El 9 d’agost es van celebrar eleccions presidencials a Bielorússia. Aleksandr Lukaixenko, que governa el país des de 1994, va guanyar les eleccions amb el 80% dels vots. Tot i així, les acusacions de frau electoral i les protestes contra Lukaixenko han estat les protagonistes de les últimes setmanes.
A l’esquerra, i sobretot en el moviment comunista, hi ha diverses opinions sobre la situació del país eslau. Concretament, dues maneres de veure i interpretar aquests esdeveniments. Una, la més visible, tancar files amb Lukaixenko. Bielorússia ha mantingut l’estètica soviètica, els seus símbols, les seves estructures, el KGB... L’economia està controlada per l’Estat i la major part de les empreses són públiques. El país té un bon sistema sanitari i l’alfabetització és molt alta. Perfecte. Els candidats opositors a Lukaixenko com Svetlana Tikhanovskaia reben el clar suport de la Unió Europea, l’OTAN i de grups d’extrema dreta, cosa que ens recorda al que va ocórrer amb l’Euromaidan a Ucraïna.
Des del meu punt de vista, no vull que hi hagi una intervenció d’’’Occident’’ a Bielorússia per a que oligarques europeus i estatunidencs es facin amb els serveis i empreses públiques del país i que es carreguin molts dels drets socials que els bielorussos gaudeixen. Tampoc vull que Lukaixenko i la seva tropa continuïn oprimint el seu poble. També són uns oligarques. El que vull creure és que les opcions no són entre Lukaixenko i OTAN, que pot haver-hi una opció alternativa. Però potser és així.
Hem d’abandonar aquesta retòrica de Guerra Freda. La Unió Soviètica, per bé o per malament, ja no existeix. Ni Lukaixenko és comunista ni Bielorússia un estat socialista. Ja n’hi ha prou de legitimar una dictadura. I ja n’hi ha prou, també, d’intervencions imperialistes que només serveixen per empobrir i explotar la classe treballadora.
