Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una lectura de 'Perill a la reraguarda'
20/10/2019 Memòria històrica
La causa obrera és la causa d’Irlanda,
i la causa d’Irlanda és la causa obrera.
              (James Connoly (1868-1916))

Joan Peiró és una figura coneguda i apreciada al Maresme. Com a referent polític, segueix viu en l’imaginari col·lectiu. És coneguda la seva relació amb el Forn del Vidre (Cooperativa del Vidre) de Mataró, laboratori d’enginyeria social i escola d’autogestió. Ell ajudà a la seva fundació quan s’instal·là a la ciutat el 1925, fou en aquest període quan realitzà una tasca considerable per a la fixació de la línia ideològica i organitzativa de la CNT. Va entendre el cooperativisme com a nova forma d’organitzar la societat, en un nou model d’anarcocooperativisme, perquè entenia que el cooperativisme havia d’estar imbuït d’esperit revolucionari.

El 19 de juliol de 1936, tot just vençut el cop d’Estat feixista, forma part del Comitè Local Antifeixista, a la Comissió de Proveïments,fins el 13 d’agost, que deixa el càrrec per a dedicar-se a tasques dins la CNT.

En molts dels discursos, articles, en els quals es fa una anàlisi de la seva trajectòria política i personal, indestriables l’una de l’altra, trobem que es ressalta, per damunt de tota altra consideració, la seva bondat, sovint se’l presenta com una mena de sant laic, obviant o menystenint la seva trajectòria de revolucionari. Creiem que algunes vegades aquest fet és el resultat del desconeixement de la seva producció intel·lectual, en d’altres hi ha una voluntat, per part de sectors benestants i benpensants, de recuperar la seva imatge, la de l’ideòleg del trentisme, dels Sindicats d’Oposició, que el  (1933) se separaren de la CNT disconformes amb l’hegemonia de la FAI, i també del crític amb els pseudorevolucionaris que malmeten la imatge del  nou model social resultat del procés revolucionari.

Gairebé mai no he sentit, ni llegit, en els actes,i articles apologètics que tracten del seu itinerari polític, la seva biografia, termes com, propietat col·lectiva, igualtat econòmica, Consells de fàbrica, societat sense déus, Estat, ni amos, o el concepte sovint exposat, del “sindicalisme com a únic instrument racional d’organització i gestió de l’economia llibertària”, totes aquestes  idees formaven part de les seves reflexions, del seu “corpus teòric”. Alguns autors han parlat de la influència que Salvador Seguí (1886-1923), exercí sobre la línia teòrica de J. Peiró, remarcant com aquell fou inspirat pel tipògraf, lliurepensador, maçó i anticlerical, Josep Llunas i Pujals (1852-1905), que difonia el seu ideari mitjançant la revista,  La Tramuntana (1891-1896). Podem dir que J. Peiró fou un seguidor d’aquest corrent de pensament dins el sindicalisme revolucionari de la CNT.  (Xavier Diez: 14-18)

En el pròleg del llibre Perill a la reraguarda, el seu autor Julià Gual i Masoller (1905-1964), mataroní, militant d’ERC, company de J. Peiró al setmanari Combat i després com a director, al diari Llibertat, Òrgan oficial Antifeixista del Consell Municipal, ens parla del J. Peiró autodidacte, del revolucionari que ha patit les tortures de la policia, l’empresonament i la “conducción ordinaria”,el trasllat de presó en presó caminant dies i dies per carreteres i camins de carro. Són aquestes adversitats el que forjarà el seu caràcter indòmit i rebel, sempre disposat a defensar el feble del seu opressor. L’autor del pròleg ens diu que els articles de J. Peiró que criticaven la “justícia de carretera” dels incontrolats, han tingut una interpretació interessada per part de la dreta reaccionària, dels enemics del procés revolucionari per tal de desprestigiar-lo, quan de fet, el que volia J. Peiró era assenyalar, per eliminar-la una de les xacres que desacreditava el nou model  de societat en construcció. “ Quin terrabastall van produir els articles que en Joan Peiró va publicar al diari Llibertat, de la ciutat de Mataró, els primers dies de l’aixecament feixista ! Hi va haver qui s’atreví a titllar-lo d’antirevolucionari i, fins i tot, de feixista. Hi va haver, també, qui s’atreví a més: a dir-li en plena cara que si no callava, de la seva pell, se’n farien tiretes. A tots, absolutament a tots, plantà cara Joan Peiró, i continuà escrivint, parlant i condemnant el que ell – amb veritable esperit revolucionari- considerava que era un greu perill per a la salut de la mateixa Revolució. No solament continuà escrivint el mateix to, sinó que, a primers de novembre del 1936 publicà en un volum tots aquells articles i n’afegí d’altres. Aquells articles tingueren una gran ressonància nacional, internacional, i fins i tot molts d’ells van ésser reproduïts per una bona part de la premsa mundial “ (Joan Manent 1976: 336)

Dos articles cabdals de, Perill a la reraguarda

Els dos articles esmentats foren publicats en un aplec de 23, amb el títol de Perill a la reraguarda, per Edicions Llibertat, Mataró 1936, hi ha  una segona edició de la Col·lecció Caps de Bou, número 7, 175 pàgines, impresa pel Patronat Municipal de Cultura i edicions Altafulla, el 1987. Del total d’articles, 12 foren publicats al diari Llibertat Òrgan Oficial Antifeixista del Consell Municipal, 2 al setmanari Combat, 2 a la Rambla, més 7 textos inèdits sense lloc ni data de publicació.

A l’article Els Consells d’Economia, Llibertat, Mataró, 26 d’agost de 1936, escriu: “Són aquests elements els Consells d’Economia, organismes la finalitat dels quals és la de servir de guiatge per a l’endegament del nou ordre econòmico-industrial,i aquest guiatge, que no és més que la base de les estructuracions sociològiques superiors a la societat capitalista, serà un formidable i immediat ajut per a la pràctica no sols del control de l’economia de la indústria, sinó, més a més, per als assaigs de col·lectivització de les indústries”. És a dir, que s’avança en dos mesos al Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del Govern de la Generalitat del 24/10/1936, pel qual s’iniciava un model d’economia mixta, de socialisme autogestionari, pel qual els obrers accedien al control de la producció i gestió de les empreses. Aquest Decret fou possible pel treball de formiga, de molts anys de pràctica i pedagogia revolucionària del moviment obrer, dels seus ateneus, cooperatives, escoles racionalistes, xarxes de suport mutu, que fixaren un model econòmic i social alternatiu al capitalista.

Joan Peiró era un sindicalista revolucionari, lluny del sindicalisme groc del pacte i la submissió, de la genuflexió continuadadels sindicats oficials del règim del ‘78, de la burocràcia, del servei als interessos de l’oligarquia i l’Estat com a òrgan de control polític. Era el representant d’un sindicalisme de classe, que no hauria acceptat el Pactes de la Moncloa (1977), en contra dels interessos dels treballadors, i tot el seu corol·lari dels pactes de Toledo (1995) Ell fou un protagonista destacat de les transformacions revolucionàries del període 1936-1939, des dels seus càrrecs com a Ministre d’Indústria amb el govern de Largo Caballero, el novembre de 1936, i com a Comissari General d’Energia Elèctrica el 1938, o en la seva continuada tasca de reflexió teòrica.

Segons el nostre criteri, dos punts cabdals destaquen del seu pensament, el de la violència i la justícia revolucionària, i el de l’ètica necessària en la construcció de la nova societat, sobre el primer punt transcric el que J .Peiró va escriure a La pistola amb la Creu, a Combat de Mataró el 18 d’abril del 1936, “El que no sabem és que hi hagi al món cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita la inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants”. El que ell escriu sobre ètica revolucionària ens recorda alguns fragments de l’obra del Che, Ernesto Guevara, quan parla de la construcció socialista de l’home nou, i dels estímuls morals en la construcció del socialisme, és curiós de constatar els punts de coincidència entre tots dos, malgrat la diferència en el temps i el context polític. Així en el primer article,  Els Consells d’Economia, llegim:Les conquestes materials, sobretot les econòmiques, res no signifiquen, són una cosa efímera, si no recolzen damunt de bases morals, com són les conquestes socials, la medul·la de les quals estigui representada per l’afirmació de la personalitat col·lectiva del proletariat”.

 Cal remarcar que els 23 articles foren redactats enmig del doble procés de guerra i revolució que s’havia iniciat després del juliol del 1936, amb la seva redacció J. Peiró volia donar resposta als problemes i les contradiccions resultat del procés de canvi social que s’estava vivint. Els temes tractats van des de l’esforç de guerra, el control social de la producció, la Nova Economia, la unitat antifeixista, les Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços, la justícia revolucionària i les accions dels incontrolats. Els articles que s’han pogut datar abasten el període del 18/04/1936 al 15/10/1936

Sobre la violència i els Tribunals Populars

Sovint, per mala fe o per desconeixement del context històric en el qual es produïren els fets, s’han fet servir les crítiques que J. Peiró fa en el recull d’articles, Perill a la reraguarda, per a desprestigiar el moviment anarcosindicalista i el procés revolucionari que s’havia iniciat amb la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes ( del 21 juliol al 27 setembre 1936) i el Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del Govern de la Generalitat de Catalunya.

 En diversos d’aquests articles, J. Peiró critica la violència gratuïta, sense sentit, les execucions extrajudicials sense garanties. Ell defensa la justícia revolucionària dels Tribunals Populars, la justícia de classe. Encara que la figura de la justícia burgesa porti els ulls tapats, com a senyal d’imparcialitat, sempre es decanta a favor de l’Estat, del capital financer, bancari, dels sectors que tenen el control econòmic i polític.

Potser perquè J. Peiró havia patit presidi, havia viscut la Llei de Fugues, aplicada als seus companys de la CNT, la deportació, la violència de la Federació Patronal exercida per la policia i el Sindicat Lliure a l’època de la guerra social (1917-1923), exigia que els feixistes, els possibles delinqüents, tinguessin dret a ésser escoltats, a la defensa jurídica a la qual no tingueren accés els militants obrers de la CNT, durant la monarquia borbònica.

 Com a explicació, justificació de tot l’abans esmentat, volem fer un comentari sobre l’article, Un curs d’actuació revolucionària, publicat  al diari Llibertat, Mataró, 27 d’agost del 1936. Correspon a les pàgines 37-43 de l’edició feta pel Patronat Municipal de Cultura i editorial Altafulla l’any 1987. Transcric l’inici de l’article, prou clar sobre la posició de J. Peiró sobre la violència revolucionària.

El curs serà petit, però eloqüent. En  el precís moment que el poble revoltat, amarat d’indignació, conquesta el poder de les ciutats i viles, és arribada per a ell l’hora de la justícia popular. Un poble que durant segles i més segles ha hagut de sofrir tots els escarnis, totes les vexacions, totes les injustícies econòmiques, socials i polítiques, troba  justificació a totes les seves violències. Si els burgesos aferrissadament explotadors cauen exterminats per la santa ira popular, la gent neutra, el poble espectador, troba una explicació a l’extermini. I el mateix passa si els exterminats són els cacics, els clergues entregats a les activitats polítiques de tipus reaccionari i ultramuntà, i tots els carques.

La revolució és la revolució, i és de sentit lògic que la revolució comporti vessament  de sang. El sistema capitalista, el poder temporal de l’Església i l’imperi de tots els caciquismes, a través dels segles han estat sostinguts i alimentats amb el dolor i la sang del poble. Lògic és, doncs, que en triomfar el poble, aquest tingui un moment per a vessar la sang dels qui han mantingut, durant segles i segles, llur poder i els privilegis llurs per mitjà de la violència organitzada, produint dolors innecessaris, sembrant malvestats i la mort.

L’article és el resultat de l’esclat d’un conflicte bèl·lic i d’una guerra de classes, que passant per la confrontació  del 1917-1923, i els Fets d’Octubre del 1934, generen una situació de venjança de classe, resultat dels odis, ressentiments, injustícies patides pel moviment obrer i altres sectors populars des del 1917 fins a l’inici de la guerra d’ocupació del 1936.

Deixat clar en la primera part de l’article la seva posició a favor del procés revolucionari, en la segona part defensa la justícia popular, però critica la crema d’esglésies, la crema de convents, com a una forma de violència innecessària, gratuïta, parla del “ vessament de sang inoportú i injustificat”. L’home que patí l’assassinat dels seus amics, Francesc Layret el 1920 i Salvador Seguí el 1923 a mans dels sicaris del Sindicat Lliure, braç armat de la patronal, no vol que una ignomínia d’aquestes característiques es torni a repetir, encara que sigui amb els seus enemics de classe, creu i exigeix l’aplicació de la justícia revolucionària.

Estableix una diferència ètica entre els esbirros del governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (1862-1938), i després governador civil (1920-1922), i el cap de la policia a les seves ordres Miguel Arlegui Bayones (1858-1924), i de l’altra banda els revolucionaris que imbuïts dels seus ideals de transformació social, de respecte a la vida de les persones, creuen que s’ha d’actuar amb ponderació, fent estalvi de la violència innecessària. J. Peiró en aquest article deixa els conceptes clars, com gairebé sempre fa en els seus articles i actuació política, alhora demostra la seva autoritat moral i humana exercint una crítica dura contra unes actuacions que creu que van contra  l’ètica revolucionària.

Conclusions

J. Peiró fou afusellat junt amb 7 anarcosindicalistes més al Camp de Tir de Paterna (País Valencià), el 24/07/1942. El feixisme exterminava a l’opositor polític, alhora que els actors i testimonis de les conquestes obreres i transformacions socials aconseguides en el període 1931-1939. J. Peiró es negà a col·laborar en l’organització del sindicat groc del franquisme, la Organización Sindical Española (OSE), més coneguda com a Central Nacional Sindicalista CNS), òrgan de control de la classe treballadora. Ell fou un exemple de dignitat política i personal, de coherència entre la seva ideologia i la pràctica política, formà part d’aquell estol d’apòstols de la política dels  segles XIX i XX, que engegaren el procés de construcció d’una societat  no sotmesa a la dictadura del capital, al servei de la majoria.

Agustí Barrera i Puigví.  Grup d’Historiadors Jaume Compte.  Hivern 2018.

Bibliografia

Albadalejo /Zambrano (2005): Jordi Albadalejo /Joan Zambrano, Inicis d’un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Badalona: edicions fet a mà

Diez (2017): Xavier Diez, El pensament polític de Salvador Seguí. Barcelona: editorial Virus ( p.14-18)

Foix (1976): Pere Foix, Apòstols i mercaders. Barcelona: edicions Nova Terra (p. 207-241)

Manent (1976): Joan Manent, Records d’un sindicalista llibertari català. París: edicions catalanes de París.

Peiró (1975): Joan Peiró, Escrits 1917-1939. A cura de Pere Gabriel. Barcelona. Edicions 62.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid