentre uns parlaven d’un suflé que ja baixaria, altres dubtaven si pujar al tren o negociar a l’estil dels nobles de “Braveheart” i també n’hi havia que feien grans debats de tot plegat mentre el poble ja era al carrer disposat a assaltar el Palau d’hivern.
Però el suflé no va baixar. I va arribar l’octubre de 2017 i el famós xoc de trens, tot i que amb el fre de mà posat en els darrers metres. No em posaré ara jo a analitzar aquells dies, ja ho ha fet molta gent amb més coneixement que jo. El que està clar però, és que tres anys més tard la repressió no s’atura (ja són gairebé 3000 persones represaliades) i continua la negació dels drets del nostre poble.
Pandèmia & crisi en un règim corrupte
I tot plegat en el context d’una pandèmia i d’una crisi que ja sabem que dins d’aquest règim corrupte vol dir un increment de les desigualtats i de la pobresa. De fet, ja s’albiren tota una colla de voltors prenent posicions per veure qui s’embutxaca els calers dels fons europeus.
Unes elits econòmiques que passen de pares a fills, igual que el règim monàrquic i tots els seus vividors que s’han continuat enriquint després de la mort del dictador, amb concessions d’obres, normalment projectes faraònics i inútils, i saquejant els bens i serveis públics.
Es van fusionant bancs mentre la gent de molts barris cada dia fa més cues, fins i tot als caixers automàtics. Rescaten autopistes, inversions de multimilionaris i incrementen la despesa militar mentre cada dia hi ha més gent que no pot pagar uns lloguers abusius del seu habitatge o del local del seu petit negoci. Això quan no tallen el subministrament d’uns serveis bàsics, abans públics, avui privatitzats.
La necessitat d’un projecte polític superador de les desigualtats: la República Catalana
Mentre amb cada nova crisi s’accentuen les desigualtats i es concentra més la riquesa en mans d’uns pocs, nosaltres continuem exigint que es garanteixin unes condicions de vida i de futur dignes per a tothom. Però ja sabem que això només és possible a partir d’una ruptura amb aquest règim i aquest estat estructuralment corrupte.
Cada dia és més urgent articular un projecte polític superador de les desigualtats, un projecte que tingui en els seus serveis públics un pilar de benestar i de cohesió, un projecte polític per a preservar el nostre entorn, un projecte de democràcia, de drets i llibertats. Un projecte col·lectiu anomenat República Catalana.
La necessitat d’una estratègia bàsica, clara i compartida, per guanyar.
Però per a fer-lo possible ens cal una estratègia bàsica, clara i compartida en comptes de confusió i desmobilització.
Un estratègia que no pot anar de suposats diàlegs mentre continua la repressió i no se’ns reconeix ni com un subjecte polític que es pugui plantejar decidir lliurament el seu futur. Una estratègia que no pot anar de testosterona, d’empenta i res més. I una estratègia que no es pot quedar en el simbolisme.
Necessitem una estratègia que hauria d’encarar-se a modificar significativament la correlació de forces. Anem a guanyar i per això cal saber on som, quina és la realitat i quines són les forces de tothom. Però no per dir “més endavant ja farem, quan siguem més” sinó per encarar decididament una confrontació que els desgasti i ens enforteixi, fent que el temps i els esdeveniments juguin a favor nostre, incidint on cal.
És l’hora de conjurar-nos com a poble en aquesta missió, i lluitar en tots els fronts:
-Quan consumim (fem trontollar l’IBEX 35).
-Quan votem (encara que sovint sigui amb una pinça al nas).
-Quan ens expressem amb la nostra llengua, sense renúncies.
-Defensant el nostre entorn natural.
-A nivell antirepressiu, amb una defensa política clara del nostre dret a desobeir i rebel·lar-nos contra l’ocupació i la vulneració dels nostres drets.
-A nivell internacional, cadascú des dels seus contactes, fent que aquest conflicte traspassi fronteres.
-Definint el paper de l’exili, coordinant-nos.
-A nivell institucional, utilitzant l’escàs poder autonòmic, per ajudar a la construcció nacional, per visualitzar el conflicte, per desbordar les costures de l’autonomia amb les necessitats materials del nostre poble.
-Creant institucionalitats alternatives no vetables per l’Estat.
-Organitzant-nos al Consell per la República, a l’ANC, als CDR, als casals, ateneus, a la cultura popular, a les entitats veïnals, esportives, etc. Fent país, fent poder popular, creant xarxa, organitzats i mobilitzats.
Reforçar la força de les entitats, del poble organitzat
Som en un moment on cal reforçar la força de la gent més que mai, del carrer, de les entitats. No podem esperar que surtin uns dirigents polítics a dir-nos què hem de fer.
Com vam fer el 2012, i en totes les etapes que l’han precedit, decidim avançar, vingui qui vingui, perquè com diu el lema “només el poble salva el poble” i nosaltres només tenim aquest. Per tant: LLUITAREM!
Girona, 7 de desembre de 2020
*Parlament realitzat en nom de Poble Lliure del Gironès el passat dia 7 de desembre a la 165a concentració consecutiva de Girona Vota a la Pl. del Vi.
