Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Diàleg" o propòsits d'aniquilació?

Antoni Puigverd, publicava el 17 el novembre de 2012 un article titulat «La ‘guerra de Margallo’, textualment deia: «A l'estiu de 1873, el governador de Melilla va ordenar que comencessin les obres d'un fortí militar per protegir la ciutat. Havia d'alçar-se prop d'un terreny que la gent del país considerava sagrat perquè hi estava enterrat Sidi Guariach, un sant local. Indignats, 6.000 rifenys van baixar, armats, de les muntanyes. Així va començar una guerra que va durar mesos; i que va acabar en empat, malgrat els bombardejos dels cuirassats espanyols sobre la població civil del Rif. El governador hi va deixar la pell. Es deia Juan García y Margallo i era besavi de l'actual ministre d'exteriors. Més conegut és el desastre d'Annual (1921), en què l'exèrcit espanyol va ser humiliat pels rifenys d'Abd el-Krim. També hi va participar un avantpassat del ministre. Un oncle avi, capità del regiment Alcántara 10, que va ser exterminat mentre protegia el replegament espanyol. Assetjats per l'enemic i davant d'una mort segura, un general va encoratjar-los: "¡Soldados! Ha llegado la hora del sacrificio. Que cada cual cumpla con su deber. Si no lo hacéis, vuestras madres, vuestras novias, todas las mujeres españolas dirán que somos unos cobardes". En memòria d'aquests fets, el Govern de Rajoy va atorgar, fa ben poc, al regiment Alcántara, la Gran Cruz Laureada de San Fernando a títol pòstum. Hi va assistir, somrient com sempre, el ministre Margallo, alt funcionari de l'Estat, expert en economia europea, diputat ja dels temps de la UCD. Un tipus madur i simpàtic, que parla cada dia de Catalunya amb una barreja de legalisme i patriòtica estupefacció».Si combinem la lectura d’aquest article amb la de Paul Preston sobre «L’holocaust espanyols» i les accions sanguinàries de Millán Astray, Franco i gent com els ancestres familiars i ideològics dels actuals polítics del nacionalisme espanyol s’adonarem dels fonaments criminals que hi ha a sota de les estructures de l’estat espanyol. 

Com podem veure aquest ex-ministre del PP, Garcia-Margallo, no ha trencat amb el passat dels seus avant-passats militars africanistes i manté unes posicions imperialistes molt semblants a les dels seus progenitors en el conflicte entre els Països Catalans i l’estat espanyol; això que diu Puigverd de «somrient com sempre» em sembla una mirada complaent, pròpia d’un diari monàrquic i unionista perquè aquest exeurodiputat madrileny que va de «valenciano» i «d’amic de Catalunya». al que li llencen floretes perquè en certs cercles passa per ser el més "intel·lectual" del PP, es torna rabiós, rancuniós i colèric, cada vegada que es qüestiona l’ultrareaccionarisme que hi ha al si de la Constitució espanyola i els seus procediments de priorització del madrilenyisme castellà, supremacisme i anticatalaniste, estructuralment antidemocràtic, demofòbic, que hi ha per a [no] "canviar-la" o "reformar-la", essencialment, sense cap consideració per les minories nacionals que han de suportar l’opressió espanyola de manera «inqüestionable» nitampoc cal cap reconeixement de la legislació internacional, ni dels drets humans, ni del dret a l’autodeterminació perquè el subjecte polític per al PP-Ciudadanos, PSOE i Podemos-IU és només el «pueblo español» i la resta de nacions (Països Catalans, Euskalherria...) no tenen dret a tenir drets, ni a decidir ni a tenir estat propi ni a res, només a acceptar les molletes que els atorguen graciosament des de l’Estat-Madrid els que es comporten com els «putos amos» colonials.

Des del cinisme, la prepotència i l’arrogància suprema, tant Garcia-Margallo, com Arrimadas, Sánchez i Iceta, aquest darrer afirmava en un programa de Catalunya ràdio, entrevistat per Mònica Terribas, que ell i el seu partit, en realitat el PSOE, estaven disposats a «escoltar» els independentistes, però venia a dir que ja els poden dir el que vulgueren que no ens farien gens de cas, perquè la impressió que em feu és que «faran les oïdes sordes», li entrarà per una orella i li eixirà per l’altra, ja poden demanar el dret a la sobirania de Catalunya i reclamar el dret a l’autodeterminació i l’alliberament dels ostatges de l’estat, però no us farem ni cas perquè la justícia és "independent", hi ha "separació de poders" i "estat de dret"... El que és segur és que ens seguiran apuntant amb les armes de la «llei», de la policia nacional espanyola i de l’exèrcit imperial... em va semblar que deia insinuant-ho si saps llegir la lletra petita. Davant d’aquesta posició d’extrema dreta i antidemocràtica, (Iceta i Borrell, entre d'altres, assessors de F. Gónzalez quan es van crear el GAL), el «diàleg» es torna una perfecta farsa. Si no hi ha reconeixement de l’altre des de l’equitat, la justícia, la sinceritat i l’honestedat, si no hi ha disponibilitat a acordar, és una pèrdua de temps o fer volar coloms i frustracions.

Mentre hi hagen ostatges de l’estat tancats a la presó no és possible cap diàleg, ni per tal d’aprovar pressupostos ni ser moneda de canvi de res, el «diàleg» amb ministres antidemocràtics, mafiosos i fatxendes, com el profeta Borrell, que era ministre quan es va crear el GAL,anticipant el futur anuncià que els independentistes republicans donarien suport als pressupostos del seu partit, esdevé una indecència d’una obscenitat pornogràfica. Primer que òbriguen les portes si s’ha acabat de tancar l’acusació falsa i ultramontana de l’ínclit Llarena, el pare del qual quan era de la casta judicial va denegar l’extradició de criminals nazis com León Degrelle que vivien a Espanya com si foren déus, amb impunitat absoluta i protegits pel règim franquista, durant la dictadura feixista i la «democràcia» continuista del postfranquisme. Poden les "víctimes" de tortures i maltractaments 'dialogar' amb els seus botxins?

Aquest ex-ministre d’exteriors del Govern espanyol, Garcia-Margallo, net i nebot de colonialistes sanguinaris espanyols al nord d’Àfrica, a l’endemà de les acusacions de l’actual lider suprem del PP, un tal Casado ( que defensa el genocidi a Amèrica com una gran gesta perquè ignorant no s'ha llegit a Svetan Todorov "La conquista de Amèrica) que li retreia al president espanyol, Sánchez, de fer suport al «colp d’estat», defensava Margallo, el 25 d’octubre d’enguany a Catalunya ràdio que l’1 d’octubre de l’any passat, abans i després, a Catalunya hi havia hagut un colp d’estat, que no calien les armes ni la violència per tipificar-lo de colp d’estat i tractava d’adoctrinar-nos amb el 18 Brumari i el colp d’estat de Primo de Rivera (comparant les declaracions democràtiques amb colps d’estat militar carregats d’armes), perquè si no hi ha, colp d’estat, se l’inventen fantàsticament amb filibusterismes, falsedats i mentides infamants... Per això Margallo amenaçava dient que per molt que vulguem independitzar-se des de Catalunya l’estat espanyol «mai acceptarà abandonar Catalunya i els Països Catalans, considerades de manera colonial, «per les bones», no es retirara l’estat pacíficament, "ni lliurarem les claus de les dependències ni "arriaremos" la bandera», ni hi haurà cap pacte, venia a dir, al contrari tractarien d’espoliar-nos, reprimir-nos, dominar-nos i sometre’ns per la força bruta i mitjançant el monopoli de la violència. Això és parlar clar, com a putos amos des de la prepotència i l’arrogància imperialista. També l'avi de l'actual president del govern espanyol, un tal Antonio Castejón Espinosa, fou un legionari, colpista anomenat "El carnicero", amic i camarada del militar sanguinari Queipo de Llano. Sembla que l'organigrama de l'estat espanyol s'ha reproduït ideològicament i biològicament sense cap ruptura democràtica; les generacions actuals del'estat espanyol sembla que obeeixen els seus ancestres anteriors.

Igual la senyora Arrimadas, d’una ignorància colossal, filla d’un gran torturador, un tal Rufino Arrimadas, comissari de policia a les dependències policials de Via Laietana de Barcelona, quan torturaven els famosos torturadors germans Creix sota la seua direcció durant la dictadura feixista, agredint i apallissant a «rojos» i «separatistes», amb el mateixos mots que fa servir aquesta diputada al parlament de Catalunya quan esmenta als líders polítics i civils independentistes, «separatistas» com si el feixisme franquista romanguera impertèrrit i hi hagués una «continuïtat» perfectament identificable en les maneres, el llenguatge, en la crueltat i l’odi que vomiten cada vegada que obrin la boca aquests residus franquistes; ¿com li va a semblar malament a Arrimadas que els policies i militars espanyols agrediren els pacífics ciutadans que volien votar a una urna l’1-O, si està acostumada a la crueltat i l’odi criminal, ha mamat la tortura, l’odi, el sadisme i la violència contra els altres al si de la seua pròpia família? Aquestes maneres són les que han mamat de manera «natural» els que formen part de l’entramat endogàmic de l’estat espanyol, per això no ens estranya gens que diga, com si fora analfabeta en història, que a Lluís Companys no el va torturar ni assassinar l’estat espanyol perquè són els autèntics representants del nacionalisme espanyol i el feixisme franquista de tota la vida i segurament saben que fou l’estat espanyol feixista i franquista, aliat del nazisme de Hitler i el feixisme de Mussolini el que va lliurar al president de Catalunya a la policia franquista, com el seus propis ancestres policials i militars, per a ser torturat i afusellat a mans de l’exèrcit espanyol, que és l’estructura nuclear de l’estat espanyol junt a la magistratura, la policia i d’altres que no s’han depurat, ni reformat ni canviat, romanen igual com durant la dictadura franquista; per això condecoren als policies que apallissaren la pacífica ciutadania de Catalunya i al torturador «Billy el Niño» amb total impunitat; és evident que aquesta diputada de «Ciudadanos» no ha trencat amb la ideologia feixista del seu progenitor torturador i al parlament de Catalunya encarna, diàriament i ideològicament, en les seues arengues espanyolistes, el super-nacionalisme banal espanyol, el nucli dur i pur d’un estat que no ha deixat enrere els seus fonaments feixistes, supremacismes i antidemocràtics que els polítics i legisladors franquistes i postfranquistes han reproduït a la Constitució i el règim del 78, perpetuant en les interpretacions i actuacions polítiques en defensa de la unitat d’Espanya, com a dogma superior, el franquisme residual i hegemònic que hi ha al si de l’entramat de l’estat espanyol. O ignorància o cinisme o les dues coses a la vegada.

El feixisme propi de la majoria del nacionalisme espanyol demofòbic i anticatalanista, s’ha perpetuat en forma de monarquia borbònica, hereua del franquisme, de la corrupció i del supremacisme espanyolista, tant lingüísticament, com legislativament i nacionalment, en tots els partits espanyolistes i cortesans de Madrid, des de Vox a Podemos; tots, cadascú a la seua manera defensant la unitat de la pàtria espanyola per la força bruta, tot i que els de «Podemos» hem de reconèixer que sovint afirmen, de boqueta i contradictòriament, que estan disposats a acceptar el dret a decidir, «a l’ideari» (com afirmava Pissarelo) però, no a la pràctica», sense concreció, quan es fa un referèndum, posem per cas, l’1-O de l’any passat, i poden comprometre’s "in situ" es neguen a participar i reconèixe-lo com a vàlid, tret de Dante Fachin, Àngels Martínez i els seus, doncs els líders de «Podemos» proposaven que cal "resar i pregar-li als déus" espanyols des de la impotència política, que no es faça cap votació per l’autodeterminació i s’ubiquen, com feren Rabell i Coscubiela, d’En Comú Podem, quasi en la mateixa línia que el PP-PSOE-Ciudadanos i Vox, és a dir a l’extrema dreta, juny al feixisme, sent aplaudits per la dreta i els feixistes amb mentides i falsedats, com això tan cínic que deien que els independentistes no respectaven la «minoria» espanyolista a Catalunya que disposa de tots els mecanismes, recursos i dispositius de violència i força bruta de l’estat espanyol (exèrcit, policies, guàrdies civils...) els media i el monopoli de la violència «legal» i «il·legal», de la guerra bruta i neta, que manen del tribunals de "justícia" des d'on «els afinen les sentències» o s’inventen les acusacions, amb infàmies i calúmnies, per continuar l’opressió estatal contra Catalunya i els Països Catalans. Però és que aquesta gent d’Iniciativa per Catalunya (Rabell, Coscu, Herrera, Saura, Jordi Guillot...) , fa anys estafaren a Els verds per Catalunya, pactaren amb ells per quedar-se el seu logo i treball polític de política ecologista, des el paradigma productivista i contaminador; igualment, abans, durant i després de l’1-O, en general, es feren l’orni i quan es tracta de continuar l’opressió espanyola, s’alien, gairebé sempre, amb l’entramat de l’estat, tot i auto-proclamar-se "sobiranistes". Per defensar la unitat de l’estat a qualsevol preu. No tenen vergonya d'aliar-se amb l'extrema dreta, tot i definir-se com a "sobiranistes" i "comunistes".

En aquestes condicions, al meu parer, no podem estar «a favor» del diàleg però tampoc del tot «en contra». No podem oposar-nos al «diàleg» perquè, donada la correlació de forces, és necessari trobar alguna solució adequada i  si pogués ser pactada; negociar és necessari per resoldre conflictes, però com pactar amb els que no volen pactar ni reconèixer el dret a l’autodeterminació de Catalunya, no és una cosa impossible?

Per això, seria convenient, si pot ser, a més de posar en marxa el Fòrum o si voleu la "guingueta", de diàleg encapçalat per Lluís Llach, triar a gent de cada partit i associacions sobiranistes, de perfil dialogant i negociador, de l’estil posem per cas, com Jaume Asens d’En Comú Podem, Núria Parlon del PSC, Carles Puigdemont del Pdcat-Junts per Catalunya-Crida, Marta Rovira o Toni Comín per ERC, Anna Gabriel o David Fernàndez per la CUP, Elisenda Paluzzie de l’ANC, Marcel Mauri d’Òmnium... reunits a Ginebra, com feren Arnaldo Otegui i Jesús Iriguren per pactar la fi de la violència al País Basc, per arribar a un acord que pose fi a la violència de l'estat contra Catalunya i els Països Catalans, un acord escaient que arribe al 80% del parlament de Catalunya per tal de convocar a l’estat de Madrid perquè vinga a «dialogar» a Catalunya o a Ginebra, amb observadors i mitjancers internacionals, a veure quina «proposta» fan per tornar a enganyar-nos, per prometre’ns la lluna i després no complir res de res. No podem confiar en la paraula de l’estat espanyol des de fa més de tres segles que ens han dominat, enganyat, escanyat i apallissat per reprimir-nos.

I tanmateix, sabem que no reconeixeran la votació de l’1-O de l’any passat i segurament sense un referèndum «pactat» (encara que sovint diga’m que ja l’hem votat l’1-O passat i l’hem guanyat,) no hi haurà cap solució real i el conflicte entre Catalunya i Espanya s’enquistarà i no es podrà resoldre i es podrirà, perquè sabem com deia Margallo amb la seua «sinceritat diplomàtica» habitual, que l’estat espanyol mai se n’anirà de Catalunya «pacíficament» i sense violència; segurament perquè Catalunya i els Països Catalans són la mamella del forat negre, xuclador immens de recursos, que és el Madrid cortesà i anticatalanista; el que ens obliga a concloure, malgrat el nostre pacifisme i antimilitarisme, desobediència civil i voluntat de «diàleg», caldrà cercar la manera de fer fora dels Països Catalans a l’estat imperialista com han fet els tots els països del món que abans eren colònies d’Espanya; l’estat espanyol no sap què és això del diàleg ni del pacte, ho viuen com una «humiliació»; segurament només poden pactar els partits espanyols, des de VOX al PSOE com s'ha vist a la comunicaciód els anys de condemna als líders polítics i socials independentistes feta el 2 de novembre, per anorrear-nos i fotre’ns més encara, com han fet des de fa més de 300 anys. La lluita per l'alliberament continua, però hem de tenir-ho clar que se n'haurien d'haver anat tots i totes a l'exili, no s'haurien d'haver deixar detenir, no s'haurien d'haver presentat a uns tribunals espanyols que descendent políticament del TOP de la dictadura, no es pot esperar cap garantia, ens han tractat com a enemics nacionals, polítics, lingüístics i culturals amb voluntat d'escarni i d'extermini. D'aquest judici que és una causa general contra la Catalunya independentista és una farsa ignominiosa; només podem esperar que el tribunal d'Estrasburg esmenen les previsibles condemnes d'uns jutges que van, cínicament, de "salvadors de la pàtria", que saben perfectament que el seu relat és fals, inventat i construït per les instàncies estatals que des de fa molts anys han covat l'ou de la serp i han nodrit la pulsió anorreadora de Catalunya i la resta dels Països Catalans, com podem donar fe la ciutadania catalanista de les Illes, el País Valencià i Catalunya. No és justícia, és revenja amb propòsits d'aniquilació.  

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid