Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Seo Cizmich, creador i activista pels drets del poble gitano
"El poble gitano ha patit un colonialisme tan brutal que és un miracle que hagi sobreviscut a Espanya"
19/05/2020 Hemeroteca

La mare, grega. El pare, de l’antiga Iugoslàvia. Ell, un dels deu germans nascuts a Itàlia. “Som gitanos. És igual d’on. Al final com ens sentim és romanís”, remarca Seo Cizmich. Allà on ha viscut, ha fet de la poesia, el teatre i l’audiovisual, eines per visibilitzar i promoure el romanó, la llengua pròpia del poble gitano. És el seu idioma matern i el de bona part dels milions de persones d’ètnia gitana repartits pel món. Ara bé, a l’Estat espanyol, bàsicament són persones migrades les que fan que la llengua romaní no hagi perdut del tot l’alè en aquest territori. Recentment, Cizmich ha començat a dirigir la Romanò Kher a Barcelona, una iniciativa de l’activisme gitano per apropar al conjunt de la ciutadania la cultura i la història d’aquesta minoria ètnica, la més extesa a l’Estat i a tota Europa. I, tanmateix, àmpliament desconeguda, marcada per l’estigma i l’exclusió.

Persecució ètnica i cultural, intents de genocidi i polítiques d’assimilació travessen els sis segles de presència del poble gitano a l’Estat espanyol. “Si la gent conegués la nostra història, potser canviaria el color en què ens veu”, afirma Cizmich, en repassar els centenars de lleis dirigides a exterminar el rastre gitano i els impactes que arrosseguen a causa de la marginació. L’activista planteja que retornar a les gitanes i gitanos de l’Estat la llengua que els va ser arrencada és un repte principal del procés de reparació. Un deute històric que, defensa, els governs tenen pendent amb aquesta part de la població, marcada, fins avui, per un vaivé quotidià de racisme antigitanista i gitanitat resistent.


Hi ha activistes gitanos i gitanes que afirmen que la persecució contra vosaltres no ha acabat; que no és només història. Ho comparteixes? Diries que avui dia té lloc alguna forma de persecució?

L’antigitanisme està a primera línia de les nostres vides i és el culpable de la necessitat d’un moviment de resistència, enfront de l’històric aïllament del poble romaní i de la desconfiança generada cap a nosaltres. Intentem sobreviure enfront d’una imatge negativa del que som; intentem sobreviure al conjunt de pensaments negatius sobre nosaltres que dominen. L’antigitanisme està molt actiu en tots els camps de la societat, del polític, a l’acadèmic, a la vida quotidiana. Són creences el que hem de combatre. I això és un treball enorme, que ens ocupa el 80% de l’agenda i el temps de l’activisme romaní. L’antigitanisme ens impedeix avançar i gaudir en altres camps.


Com es manifesta el racisme contra el poble gitano?

 

En haver de justificar cada dia que som millor del que la societat majoritària considera. En haver de dir cada dia que no som com es pensa que som. És brutal sentir dir coses com: “No voleu integrar-vos”. Quina integració? A la forma de vida que et dissenya l’Estat? Portem 600 anys en aquesta societat. En som part integrant. Cal apropar les persones no gitanes als nostres pensaments sans. Som un poble que ha resistit a persecucions al llarg de la història i l’antigitanisme, com el racisme, no s’acaba. Per la qual cosa resulta important que creem eines per controlar els pensaments antigitanistes. Tenen un cost enorme. Una persona activista coneix els seus drets i els defensa, però moltes famílies tenen dificultats enormes.


En el si de les famílies, de les comunitats gitanes, es donen pràctiques que, potser no es consideren polítiques, però que a la pràctica suposen formes de resistència?

Totalment. Sense adonar-se’n, les famílies del poble gitano que no estan en el teixit associatiu també fan militància, cada dia, en viure la seva forma de vida. És una forma de protegir-se, alhora que també els implica patir racisme. El poble gitano ha patit un colonialisme tan brutal que és un miracle que hagi sobreviscut a Espanya, després de segles de persecució ètnica i cultural.


Una de les moltes conseqüències és que la societat majoritària, la no gitana, coneguem poc, o gens, la història del poble gitano?

La història que sabem està escrita per l’home blanc. Arribem a Europa amb coneixements i sabers, tenim una història mil·lenària, i crec que és important donar-ho a conèixer. Però no crec que sigui una responsabilitat del poble romaní. Hauria de formar part de l’agenda política d’educació. Si la gent conegués la història del poble gitano potser canviaria el color en què ens veu, que ara és bastant fosc; color de desconfiança, d’aïllament i de fòbia. Si coneixes la història, t’adones que és un poble que ha sofert totes les formes de discriminació i que, alhora, d’alguna manera, som símbol de resistència.


Una peça important de la cultura gitana, que una part significativa de la societat majoritària potser no coneix, és que el poble gitano té una llengua pròpia, el romanó o llengua romaní, desapareguda als territoris de l’Estat espanyol. Quin és l’estat de salut de l’idioma propi del poble gitano, més enllà d’Espanya?

 

És una llengua viva a Europa. És un idioma que s’ha barrejat amb les llengües dels llocs en els quals existeixen grups de persones gitanes. Ha pres paraules i ha prestat paraules. Amb les pragmàtiques antigitanes, a Espanya es va prohibir la llengua. Hi ha hagut un genocidi lingüístic. Aquí s’ha perdut la llengua romaní. Hi ha molt poca gent que la parli. De fet, és població migrant la que és parlant de romanó a Espanya i la majoria de persones no saben escriure’l. És gràcies a la població gitana que el parla que el romanò es manté viu. Ningú el protegeix com les seves parlants. Mantenir la llengua en la vida quotidiana suposa una mostra de la força del poble gitano.


I tu planteges que després d’anys i anys d’haver-se perdut en aquest territori, ha de recuperar-se?

Penso que el poble romaní té en la seva sang la memòria del romanó, de manera que ‘recuperar’ no és una paraula que m’agradi gaire per parlar de la nostra llengua.


Com ho descriuries, doncs?

El que hem de fer és obrir aquesta memòria; veure com ho fem perquè el nostre poble pugui parlar el seu idioma perdut. Més que de recuperació, hem de parlar de reparació. És imprescindible el compromís dels governs. La responsabilitat no pot quedar en la societat civil i les organitzacions, perquè existeix un deute històric de reparació, principalment a l’Estat espanyol.


Davant del repte d’aprendre la llengua, pot haver-hi dificultats que resultin de la precarietat econòmica en la qual viuen la majoria de famílies gitanes, del temps disponible, les prioritats…

Una de les opcions és apostar per l’efecte multiplicador de treballar directament amb les entitats gitanes dels barris i ciutats. Cal aprofitar molt més les noves tecnologies, també, però és cert que la bretxa digital està molt present entre la població amb menys recursos. El primer que necessitem és que el nostre poble pugui mantenir-se en el sistema educatiu i crear economia per al poble gitano.


A què atribueixes el gran absentisme escolar entre la població gitana? I què et fa pensar que s’aconseguiria vinculació a les classes que exigiria aprendre el romanò?

Això cal plantejar-ho a l’inrevés. La invisibilitat i el poc, o nul, reconeixement de la seva història i cultura causa el desinterès i la falta de sentiment de pertinença a l’escola? Són diversos factors els que expliquen la desvinculació. Sovint, la falta de confiança en el sistema i també com es projecten les prioritats. El sistema capitalista pressuposa la competitivitat com a garantia d’èxit, el sacrifici d’invertir anys en un futur que ningú sap si arribarà… Quan no tens les necessitats bàsiques garantides és molt difícil pensar a construir un futur de naips. Ara bé, cada vegada són més les persones gitanes que arriben a cursar estudis superiors. Hi ha persones gitanes en totes les professions i oficis.


Cosa que els estereotips sovint invisibilitzen…

 

Al cinema i la televisió falten molts papers per a persones gitanes que puguin donar vida a una diversitat de personatges sense que prevalguin els estereotips de l’imaginari col·lectiu. És a dir, un personatge d’una persona gitana metge, advocada, fornera o perruquera. Sense més! Moltes famílies gitanes treballen per compte d’altri, unes altres per compte propi. També el poble romaní sempre ha estat present a la literatura, el teatre i la pintura. Hi ha grans artistes!


Quin paper consideres que juga l’art desenvolupat des de la gitanitat en la lluita contra l’antigitanisme?

Hi ha artistes que s’inspiren en elements culturals per realitzar les seves obres sense més reivindicació. No totes les persones gitanes artistes tenen l’obligació de donar visibilitat a la causa gitana amb el seu art. Seria injust i limitar la seva llibertat d’expressió. Després hi ha els que som activistes a través de l’art per educar, conscienciar i transformar.


En el teu cas, què tenen a veure les teves creacions amb la teva identitat romaní?

 

Des de la reivindicació, la meva identitat és la base del meu treball. No concebo una cosa sense l’altra. El primer monument que es va fer a Roma en memòria dels romanís, i altres col·lectius víctimes de l’Holocaust, inclou una placa amb un poema meu, en romanó i italià. És una forma de reivindicar la massacre de la identitat cultural d’un poble. També vaig muntar una peça teatral amb lectura dramatitzada sobre la història de Johann Trollmann Rukeli, víctima del Samudardipen [genocidi contra el poble gitano].


Hi ha una particularitat del poble gitano respecte a altres pobles que és el fet de ser un poble transnacional. Què té en comú més enllà de les fronteres?

Vivim un mateix aire… Per mi és una cosa màgica. Ens uneix la nostra història, de sofriment i resistència per existir. I a les romanò parlants, la llengua. Et fa sentir en família.


Però aquí la població gitana gairebé no la parla. S’ha generat en aquest cas una barrera?

Aquí existeix el caló [sorgit del contacte del romanò amb les llengües dels territoris de l’Estat]. És important saber que deriva del romanó, que fa segles es parlava, però que les pragmàtiques antigitanes van provocar que la població gitana el deixés de parlar. Per la qual cosa no crec que hàgim de recuperar el romanó des del pla acadèmic, sinó des del sentiment romaní, des de la defensa de la nostra romaniphen [gitanitat], des del resistir-nos a desaparèixer.

 

 

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid