Al meu cap s'amunteguen moltes preguntes: ¿llum i taquígrafs a les presons? ¿Quan seran suprimits els maltractaments? ¿Són els jutges qui entorpeixen l'aplicació de l'amnistia de març? o ¿és el Govern el que, segons permet la llei d'amnistia de març, fa servir els presos polítics com a ostatges, per exigir pel seu alliberament un alt preu a l'oposició? La no abstenció electoral i sis morts va ser el preu pagat pel poble basc per aconseguir l'estranyament dels seus presos, segons Blanco Chivite, que per no ser d'ETA, encara que fos basc, va quedar empresonat.
Al migdia, un pres polític, sortit fa poc de la Model de Barcelona, m'explica detalls de l'últim intent de motí, dels esforços per elevar la consciència del pres social. De la seva llarga conversa dedueixo la urgència d'una reforma penitenciària racional.
A la tarda, surt un altre pres polític. A primera vista, sembla alegre per la seva llibertat. Té ulls de nen. Deu dies a la presó, deu dies incomunicat. Li pregunto pel tracte a comissaria. És molt parc en la seva expressió. Però les mans li tremolen i els ulls se li omplen d'aigua i odi. Com jo mateix el maig del 1976, està profundament espantat. Ho veuen tots els que m'acompanyen. Vam quedar muts. Què podíem dir?
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
