Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot
Vicent Andrés Estellés
Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.
Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia el poder als mateixos que en gaudien en el règim anterior i unes engrunes pels convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.
Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos del continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.
També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.
Però la consciència de que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.
Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.
Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants,.., després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.
Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.
I sí! la indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! no ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos” , amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, aquest seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.
Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrera no hi ha res i és conscient que només podem avançar.
Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.
La revolta catalana continua.
Ramon Muñoz Salló.
Salt, 16 d’octubre de 2019
