En l’era de la susceptibilitat, Twitter és l’oxigen. És el medi per on transiten tots els virus, els bacteris i els nutrients de qualsevol polèmica. L’última, el gag d’”El Intermedio”, el programa de LaSexta dirigit pel Gran Wyoming, on l’humorista Dani Mateo es sonava amb la bandera espanyola mentre llegia un prospecte de Frenadol.
El gag es va emetre dilluns 29 d’octubre però el soroll es va amplificar a finals de setmana, atiat pel degoteig dels comunicats de les empreses publicitàries amb espais comercials al programa o directament patrocinadors del presentador, com Clínicas Baviera, Neuw Denim, Álvaro Moreno, Princels Vendetta, Temptu i Wahl.
El resultat: amenaces, l’acarnissament a Twitter que ha obligat Mateo a tancar el seu compte, la retirada del gag de la web de LaSexta i la petició de disculpes del director del programa i el mateix còmic, admetent que no hi havia intencionalitat política.
Mateo ha assegurat aquests dies que, amb l’humor, pots coincidir-hi o no, et pot fer més o menys gràcia, però que les “pallassades” formen part de la llibertat d’expressió. Una llibertat d’expressió que, en els temps que corren, ostenta mala salut: Espanya té exiliats polítics per haver fet lletres de cançons, condemna tuitaires per fer bromes sobre Carrero Blanco i aplica els agreujants de delictes d’odi cada vegada que un posicionament molesta l’statu quo (caldrà prestar atenció a com evoluciona l’amenaça sobre el poble d’Altsasu per haver fet sonar les campanes en l’acte de Ciudadanos i Vox, en el més pur estil fatxenda i provocador de l’extrema dreta).
El més greu d’aquestes crítiques d’aquests dies no són les mostres d’idiotesa que sempre aprofiten la veda per gala de la pròpia estupidesa –com el conseller d’Educació de Ceuta (del PP) que va oferir 1.000 euros a qui partís la cara a Mateo. El més greu són els comunicats que comencen amb un “respectem la llibertat d’expressió però”. Aquest “però”, aquest “però”! Si respectes la llibertat d’expressió no la pots acotar, tan sols, a la legalitat vigent perquè la llibertat d’expressió és, precisament, això: llibertat per dir el que et sembli, sigui legal o no.
Tot plegat, la polseguera s’ha aixecat mentre els mitjans han dedicat minuts preciosos per explicar-nos que la princesa Elionor de Borbó ha fet el seu primer acte públic per llegir el primer article de la Constitució. Que visquin els humoristes i els pallassos per poder ridiculitzar tot allò que no ens sembla bé. El sentit i el rerefons d’aquest acte de gala em conviden a dir coses que no sé si conjuguen ni amb la realitat ni amb l’estretor que s’està donant a la llibertat d’expressió.
Sort dels còmics. Qualsevol reflexió és sobrera després de com va reaccionar l’equip de l’”Està Passant” a TV3, sonant-se amb una senyera que sortiria d’un dispensador. Sensacional.
I, encara que no sigui per riure, em permeto recuperar una de les reflexions amb les quals Dani Mateo es va acomiadar de Twitter: “Només volia recordar-vos que, mentre riem, no ens peguem i això és bo. Molt bo. A la guerra no hi ha rialles”. En l’era de la susceptibilitat, hem deixat de riure’ns de nosaltres mateixos per viure permanentment enfadats. Un símptoma dels nostres temps.
