Fa uns dies vaig poder llegir l’entrevista que Xavier Puig va fer a Josep Maria Antentas a propòsit del seu llibre Espectros de octubre (Sylone) i això em va empènyer a llegir-lo. Una lectura molt recomanable perquè és interessant i oportuna. Interessant perquè es proposa analitzar des d’un mateix punt de vista dos moviments polítics que s’han desenvolupat en paral·lel, això és, l’independentisme i l’esquerra sorgida del 15M. Dues impugnacions del règim sorgit de la Transició, a cadascuna de les quals els ha faltat força per aconseguir la ruptura que buscaven i ara resten en la nostra societat com a espectres. Aquesta presència fantasmagòrica ens recorda el que podria haver estat i no va ser però a parer de l’autor, encertadament, no està sent atesa com caldria en les anàlisis actuals. Per la manca de profunditat d’aquestes anàlisis, pel blindatge dels respectius partits en aquest cicle electoral que sembla no acabar mai i, sobretot, per la manca de diàleg entre aquestes dues expressions rupturistes com són l’independentisme i l’herència del 15M. Aquest diàleg amb i entre espectres és un dels deures que cal que fem si volem que el proper assalt sigui més reeixit. I per això el llibre resulta oportú, perquè planteja el debat a temps.
Amb les pròpies limitacions d’espai —aquestes línies— i de temps —no n’he pogut dedicar tant com caldria a l’anàlisi dels darrers anys— em proposo recollir el guant que llença Antentas i assenyalar alguns punts forts i febles del seu assaig.
El que podria ser una de les virtuts principals del llibre esdevé, al meu entendre, una de les seves febleses. Em refereixo a l’enfocament “au dessus de la mêlée”, un pèl fred, amb el qual estan fetes la majoria d’apreciacions sobre els errors polítics comesos. Tots ens hem equivocat força però ens hem equivocat sent-hi. I els errors que mereixen ser esmenats només ho podran ser des de dins del moviment.
L’altre enfocament discutible és la visió massa esquemàtica de la història del catalanisme i de l’independentisme. Ignora certs moviments com l’independentisme combatiu dels anys 80 i posteriorment també la Plataforma pel Dret a Decidir. Aquesta mancança el porta a una identificació massa mecànica entre l’evolució del catalanisme i les elits polítiques de CiU. L’autor encara és deutor de la visió que li nega al moviment independentista un caràcter genuïnament popular pel fet d’haver-se supeditat als partits governamentals (tant CiU com ERC). Aquesta crítica a la seva falta d’autonomia és encertada i mereix ser escoltada, però tanmateix el moviment independentista no sempre ha seguit els partits sinó que en moltes ocasions ha estat al revés. És més complex.
Una part interessant és la que entoma la qüestió de la identitat, defensant la proposta de deslligar ciutadania i nacionalitat i també la construcció de noves identitats a partir de les lluites que vindran i la memòria de les passades, a l’estil de les “Lluites compartides” que promou Òmnium. Hi ha tanmateix aspectes en relació a la llengua que convindria discutir molt més a fons.
L’eix central del llibre és la proposta de lligar l’independentisme, ara que té la necessitat de revisar-se, amb les lluites antiausteritat, que en el seu moment va encarnar el 15M i que de ben segur renaixeran perquè el capitalisme entra cíclicament en crisi. Trenant la sobirania nacional amb la sobirania popular es podrà assolir una àmplia majoria social i alhora una major combativitat, tot plegat necessari en un procés de ruptura.
Per a aquest lligam es fa necessari un replantejament de la manera com l’independentisme s’ha relacionat (o millor dit, no s’ha relacionat) amb sectors sobiranistes que no són independentistes. Aquesta confluència només s’ha produït excepcionalment en llocs com Badalona, on la candidatura que va encapçalar Dolors Sabaté va construir aquesta aliança en base a la reivindicació conjunta de la República Catalana (ja sigui confederada amb la resta dels Països Catalans, amb la resta de l’Estat o simplement independent). Això obriria la porta també a considerar com a necessàries les aliances amb altres pobles de l’Estat, per tal de crear una situació de crisi del règim que obri les portes de l’autodeterminació.
És en relació amb aquestes aliances que Antentas escriu la que per a mi és la part més suggeridora del llibre, la que planteja com podria haver avançat la ruptura entre el referèndum de l’1-O i la proclamació fallida de nou dies després (p. 46-49). Un enfocament contrafactual però gens estrambòtic, que posa de manifest la necessitat de tenir sempre un pensament estratègic que ens faci valorar les decisions en funció d’allò que ens situï amb més poder polític per continuar el combat, evitant tant la por paralitzadora com la fugida endavant.
