El 1994 es va estrenar la comèdia nord-americana dirigida pels germans Farrelly, Dumb and Dumber traduïda a l’espanyol com a Dos tontos muy tontos. La pel·lícula narra les aventures dels amics Lloyd Christmas (Jim Carrey) i Harry Dunne (Jeff Daniels), un, xofer d’una limusina i, l’altre, passejador de gossos, durant un viatge al llarg i ample dels Estats Units que té com a únic objectiu trobar una xicota de la qual s’ha enamorat el primer i a qui li han de tornar un maletí que ha perdut.
La web Filmaffinity recorda que el crític del The Washington Post, Desson Thompson, va escriure sobre aquella pel·lícula que es tractava d’”una col·lecció irregular de bromes sobre processos biològics, ganyotes facials, acudits sexuals i humor mediocre”. Quasi res diu el diari. De fet, que això ho apuntés el periodista que ha escrit alguns dels discursos dels més destacats membres de l’administració Obama fa pensar.
El cas és que avui en Badalona, Casado i Albiol, han protagonitzat una mena de gag de la versió catalana de Dun and Dumber que ben bé podríem traduir per Dos faves molt faves. Ho han fet a compte de la possible inhabilitació del president Torra de la qual Casado no s’ha estat de recordar el paper del seu partit com a martell d’heretges. A Alejandro Fernández, per cert, quasi li deu d’haver entrat un infart en veure que el palentí per un moment se n’ixia del guió i li ha calgut recordar que, en realitat, el gag anava dels problemes dels badalonins. O dit d’una altra manera, de la problemàtica de les ocupacions d’habitatges a la ciutat. Una problemàtica, val a dir, esbombada des de fa unes setmanes per la premsa espanyola i que fa tuf a interessos molt foscos en surar, justament, en un moment de crisi econòmica brutal.
Una problemàtica, també, que de rebot ha posat al descobert que els bancs atresoren milers de pisos tancats. Vull dir, els mateixos bancs que Zapatero va rescabalar amb una pluja de milions dels contribuents que mai més no tornaran a les arques públiques. Uns bancs que, amb els comptes sanejats per l’Estat, van continuar desnonant famílies que havien tècnicament estafat i fent negoci com si no res.
El cas és que Casado i Albiol, avui s’han presentat en un pis ocupat, i després, el primer, ha aprofitat per a vendre la seua proposta d’una duríssima llei antiokupas i per a fer demagògia barata. Tot plegat, Masterman ha demanat,, ni més ni menys que Pablo Iglesias (a) el dimoni, instal·le uns quants okupes en el jardí de sa casa. I per què no en els terrenys immensos de la Zarzuela?.
La posada en escena ha estat lamentable i deslluïda per l’escridassada d’uns quants veïns. El guió nefast. La premsa a penes se n’ha fet ressò. Les televisions, les de la caverna, una miqueta. Ben bé, els tècnics de comunicació de Lloyd i Harry que se n’han fet càrrec del número, s’han lluït tant o més com els Farrelly en el seu dia.
Com siga, no és la primera vegada que a Badalona passen aquesta pel·lícula. La tardor de 2018, Albiol, desesperat per recuperar l’alcaldia, es va plantar també en un pis ocupat i va gallejar a cor què vols.
En realitat, el dirigent del PP s’havia limitat a imitar a Robert Ménard, alcalde del Front Nacional de Besiers quan tres anys abans va irrompre en un edifici del suburbi de la Devèze a recordar als refugiats sirians i altres nouvinguts obligats a viure en edificis abandonats que no eren benvinguts a la seua ciutat.
Casado hauria pogut vindre a Badalona a vendre, posem per cas, una mena de Plan Nacional de construcció d’habitatges de lloguer social a la manera de Zaplana -és a dir, un pla tot fet de mentides- només per a excitar als empresaris de la construcció que solen voltar per les immediacions del carrer Génova. Però heus ací que els màsters que acumula amb el mateix entusiasme amb què el seu confrare Fernández Díaz deu acumular estampetes de sants, no li han estimulat la imaginació política.
D’això, el de Palencia, va una mica mancat però quan trepitja Catalunya es torba més de l’habitual, es perd, es mareja… Fet i fet, no té ni puta idea d’on està i encara menys ara que té el cap en altres problemes molt més grossos com el de salvar Espanya des de la virtut de la política amb l’ajut d’una colla de companys de partit que tenen més a veure amb els mafiosos retratats per Gay Talese que amb Winston Churchill o la Merkel. S’ha de ser molt fava…
