Malgastar la indignació

Hauria d'haver seguit en directe la moció de censura de Vox per poder escriure avui en conseqüència, però la meva paciència té un límit i els pupils d'Abascal són tan predictibles com incapaços de renovar el seu repertori. Llocs comuns i balbucejos grapejats fins al desmai. Hashtags prefabricats i jocs de paraules que faran les delícies de tot neandertal. Al cap i a la fi, aquest era el propòsit de la xerrameca parlamentària. Acaparar titulars. Blegar el debat cap a la vora dret del tauler i disputar al PP el lideratge de l'oposició.

Dimarts passat, el periodista Xabier Lapitz anunciava que el seu programa d'ETB no emetria el discurs de Vox. La setmana passada, el grup ultra es va quedar sol al Parlament basc defensant les seves propostes. Únicament el portaveu de PP-Ciutadans va intervenir en el debat mentre el 80% dels parlamentaris van refusar donar via lliure a la pantomima. Un editorial llagrimós del diari El Español el va anomenar "apartheid". Si hi ha una mena de cordó sanitari contra el feixisme, apagar el volum de la televisió i no donar ressò a l'odi hauria consolidar-se com el primer dels manaments.

D'aquests anys d'eclosió neopopulista hem extret alguns ensenyaments. Que l'esquerra amb la seva indignació és un dels més eficaços altaveus de l'extrema dreta. És veritat que el catecisme ultra es passeja per tots els platós en prime time i els seus feligresos són tractats amb guant de seda pels conglomerats privats d'informació. Però el modus operandi voxero és de primer de Bannon. Deixar anar exabruptes que seran el tema preferit de Twitter. Exhibir un macarreo molest i insolent que serà difícil ignorar. Click. Like. La indignació és la publicitat més barata del món.

Aquests dos dies de xerrameca al Congrés ens han deixat a l'almenys un parell de reflexions. La primera surt de la boca del portaveu de PP. Diu Casado que "Abascal li ofereix a l'esquerra una garantia de victòria perpètua". Després del vot negatiu dels populars a la moció, qualsevol diria que els fills de Gènova han fet fallida les seves aliances amb Vox. La realitat és que els governs de Madrid, Andalusia i Múrcia mantenen una bona salut trifachita. Això ens arrossega cap a la segona reflexió. I és que en l'enfrontament amb la ultradreta, Pedro Sánchez podria passar per la reencarnació de Lenin.

Quan la política espanyola es voxiza, irromp com un consol l'imperi del mal menor. Malgastem tanta indignació a rebatre l'última bajanada de la ultradreta que gairebé no ens arriba l'alè per indignar-nos amb tota la resta. Que segueix en peu la reforma laboral de Rajoy. Que Grande-Marlaska ha incrementat el ritme de deportacions. Que les teories de la Guàrdia Civil sobre Trapero i l'1-O s'han demostrat una farsa pudent. Que més enllà de la política, hi ha una armadura de tribunals, oligarques, forces policials i mitjans de comunicació que no necessiten presentar mocions de censura perquè fa vuitanta anys que governen.