Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«La lluita per la independència és també una lluita contra els símbols de l'ocupació que contribueixen a banalitzar-la»
Res a celebrar! La irrupció del sindicalisme republicà
18/08/2019 Hemeroteca

Que el 12 d’octubre i el 6 de desembre els catalans i les catalanes no tenim res a celebrar constitueix una de les reivindicacions històriques de l’independentisme. D’un component clarament simbòlic, però important, que es pot equiparar a la demanda de retirar les estanqueres dels edificis institucionals i el retrat del Borbó de les sales de plens, de canviar noms de places i carrers i d’enderrocar monuments franquistes, entre més. I és que la lluita per la independència és també una lluita contra els símbols de l’ocupació que contribueixen a banalitzar-la. Símbols que, al seu torn, són prou importants per als estats ocupants perquè s’hagin esforçat tant a erigir-los.

Entre aquests símbols, un dels més destacats és que el 12-O, Día de la Raza o de la Hispanidad, i que el 6-D, Día de la Constitución o de la Restauració Borbònica, siguin dies festius obligatoris del calendari oficial. Per això l’independentisme s’hi ha enfrontat de maneres ben diverses: els sindicats d’estudiants, organitzant classes amb els professors que s’hi sumaven; el municipalisme republicà, reivindicant que els ajuntaments no tanquessin i que no fos declarat dia festiu; manifestacions antifeixistes i actes de tota mena per a explicar-ne l’origen i significat; i, finalment, un fort lligam solidari amb els pobles indígenes de les ex-colònies de l’imperi espanyol que foren massacrats.

Fins ara aquesta reivindicació s’havia mantingut allunyada dels centres de treball. El món del treball n’havia quedat al marge i això no és només per la deixadesa i l’obediència espanyolista dels sindicats majoritaris, sinó sobretot pel fet que el sindicalisme sempre ha estat la baula feble de l’independentisme. Aquest darrer curs, la Intersindical-CSC ha obtingut uns resultats històrics, especialment en l’àmbit del sector públic català, cosa que no ha agradat gens al sindicalisme del 155. Encara queda molt camí per a recórrer, però el més important és que l’hem començat a caminar. La lluita independentista no es pot entendre sense el seu arrelament profund a les aspiracions democràtiques i de justícia social. Això exigeix, consegüentment, l’articulació d’un sindicalisme nacional i de classe, capaç de sumar la lluita sindical a la dinàmica que ja fa anys que viu el nostre poble. Al nostre entendre, la lluita de classes i la lluita d’alliberament nacional són inseparables. Per això, cal considerar una debilitat davant l’estat la situació sindical que encara vivim.

Justament perquè això va canviant, podem entendre que la Generalitat de Catalunya hagi atès una de les demandes que la Intersindical-CSC va formular al govern l’any 2018, justament recollint la reivindicació històrica de l’independentisme: que el 12-O i el 6-D no fossin festius obligatoris al calendari oficial català. Una victòria simbòlica que, certament, no podem magnificar, però alhora tampoc no podem restar-li importància: d’una banda, perquè obre la porta a habilitar un calendari laboral no subordinat al simbolisme del règim, quelcom que fins ara quedava a mercè de les empreses privades (com per exemple, el grup Bon Preu) o de la desobediència d’ajuntaments republicans (com per exemple, la Badalona de Dolors Sabater). En canvi, per als treballadors públics, quedava completament prohibit: posem pel cas, la direcció d’un centre educatiu no podia dissenyar un calendari laboral prescindint del 12-O i del 6-D com a festius obligatoris, i encara menys, els mestres no podien decidir de treballar aquell dia, a canvi d’un altre. Tot això pot canviar.

D’altra banda, com deia, això és un símptoma que el sindicalisme independentista avança, a mesura que guanya arrelament social i representació entre la classe treballadora catalana. I és per això també que la patronal espanyolista i el sindicalisme del 155 s’han mostrat furibunds amb la proposta, com una mostra més del temor que els provoca que l’independentisme català s’articuli en l’àmbit sindical. Sorprenentment, però, a les veus del sindicalisme del règim, s’hi ha afegit la crítica ferotge d’alguns sectors i personatges (que representa que haurien de ser considerats d’esquerres o, fins i tot, independentistes) que, desatenent les reivindicacions històriques, han considerat que aquesta conquesta era un retrocés.

L’argument, encara més sorprenent, és que la conquesta liderada pel sindicat independentista es tradueix en la ‘pèrdua de dos dies festius’, cosa que no només és mentida, sinó que implica un gran desconeixement de la legislació laboral, ignorant, a més, el caràcter de la nostra lluita. És evident que la Intersindical-CSC no proposa de ‘renunciar’ a dues festivitats, adduint les raons simbòliques que s’han descrit més amunt. Seria tan absurd com dir que, en reivindicar un marc català de relacions laborals, aspirem a un salari mínim interprofessional inferior a l’espanyol o a unes condicions de treball pitjors. No cal dir que cal concretar l’articulació d’aquesta demanda i, fins i tot, la seva extensió a la resta de sectors productius i que, en tot cas, l’objectiu evident consisteix a bescanviar aquestes festivitats imposades per unes altres que siguin pròpies i justes.


Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid