Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Torra i les tesis fundacionals
16/10/2020 Hemeroteca
Albert Botran. Font: El Temps Albert Botran. Font: El Temps

La setmana passada, Quim Torra, en la que va ser la seva última entrevista abans de la inhabilitació, sentenciava així: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia”. Connectava d’aquesta manera amb les tesis fundacionals de l’independentisme modern. M’explico. 

La transició va ser una piconadora que va passar per damunt de tot l’independentisme, com va passar per damunt de tots aquells sectors polítics que van quedar al marge del poder en aquell repartiment. Fins i tot el PSUC, que n’havia estat artífex, acabaria pagant la factura del trencament uns anys després. En el cas de l’independentisme les escissions es van anar donant al llarg dels anys setanta precisament per la dificultat de tenir una visió compartida sobre el nou règim que estava naixent. Finalment, els sectors que acabarien abanderant la línia més combativa, primer IPC i després el PSAN, ho farien amb unes tesis radicals: l’autonomia no era el primer pas per a la independència, sinó una falsa il·lusió que precisament refredava qualsevol lluita rupturista. Aquesta línia és la que va obrir-se pas amb l’agitació dels anys vuitanta amb organitzacions com l’MDT, si bé la refundació d’ERC, a finals d’aquella dècada, acabaria per fer hegemònica una idea diferent: calia participar de la gestió autonòmica i oferir certs avenços graduals.

Aquesta línia va donar inequívocament els seus fruits: la reforma de l’Estatut del 2005 va posar en evidència els límits autonòmics. No entraré a valorar fins a quin punt era una jugada prevista pels seus impulsors i fins a quin punt es corria el risc que, sense l’andanada del Tribunal Constitucional el 2010, aquella reforma de l’Estatut hagués significat la pax autonòmica durant un parell de dècades més. En qualsevol cas, m’interessa escatir si l’autonomia és un esglaó o un obstacle per a la independència.

Precisament el que s’esgota el 2017 és la idea segons la qual hi podia haver una certa continuïtat entre l’autonomia i la independència: el que un dia es va anomenar “desconnexió” i més endavant “transició nacional”, “de la llei a la llei”. Talment com el procés de reforma de l’Estatut, però de manera molt més bèstia, el referèndum de l’1-O demostra els límits de l’autonomisme en l’autoanomenat “Estat més descentralitzat del món”: els Mossos van ser primer desplaçats i després anul·lats; el Parlament i el Govern, dissolts; i els càrrecs polítics, perseguits i empresonats. L’aplicació del 155 marca el cim d’una època de retallades estatutàries i lleis suspeses.

Tornar a la idea que hi pot haver gradualitat, que hi pot haver una via autonòmica a la independència, no sembla intel·ligent, perquè el zel judicial contra l’autogovern és molt més elevat. Per mostra, el Parlament de la legislatura que ara s’acaba, que no ha gosat aprovar res gaire transgressor per tal d’evitar la repressió.

Vol dir això que cal abandonar les institucions i muntar un contrapoder paral·lel, talment com els clàssics dels moviments d’alliberament nacional? Seria absurd. L’1-O es va poder fer per la combinació de poder institucional i poder popular; no s’ha d’abandonar cap espai. Però sí que cal veure els riscos de no tenir activitat paral·lela a la institucional. La gestió autonòmica absorbeix i els grans partits polítics, amb tot el seu accés a càrrecs i llocs d’influència, poden acabar esdevenint una finalitat en ells mateixos.

Si no fóssim tan adanistes i autoreferencials com som a vegades, ens adonaríem que aquestes contradiccions ja s’han donat en altres processos d’independència. Recordo haver llegit, en el cas d’Estònia, que en el moment de crisi de l’URSS es va articular una assemblea de càrrecs, però alhora es treballava en les institucions legals i que, de l’acord de totes dues esferes, en va néixer la legitimitat per a la independència.

Evidentment, no tot és qüestió de tenir un bon esquema. Cal que aquesta estructura paral·lela emani d’una legitimitat i que sigui un referent capaç de mobilitzar. La millor manera és que estigui integrada per càrrecs electes, però també que sigui un espai connectat amb la realitat i els problemes de la nostra societat. No ha de ser un contrapoder per posar en una vitrina sinó una eina viva, que reclami la sobirania en tots aquells àmbits necessaris per a guanyar vides dignes per al nostre poble. 

El camí a la independència no té un manual i el que és important de totes aquestes propostes no és que quedin bé per escrit sinó que les comencem a portar a la pràctica i sotmetre-les a la contradicció. Només pensant en aquests termes serem capaços de tornar a fer passes endavant, perquè, contràriament, és impossible que la independència surti només de treballar en les institucions autonòmiques.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid