Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Protegim les víctimes o els agressors?
13/04/2019 Hemeroteca
Lila Thomàs. Font: dBalears Lila Thomàs. Font: dBalears

La resposta sembla senzilla i clara... hem de protegir les víctimes de les violències masclistes. No resulta tan clara quan analitzem la realitat. La Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género, ho fa, amb una sèrie de mesures entre elles, que si una dona víctima de violència és treballadora pública, té garantit el trasllat de lloc de feina, lluny de l’agressor, amb les mateixes condicions laborals. Vaig viure diversos casos en la meva etapa al capdavant de l’Institut Balear de la Dona, amb bona col·laboració amb el Director General de Funció Pública Bernat Ramis.

Una mesura justa, de protecció direu. Però ... qui es mou, qui es trasllada de lloc de residència, qui ha de canviar d’escola, d’institut, les filles i els fills? La víctima. L’agressor roman a ca seva, al seu lloc de residència, amb la seva família, el seu entorn d’amistats, de feina.

Na Mireia Boya Busquet ha fet pública la seva renúncia al Secretariat nacional de la CUP, on exercia el càrrec de portaveu pels atacs psicològics que, va dir, rep des de fa temps d’un company i després que la formació política no hagi mogut fitxa. Se’n va per «cuidar-me». Una passa al costat, perquè diu Ens tornarem a veure als carrers, a les places, arreu. I encara afegeix, en una piulada, davant la rumorologia que ha sorgit en fer pública la seva renúncia: Un cop més ens centrem en el qui i no en el què. I això passa per no fer córrer rumors sense cap tipus de fonament i que podem fer mal a terceres persones. Us demano respecte, rigor i temps.

Crec que l’hem de creure, té tot el nostre respecte, intentarem que aquest article tingui rigor, i sobretot, temps, en necessita per refer-se, per poder continuar endavant. Protegim la víctima, és cert.

Aquest fet m’ha mogut a reflexionar, no estem protegint l’agressor? El qui és important, tant o més que el què, en el cas que ens ocupa, no per dolentia, no per xafarderia.

La direcció de la CUP ha fet un comunicat just després de conèixer-se la notícia, per cert ambdós comunicats els trobareu a aquest mateix mitjà digital, on: lamenta els fets i reitera el compromís per seguir treballant per garantir espais segurs i lliures de violències... També reconeix que no és impermeable a un sistema patriarcal que travessa les nostres vides i les nostres pràctiques militants....A més la comissió feminista estudiarà la denúncia... Continuaran treballant en el protocol per abordar agressions masclistes...

No ha afegit que suspenia de militància l’agressor, mentre s’investiga la denúncia. Això diríeu que és una protecció a l’agressor?

No és un cas qualsevol. Parlem d’un partit d’esquerres que s’autodefineix com a feminista. Que ha donat mostres d’exercir les formes feministes, en el llenguatge per exemple. Per això ens dol especialment aquesta renúncia de na Mireia Boya Busquet. Una valenta dona que fa una passa enrere.

Feminitzar la política no és tenir al capdavant de les llistes electorals dones en lloc d’homes. Són necessàries, no ho dubteu, però no hem de creure que això basti. Ni tenir llistes cremallera, per normativa. Tenim lideresses de partits de dretes que no són feministes i ho proclamen amb orgull.

Feminitzar la política és més que tot això. És una altra manera de treballar al si dels partits, de les direccions. Sense lideratges jerarquitzats, masculins, narcisistes com en tenim tantes mostres. Aquests, poques vegades fan una passa al costat.

Feminitzar la política és treballar en equip, de manera cooperativa. Sense pors a les errades, reconeixent els encerts no només fruits de qui està al capdavant del col·lectiu.

Feminitzar la política no s’ha de limitar a la coresponsabilitat, en la cura i atenció a la resta dels membres de la família, siguin infants o persones majors. També ho és, però no basta.

Ser feminista i d’esquerres és un compromís, no ha de ser un eslògan. S’ha de demostrar en la pràctica política sigui a les institucions, a les entitats i associacions de la societat, sigui al si dels partits polítics.

No és fàcil, ni hi ha receptes, vivim en un món contradictori i nosaltres també ho som. Per això s’agraeix quan hi ha respostes valentes, autocrítiques, a errades. Perquè som persones humanes.

Per això pensàvem que hi hauria més valentia, més autocrítica, més assumpció de responsabilitats, en la resposta a la renúncia de na Mireia Boya Busquet. Perquè no volem protegir els agressors, No s’ho mereixen.

I us recoman un llibre, Nou sobiranisme i feminismes coeditat per Lleonard Muntaner, CIEMEN, i Fundacions Darder Mascaró. Hi trobareu reflexions molt interessants de dones joves, no tan joves, totes elles sàvies, feministes. Un llibre que ens fa reflexionar, que ens enriqueix, que ens interpel·la com a persones compromeses en transformar aquesta societat, en capgirar-la, perquè és patriarcal, injusta, insolidària.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid