El passat dissabte 30 de març, Endavant (OSAN) vam celebrar les segones jornades organitzatives nacionals, a Gràcia (Barcelona). Són les segones, després de les que vam fer l’1 d’octubre del 2016 a Sabadell. Amb el lema «L’únic camí: l’organització i la lluita. Pensem col·lectivament, construïm juntes!», vam centrar-nos a reflexionar i aprofundir en la nostra estratègia i acció política, així com a debatre què vol dir militar a Endavant.
La jornada, que va aplegar vora 150 militants d’arreu dels Països Catalans, va servir per consolidar una cohesió ideològica i organitzativa ben necessària per contrarestar les pressions del capitalisme, del patriarcat i del reformisme. Entenem que aquesta cohesió es fomenta a partir de la idea de la utilitat de l’eina on militem, Endavant, i de l’acció política que fem. Per això, vam abordar què hem de millorar per fer-la més útil per a les classes populars i com, coneixent-nos, podem empatitzar en les diferents tasques, situacions i espais on participem com a militants.
En aquest sentit, vam reforçar la necessitat d’evitar que es desactivin els espais de lluita perquè es dediquen a la lluita institucional. Correm el risc que les pròximes conteses electorals es presentin com a necessàries per fer un front antifeixista institucional que només reforça el PSOE i consolida el règim del 78, alhora que arrossega «l’esquerra» parlamentària cap a una lògica de defensa de mínims que desactiva qualsevol alternativa política. No hi ha res a defensar des d’una posició estàtica: cal avançar per fer-ho.
Entenem que Endavant hem de ser un dels agents que desactivi aquesta cooptació: el front antifeixista ha de ser als carrers. I ha de ser allà des d’on posem damunt de la taula la proposta que fem com a organització i com a Esquerra Independentista: el programa feminista d’Unitat Popular. Fins i tot les reivindicacions que plantegem en el programa #ÉsDeMínims, tot i que són volgudament parcials per poder agregar-hi una gran majoria de la classe treballadora i de les classes populars, són inassumibles per al sistema i ens permeten passar a l’ofensiva política.
Som conscients de la pertinença d’aquesta dialèctica entre demandes immediates i horitzó final. Per això, seguim en la línia de treballar i persistir en el nostre objectiu final: la conquesta del poder polític i la supressió del treball assalariat i de tota explotació. I ho fem des de la certesa que no és possible liquidar progressivament el sistema capitalista mitjançant reformes legislatives, i que el poder no és un conjunt d’institucions a prendre.
Així mateix, assumim que la independència dels Països Catalans és un camí que no es pot recórrer únicament ni amb l’instrumental de la democràcia realment inexistent, ni amb els que han fet de la tríada d’eleccions, parlament i partits polítics el dogma que un govern és democràtic. Cal que tinguem present que els punts d’intersecció entre la lluita per l’emancipació nacional, la lluita contra l’explotació capitalista i la lluita contra el patriarcat no havien estat mai tan nombrosos als Països Catalans com ho són ara.
Que el poble pugui guanyar el poder a l’estat i fer efectiva la independència passa per una acció de masses destinada a neutralitzar la capacitat de consens i coacció d’aquest estat damunt de la població i del territori. Això, a hores d’ara, no serà possible si no treballem per aconseguir un poble mobilitzat i disposat a persistir fins a les últimes conseqüències. Per això, l’únic camí passa per l’organització i la lluita. Pensem col·lectivament, construïm juntes! Avançar és l’única manera de no retrocedir!
